Els fans dels fantàstic i del Festival de Sitges ja li tenien un ull posat des de l’any 2005… Patrick Wilson era un dels protagonistes de Hard Candy, la pel·lícula guanyadora fa 14 anys. Ja al 2011, un altre vell conegut de Sitges, James Wan, el va cridar per protagonitzar Insidius i una mica més tard (2013) The conjuring i tot el seu univers expandit. En altres paraules, Patrick Wilson és ja un jove mite del terror que a més també ha participat en superproduccions de superherois com Watchmen i la recent Aquaman. Amb aquest potent currículum no és gens estrany que el Festival de Sitges li hagi concedit enguany el Premi Maquina del temps. I si a més és un dels protagonistes de la pel·lícula inaugural del certamen, In the tall grass, encara amb més motiu…
Vostè va triar el terror o el terror el va triar a vostè?
A mi em va triar en James Wan. Abans havia fet Hard Candy però he de reconèixer que abans m’agrada tastat tot tipus de gèneres dins el cine. En fer Hard Candy estava experimentant. Sempre dic que mentre el sistema m’ho permeti seguiré experimentant. Però llavors va venir James Wan i les pel·lícules que hem fet amb ell son quelcom realment diferent. Potser és perquè vinc del teatre i gaudeixo un munt fent el mateix paper una i una altra vegada. Tornar a un personatge per una seqüela és una delícia! I a diferència del teatre, a sobre, tens línies de text noves!
Ha treballat en moltes pel·lícules on la violència és una constant. Gaudeix especialment d’aquests personatges?
Em fascina la violència sobretot quan ve d’un home que no té pinta de monstre. Per això miro molts documentals sobre assassins en sèries. Mmmmm… Això no ho he dit mai en una entrevista però el meu pare va assistir en viu a l’execució de Ted Bundy. Estava alla, a la sala!
Em trenca els esquemes que algú que pot assemblar-se a nosaltres sigui capaç de fer coses horribles… Han d’estar continguts constantment!
Com s’enfronta a personatges com aquests, trencats per dins però atractius per fora?
Mai no he estat un d’aquells actors que ha de viure el procés de foscor o la caiguda a la misèria i maldat real del personatge. De fet, em posa una mica nerviós quan hi ha actors que ho fan i van d’artistes torturats per fer un paper. Jo sóc un home d’allò més normal. Tinc una família normal. Visc en un barri normal al afores. Tinc un gos i jugo amb els meus nens. Ara bé, gaudeixo el joc de treure el costat fosc dels personatges.
En aquesta pel·lícula no hi té a James Wan… Com ha estat treballar amb un director tan visual com Vincenzo Natali?
M’encanta! Per molt que estigui basat en un conte d’Stephen King aquesta és la pel·lícula de Vincenzo Natali. Estic molt orgullós de ser actor i m’agrada molt la feina que faig i és per això que quan em poso al servei d’una visió com la de Natali necessito treure el millor de mi o estaria traint aquest esperit visionari. En una pel·lícula com aquesta necessites confiar molt i estar, més que mai, seguint les instruccions del director. Té un compromís amb la imatge.
Gaudeix o pateix amb papers tan “físics” com el de Watchmen o In the tall grass?
M’agraden els papers que comporten un esforç físic. També m’agrada tenir un bon especialista per si de cas, però… Més que por em manté excitat.
Esperava tenir una carrera com que la que tingut quan començava a actuar?
Quan era petit havia fet anuncis i feinetes per l’estil i mai no vaig ni somiar ser part d’una pel·lícula. No sabia ni com es feien les pel·lícules… Si miro enrere en el temps, buf… no sé! Han passat moltes coses i se’m fa difícil imaginar-me com hauria estat d’una altra manera. El meu fill també és actor i participa en una sèrie de terror i per mi és com reviure-ho tot una altra vegada.
Ha passat d’una superproducció com Aquaman a un film, diguem-ne, més modest pressupostàriament a Netflix. Com afronta un actor com vostè els canvis de la indústria amb les noves plataformes?
M’agrada molt veure pel·lícules i sembla que el món estava dividit entre superproduccions amb molts milions de dòlars de pressupost o pel·lícules súper independents. Amb les plataformes hem trobat un camí intermig i penso que és genial que es tornin a fer aquestes pel·lícules “mitjanes” altre cop. He fet moltes pel·lícules amb pressuposts menors de 5 milions d’euros (Insidius la vam fer amb 1 milió)… Fer que aquestes pel·lícules siguin un èxit, es vegin i es comparteixin és una passada. És per això que espais com Netflix són un lloc ideal per projectes com aquests o com In to the tall grass. I dit això tampoc vull veure Once upon a time in America a la TV. Cal veure-les al cine.
Sempre hi haurà lloc pels cines perquè és una experiència molt específica que la gent continua gaudint.
Ara fins i tot hi ha pel·lícules que passen a sèrie en aquestes plataformes… Vostè en va ser part d’una a Fargo. Com va viure aquest procés?
Molt interessant. Soc un fan absolut de la pel·lícula. L’he vist un munt de cops i sempre vaig pensar que mai no en farien una sèrie i PAM! Semblava tot tan estrany… I va funcionar a la perfecció. A la 2a temporada, quan vaig aterrar al projecte només hi havia 3 o 4 episodis escrits i no en tenia ni idea de per on aniria el meu personatge.
Què es fa en aquests casos?
Confiar molt en els directors i els showrunners. Al final va ser una de les experiències més enriquidores de la meva vida. És un dels millors papers que he fet i ho vaig gaudir al màxim. Va ser molt divertit veure on em portaven i veure que el personatge seguia viu (riu)… Com a mínim això ho sabia quan em donaven un nou guió. Va ser un viatge molt interessant i d’alguna manera em senti com un espectadors més sense saber què passaria… Això sí sempre ho descobria una mica abans que el públic.