today-is-a-good-day

‘Patria’: ferides, dolor i llàgrimes

- Advertisement -

Farà cosa d’any i mig, la bona gent del Festival de Cinema a la fresca de Manlleu em va convidar a fer la presentació de la pel·lícula El Reino, de Rodrigo Sorogoyen. Deixant de banda apreciacions de si servidor és mereixedor (que ja us dic ara que no) de tal honor, he de dir que vaig gaudir moltíssim de l’experiència tot i els nervis de rigor que, si he de ser sincer, van passar de seguida. D’entre tots els temes relacionats amb el film que vaig comentar (que hauríeu de veure i després continuar amb una de les sèries de l’any també del mateix autor, Antidisturbios) n’hi ha un que considero cabdal: la potència creativa de l’art o la cultura quan toquen les ferides o vergonyes de la societat de la qual formen part. Així com molta de la mateixa societat, els seus polítics o estructures d’Estat intenten passar de puntetes i enterrar els fantasmes que els persegueixen, quan l’art s’hi inspira, el dolor que produeix acaba resultant molt fructífer. En realitat no és res nou, molts dels millors artistes de la història de la humanitat han construït les seves obres mestres a partir del dolor, la pèrdua o el desamor: els nostres traumes estan intrínsecament lligats a la nostra creativitat. Però quan qualsevol forma d’art s’inspira en els conflictes de la seva societat, el poder de connexió amb el públic es multiplica. I aquí és on entra a escena l’art més popular del segle XX: el cinema. El setè art (o la televisió, com analitzarem al llarg dels següents paràgrafs) podem trobar exemples infinits amb aquesta fórmula. A El Reino, Sorogoyen dibuixa un dels retrats més bèsties sobre el gran mal de l’Espanya actual: la corrupció política. I a Antidisturbios el mateix autor (formant tàndem en tasques de creació amb la no menys important Isabel Peña) dibuixa un retrat semblant enfocat a les clavegueres de l’Estat espanyol i els cossos policials. Als Estats Units trobem un exemple molt clar i no tan llunyà: l’onada de pel·lícules als anys vuitanta sobre la Guerra de Vietnam. I a Corea del Sud podríem establir un vincle més o menys evident entre la seva particular producció audiovisual (la millor del món) i el conflicte latent amb el seu veí/germà del nord.

A Espanya, tot i els brillants exemples ja mencionats, la cosa és una mica més complicada. Després d’una Guerra Civil sagnant i plena d’odi que va deixar ferides per tot arreu, van seguir quaranta anys de dictadura duríssima que va assegurar-se una jubilació daurada mitjançant la famosa Transició cap a la democràcia. Quan als anys vuitanta per fi van arribar les pel·lícules del subgènere guerra civilista, la ficció que s’hi representava estava massa desdibuixada, allunyada de temes verdaderament crítics amb el conflicte, inabastables encara pels cineastes espanyols (exceptuant Berlanga) i només en els últims temps s’ha començat a tocar el crostó dels racons més tabús de la guerra: per exemple, i sense anar molt lluny, amb l’última i brillant obra d’Amenábar, Mientras dure la guerra. Tanmateix, aquesta mateixa obra també exemplifica les dificultats per expressar-se amb total llibertat en una Espanya embolcallada de filtres d’ultradreta en tots els estaments de poder i també en certs sectors de la població convenientment manipulats per obtenir rèdits polítics. Ja durant el rodatge, Amenábar i el seu equip van patir amenaces feixistes que van continuar durant l’estrena del film i fins i tot en alguna sessió (amb imbècil de torn cantant la cançoneta merdosa) en sales comercials.

- Advertisement -

- Advertisement -

Si amb la guerra civil encara estem així, amb el conflicte basc el problema és deu vegades més dolorós. Si bé és cert que ha tingut nombroses aproximacions literàries en forma d’assaig (la majoria escrites pel màxim referent en la matèria, el periodista i escriptor Antoni Batista) o dins del gènere documental, el tema només havia passat molt de puntetes en la ficció. Ningú caminava sobre arenes movedisses. Fins que va arribar Fernando Aramburu i Patria. Cal advertir que servidor no va llegir el llibre així que no entraré a valorar-lo, però el que si és obvi i evident és que fou la primera gran obra de ficció que s’acostà al conflicte cara a cara i sense por a enfangar-se. Per a uns representava una visió esbiaixada del conflicte, per altres era massa tova amb ETA i el seu entorn, però el que és indiscutible és que va convertir-se en un fenomen de vendes de tal envergadura que no va passar massa temps fins que HBO comprés els drets i la situés com una de les seves grans apostes pel 2020. Finalment, després d’un ajornament i una pandèmia que encara no ha acabat i enmig del probablement any més estrany de les nostres vides, el canal americà ha estrenat amb tots els honors l’adaptació de l’obra d’Aramburu. I amb polèmica. Però segurament això a HBO ja li interessava. De fet crec que els interessava tant que han portat l’ambigüitat fins a les últimes conseqüències ja que han aconseguit molestar el mateix autor amb simplement un cartell promocional. Però és la Patria d’HBO tan trencadora i equidistant? La resposta és no, de fet té una visió molt més parcial del que aparenta, però això no impedeix que tingui molts punts interessants per analitzar i també coses bones. Per definir-ho d’una manera ràpida podríem dir que és molt ambiciosa, però no acaba de reeixir de tots els seus propòsits.

On la sèrie aconsegueix destacar és en l’anàlisi del dolor i la culpa enmig d’un conflicte molt delicat que encara avui té massa fronts oberts i ferides infectades. Hi ha un intent honest de mostrar com aquest dolor enfosquia un lloc i un temps, a les persones que el van sofrir i com continua avui dia i és evident que narrativament la història pren partit i és totalment lícit i saludable que ho faci, però el problema és que al meu entendre en determinats moments ho fa de forma una mica barroera. No sempre, la sèrie té aspectes magistrals, però de vegades aquest estrany equilibri la fa entrar en un terreny de ningú en què desorienta una mica l’espectador. Per exemple, pel que fa a personatges: n’hi ha que estan dibuixats d’una manera brillant, ben estructurats i fins i tot emotius (els de l’Arantxa i tot el seu ric arc narratiu o el seu pare, Joxian, un dels personatges que millor dibuixa la culpa i la dualitat del conflicte) i n’hi ha que tenen un tracte tan parcial i estan tan mal definits que semblen una caricatura destinada a manipular (per damunt de tots el capellà, el mal personificat i de vergonyeta aliena, i que consti que ho dic sense simpatia a l’Església Catòlica). I aquest estrany criteri sobre els personatges no deixa que el conjunt sigui perfecte, de fet, irònicament, la història vol arribar a tocar tants fils que a vegades la sèrie queda coixa i precipitada en determinades decisions. Un exemple d’això el podem trobar analitzant tècnicament alguns detalls. L’assassinat del “Txato” des del punt de vista de la seva dona, la Bittori, té una execució molt interessant: té diferents ritmes depenent si es vol ensenyar el dolor de la protagonista (la magistral càmera en mà mentre baixa les escales plorant) o la rapidesa amb la qual passa (des que ell marxa de casa i veiem la cara d’ella dormint i despertant-se amb els trets), però a partir d’allí la sèrie torna a pecar del mateix error i estrany equilibri que amb els personatges; hi ha un abús excessiu per mostrar l’assassinat en cada capítol quan realment no és necessari (i fins i tot funciona de manera contraproduent i menys efectista) perquè hi ha una intencionalitat de remarcar postures. La sèrie és portentosa en forma, amb una narrativa visual cuidada (l’ambientació i la fotografia fosca i amb tons grisos és meravellosa), un encert a l’hora d’elegir tot el repartiment (les interpretacions són boníssimes, en especial les dues protagonistes) i de factura impecable, però no acaba de reeixir perquè vol mostrar una imparcialitat de la qual no està convençuda del tot.

En conjunt Patria és una bona sèrie. No té por de mirar el monstre de cara i mostrar en imatges l’infern que va suposar (i encara perdura) el conflicte basc. Així com al meu entendre té coses criticables també se li ha de donar el crèdit de la valentia d’intentar equilibrar visions (que no pas defensar postures, compte) tenint en compte quanta gent va morir i sofrir per culpa del terrorisme d’ETA i el terrorisme d’Estat dels GAL. Que existeixi Patria és important perquè és una visió molt lícita i necessària del conflicte (encara que amb errors de construcció o narratius) i que s’exposi o es parli en obres de ficció de diferents opinions o visions sempre és necessari en un debat amb ferides doloroses i que tardaran molt de temps a curar-se. De fet, el conflicte basc necessita aquestes obres de ficció, de tota classe, de qualsevol angle. Igual que la ficció s’enriqueix dels conflictes, el que va passar al País Basc necessita nous horitzons que l’ajudin, encara que siguin pas a pas, a superar el dolor i a eixugar-se les llàgrimes lluny de la barroera i vergonyosa utilització política constant. Patria té els seus defectes, però és un pas endavant perquè les infeccions no es curen si no es remouen les ferides, ens agradi o no.

Veredicte

Agradarà a: als lectors i fans de la novel·la original.

No agradarà a: qui busca una aproximació neutral i totalment realista del conflicte basc.

Enganxòmetre: 7

Nota: 6’5

- Advertisement -
Ovidi Domenech
Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents