Segurament, com a nascuts abans dels 80 i a Espanya, el nom de Patricia (Patty) Hearst no vos digui res. Però sens dubte va ser un dels grans casos dels 70 una rica hereva segrestada pel grup terrorista Exercit d’Alliberament Simbiòtic (SLA), que intentaven ser un Robin Hood: robant bancs i repartint el botí entre les classes mes desfavorides de Los Angeles. Com en les bones històries, hi ha un gir que ho va capgirar tot: el 3 d’abril els mitjans de comunicació rebien una cinta en què apareixia la mateixa Patricia que declarava la guerra al capitalisme, renegava dels seus pares i, fins i tot, es canviava el nom a Tania que sonava més guerrillera comunista. No només això, sinó que al cap d’uns dies protagonitzava fusell en mà l’atracament d’una oficina bancaria al costat del seus suposats captors.
Com sol passar en aquests casos, l’opinió pública es dividia entre els qui pensaven que era una vulgar nena rica que havia aprofitat per viure “perillosament”, però altres la veien com una mena d’heroïna. Finalment, i després de tirotejos, atracaments i persecucions policials Tania (o Patricia) era apressada per l’FBI al setembre del 75. En un primer moment la seva actitud era desafiant de cara les autoritats, fins que va veure els seus pares i es va enfonsar psíquicament, la seva defensa va passar a ser que havia estat víctima d’un rentat de cervell. Finalment va ser condemnada a 5 anys de presó però el 79 ja sortia en llibertat.
Evidentment tot el cas va ser carnassa per a la premsa rosa de l’època. Semblava que Patty Hearst ja s’havia apartat dels focus, fins que a finals dels 90 creuava el seu camí amb el famós director de Baltimore John Waters, que fascinat per la seva persona l’acollia dintre de la troupe d’actors que solen poblar les seves produccions. Ja veieu, de guerrillera anticapitalista a starlet del cinema més estrambòtic i gamberro, una figura fascinant que ha inspirat La loca historia del Ejército Simbiótico de Liberación y el Secuestro de Patty Hearst contada a los niños un dels fanzines monogràfics que tan m’agraden de Libritos Jenkins.
El fanzine recull la història de Patty (o Tania) Hearst en forma de còmic, completat amb una recapitulació dels fets històrics. I molt més important, i que justifica la presència d’aquest fanzine en aquesta secció, la influència del cas en el món del cinema i la música. D’aquest últim podem dir que el fanzine inclou de regal un CD amb 22 cançons inspirades pel cas: des de música punk, cantautors folk o, agafeu-vos a la cadira, un corrido mexicà.
Quant a cinema, quina és la sorpresa en descobrir que una de les primeres adaptacions a la gran pantalla va ser la pel·lícula espanyola Secuestro (1976) dirigida per Leon Klimonsky amb Maria José Cantudo com la rica hereva reconvertida a terrorista i amb el dolent oficial d’aquella època, Paul Naschy com a líder terrorista. No he tingut el plaer de veure-la però pel que he llegit el millor de tota la pel·lícula és l’impactant pòster amb la Cantudo amb boina guerrillera i fusell en mà.
El mercat del porno tampoc deixaria escapar l’oportunitat d’oferir la seva particular visió de la història amb Tania (Sex slave of the SLA, 1976), tot i que en aquest cas jo no posaria la mà al foc per la veracitat dels fets exposats. No és fins el 1988 que Hollywood no dona la seva visió de l’afer amb Patty Hearst (1988) dirigida per un director tan interessant com irregular com és Paul Schrader.
I tot això sense repassar les múltiples pel·lícules de primera fila, sèrie B (o Z) que es van veure influenciades pel cas. Com per exemple Harry el ejecutor (1976) en què Harry Callahan s’enfrontava a un grup militar clarament inspirat pel SLA. O exploitations del rei de la sèrie Z filipina Cirio H. Santiago amb Savage! O pel·lícules que explotaven la part més morbosa del cas amb l’espanyola Apocalipsis sexual (1982) de Carlos Aured.
Però saltem fins als 90, quan Patty (ara ja no Tania) Hearst es converteix en una secundaria habitual de John Waters. La podem veure per primer cop a Cry-baby (El làgrima), la pel·lícula que és una mena de resposta a Grease protagonitzada per Johnny Deep, interpreta la mare de Wanda, el personatge que interpreta la no menys particular Tracy Lords. A Los asesinatos de mama (1994) és la membre del jurat que mor a mans del personatge de Kathleen Turner per portar sabates blanques en diumenge. A Pecker (1998) entre tota la fauna que retrata John Waters (nenes addictes al sucre, una iaia que venera una estàtua parlant de la verge Maria, etc.) hi trobem a Patricia. A Cecil B. Demente (2000) la veiem un parell de moments com la mare del terrorista que segresta una actriu de moda per rodar una pel·lícula contracultural. I finalment a Los sexoadictos (2004) és una de tants veïns que sucumbeixen a la nimfomania induïts per una commoció cerebral.
El cert és que l’impacte del cas va repercutir en totes les formes de l’art, i no hi ha millor termòmetre per mesurar això que veure si hi ha alguna menció del cas a The Simpsons. Concretament apareix en un capítol de la 15a temporada. Mentre Bart revisa uns còmics apareix una portada on es veu: “Superman vs Patty Hearst” i un dibuix bastant il·lustratiu de la mateixa Patty amb boina i fusell en mà. I és que les grans cases com DC i Marvel tampoc han deixat passar l’oportunitat d’introduir èmuls de l’Exercit simbiòtic d’alliberament comandats per furioses guerrilleres amb la seva particular boina. Altre productes culturals inclouen des del llibre per pintar de Patty Hearst o, no un sinó dos musicals.
Jo he de reconèixer que desconeixia per complet el cas fins que em va caure a les mans aquest monogràfic sobre aquesta rica hereva, guerrillera, actriu de sèrie B i, últimament, habitual a les taules rodones del cor als EUA. Independentment del que podem pensar del cas no hi ha cap dubte que Patty (o més aviat Tania) Hearst ha esdevingut tota una icona popular.
Així que res millor que agafar el monogràfic i deixar-se imbuir pel virus simbiòtic, fantasiejar en quin seria el nostre nom de guerriller anticapitalista i quina sucursal bancaria atracaríem primer.
