Escacs i Guerra Freda

- Advertisement -

Ara que estan de moda els esccs gràcies a la sèrie de Netflix The queen’s Gambit us recomanem una pel·lícula on el popular joc de taula també és el protagonista. Parlem de Pawn Sacrifice (El cas Fischer) que podeu trobar a Filmin. Edwarck Zwick, productor i director de films en el passat molt més épatants, com ara Blood Diamond, o The Last Samurai, –punyents malgrat l’envoltori comercial–, o les excel·lents Glory i Defiance, torna a exercir ambdues ocupacions en aquesta cinta molt més humil la qual, tot centrant-se en Bobby Fischer, narra els fets que envoltaren el Campionat Mundial d’Escacs de 1972, celebrat a Reykjavík, inauditament d’interès multitudinari.

El context de Guerra Freda, amb la rivalitat creixent entre els Estats Units i la Unió Soviètica, el gran gegant amb peus de fang, va fer que qualsevol cosa que els enfrontava agafés volades insospitables en d’altres circumstàncies. Així les coses, per primer cop des de feia decennis (Wilhelm Steinitz va ser el campió de 1886 a 1894), hi havia un americà, d’origen jueu, Fischer, que podia plantar cara als russos, els quals invariablement detenien el títol des de 1948. L’interès mundial per aquest match, que els media seguien a diari a causa que la parella protagonista era ben sucosa en anècdotes neuròtiques (particularment Fischer), també fou una de les primeres manifestacions a escala planetària del poder d’aquests mitjans d’informació, de manera singular la televisió. El món canviava, ja era l’“aldea global”.

- Advertisement -

FILM STILL - PAWN SACRIFICE - Liev Schreiber (left) stars as Boris Spassky and Tobey Maguire (right) stars as Bobby Fischer in Edward Zwick's PAWN SACRIFICE, a Bleecker Street release. Date Added 8/4/2015 3:25:00 PM Addtl. Info Credit: Takashi Seida

- Advertisement -

Zwick ofereix un film senzill però eficaç, amb una posada en escena i una fotografia molt reeixida pel que fa al temps que abasta: dels anys 50 als 70, planificat a la manera dels biopics clàssics (sense ser-ho pròpiament car no abasta tot l’arc vital del protagonista), puntuat per dinàmiques transicions sintètiques de períodes de temps en forma de clips, i sustentat per actors de primera como ara Tobey Maguire tot encarnant Bobby Fischer, Peter Sarsgaard com el Pare Lombardy –qui fou per a Fischer una mena de coach–, i Michael Stuhlbarg, a qui recentment ja hem vist a Trumbo tot interpretant l’actor Edward G. Robinson, i que aquí dóna vida a Paul Marshall, l’advocat un tant fosc que un bon dia apareix tot oferint-se a l’escaquista com a representant i mànager. Els afeccionats als escacs potser es decebran, ja que que la cinta no presta gaire atenció als moviments concrets de cada partida del Campionat; certament, en una primera lectura, l’objecte principal és Fischer, de mare jueva d’origen rus i polonès, Regina (Robin Weigert), convençuda militant del partit comunista, i pare incert que l’escaquista mai no va conèixer. La cinta, succintament, aborda la infantesa del jugador per reflectir la seva gran capacitat per al joc al vèncer adults vessats, i cert envaniment congènit, i ressegueix la lluita per tal d’arribar al Campionat del món. Fischer demostrava ésser un geni però també esdevenia una figura irritant, sociòpata, ple de manies, fòbies i complexos persecutoris. Hom ha especulat que això podia ser a causa que sa mare era vigilada per la seva adscripció comunista, i a l’absència del pare; tot això plegat també explicaria la seva paranoia anti-comunista i, de passada, contrària als jueus, que els veia darrere de tot, i particularment del seu encalçament per part de l’Administració.

Maguire, que també consta a la producció de la pel·lícula, ha fet un veritable esforç per captar la progressiva follia del seu personatge, tot mimetitzant fins al més petit gest o manera de caminar, moure’s o mirar a partir dels molts moments registrats. Una altra cosa és l’evidència que no s’assembla gens ni mica a Fischer, tot començant per la gran alçada del jugador. Però l’actor reïx per reflectir mesuradament, sense histrionismes, el progressiu deteriorament mental d’un home sense capacitats socials, orgullós, absort en els escacs fins al punt de fer-se un dels indiscutibles grans del món però a un preu esquinçador per a la seva persona: el campionat fou el detonador de la seva davallada, només suavitzada per la cura de sa germana gran, Joan Fischer (Lily Rabe), qui sempre el va voler ajudar. Tots aquells que han viscut els anys setanta, recordaran perfectament el cúmul de manies de Fischer que s’esbombaven per televisió, les quals passaven per creure que els russos l’espiaven amb càmeres i micròfons secrets tot fent joc brut: va fer canviar la sala de joc i la cadira, entre d’altres coses, i va exigir l’absència de públic sospitós. D’aquest tarannà se’n va contagiar fins i tot Spassky, convincentment encarnat per Liev Schreiber. Hom va creure que era una guerra de nervis, però el film no ho reflecteix necessàriament així.

PAWN-SACRIFICE.00_00_18_02.Still003

Tanmateix, allò important rau en que la pel·lícula transcendeix abastament els fets concrets i llurs protagonistes. Els escacs no eren cap prioritat en la societat americana, i encara menys per a l’administració, fins que apareix algú que pot plantar cara als russos. Llavors, el públic, sempre necessitat d’herois nacionals per admirar, deglutir i digerir, d’una banda, i l’administració, que s’aprofita de tot, de l’altra, salten com a guepards. Davant els dubtes de Fischer per anar al Campionat, tenallat pels seus complexes paranoics, Kissinger arriba a trucar-lo en persona per tal de convèncer-lo. Així, el film convida a la reflexió entorn del poder en majúscules, un ens sense ànima ni escrúpols, capaç de tot per tal d’assolir els seus objectius, com després es demostra quan el jugador perd el títol l’any 1975 al negar-se a disputar-lo davant Garry Kasparov d’acord amb les condicions imperants. Llavors, els Estats Units se’n desentenen, tot deixant-lo en caiguda lliure, i fins i tot l’empaitarà quan el 1992 juga contra Spassky a Belgrad, el que es va entendre com un desafiament a l’embargament comercial de les Nacions Unides. El film també reflecteix al voltant d’un Spassky fart de ser empaitat arreu pel personal de la seva delegació, que li marca horaris i el que ha de fer, en al·lusió a certa fama del jugador quant a la seva preferència pels conforts occidentals. Russos i americans maneguen per igual els seus peons, d’aquí el títol original del film: Pawn Sacrifice, “el sacrifici del peó”, que al referir-se a un moviment dels escacs també al·ludeix al joc dels poders. L’època de Guerra Freda hi convidava, amb una societat mediatitzada.

Per acabar, la cinta també mou a pensar en el preu que es paga per ser el millor, i en la por de deixar de ser-ho. Administrar això, si hi ha d’altres carències, pot resultar desastrós. Deixar-se absorbir per una matèria és, probablement, una drecera efectiva cap a la bogeria.

Cal destacar, també que aquesta pel·lícula s’estrenarà també en català.

Veredicte

El millor: el treball dels tres actors principals.

El pitjor: el fet que la complexitat de Bobby Fischer no és abastable en dues hores.

- Advertisement -

Nota: 8

- Advertisement -
Ignasi Juliachs
Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents