El gener del 2024, arriba a les plataformes digitals la pel·lícula de terror australiana Háblame (Talk to Me, 2022), que va tenir la seva estrena internacional a les sales de cinema l’estiu de l’any passat, convertint-se en tot un fenomen, impulsant la carrera dels seus debutants directors. Els bessons Danny i Michael Philippou sorprenen amb una història de possessió protagonitzada per adolescents, sense grans efectes especials però extremadament contundent a la posada en escena, amb una història terrorífica i una interpretació destacada dels seus joves actors.
Els directors són reconeguts youtubers en l’última dècada, amb vídeos al canal RackaRacka que compten amb desenes de milions de visionats. Per al seu debut al cinema (on reconeixen no tenir formació acadèmica), han escollit una història contemporània pel que fa al discurs i la gestualitat, “vam seleccionar adolescents que parlen i actuen com a adolescents, no són adults que actuen com a joves” afirmaven a una entrevista. I han escollit una història que esdevé a la llar dels protagonistes, no com a “casa encantada”, sinó de possessió en invocar un esperit proper.
Les conseqüències de subestimar el sobrenatural
Háblame tracta, fonamentalment, sobre la banalització del risc actualment per part dels adolescents, davant la imperiosa necessitat de l’acceptació a les xarxes socials i la frivolitat que comporta. Un grup de joves descobreixen que una mà embalsamada actua de canal de connexió amb un esperit que posseeix a la persona que l’estreny, aparentment sense risc si el contacte és d’un temps limitat. Les barbaritats que diu i fa la persona posseïda seran enregistrades per la resta dels amics, que pujaran els vídeos a les seves respectives xarxes socials per atraure els anhelats “m’agrada”, amb el consegüent trànsit i reconeixement posterior. Subestimar el que és sobrenatural té conseqüències, i fins aquí podem explicar per no esbudellar la trama si no han tingut oportunitat de veure-la.
El guió, signat per Danny Philippou, Bill Hinzman i Daley Pearson, va sorgir a partir de la inspiració que va suposar veure un vídeo viral a Austràlia, on uns joves reien mentre gravaven un amic que consumia drogues i tenia un comportament erràtic a continuació. És una idea senzilla, i extraordinàriament esgarrifosa alhora. Com moltes vegades, el cinema fantàstic permet parlar de la nostra societat, en especial, dels nostres valors, en transformar el consum de drogues en la possessió, mantenint els aspectes associats al comportament provocat per l’addicció i el desenvolupament consegüent de malalties mentals. Buscar l’evasió del dolor reprimit provocat per la pèrdua d’un familiar estimat s’acaba convertint en un esclat aterridor.
Les èpoques de crisi generen la seva pròpia ficció i la iconografia particular de terror. Els bessons Danny i Michael Philippou, amb més de 7 milions de subscriptors en aquell moment i més de 1500 milions de visites a YouTube, coneixen molt bé com connectar emocionalment amb el seu públic explotant, potser, la crisi de valors de la societat actual que, gràcies a la globalització, ens sembla que la ciutat d’Adelaida, on transcorre la història, sigui en realitat molt propera a nosaltres.
Les darreres produccions destacades del cinema de terror busquen aquesta connexió amb l’espectador, amb històries versemblants a partir d’acceptar una singularitat fantàstica (com la possessió en aquest cas, però no sempre és necessari, com hem vist en altres títols), i posant en qüestió els valors de la societat actual i els perills subjacents, i amb efectes devastadors amb l’ús de substàncies com el fentanil, capaços de generar una nova definició de zombis reals. Aquestes pel·lícules i els seus guions s’inspiren i evolucionen sovint en els relats curts de terror, tan populars al llarg dels dos darrers segles.
Recuperar la tradició de la lectura dels relats de fantasmes
Diábolo Ediciones publica Nochebuena en un barco embrujado y otros relatos espectrales navideños (2023), el número 10 de la Colección Fantasmas, una antologia de 25 contes seleccionats, adaptats i traduïts pel poeta Fernando López Guisado, que fa una destacada tasca d’editor en seleccionar relats d’autors britànics, nord-americans i espanyols, la majoria inèdits en castellà o de publicacions molt difícils de trobar actualment. La intenció última del llibre és recuperar la tradició de la lectura d’un relat de fantasmes, justament la nit que s’està esperant que el Pare Noel es presenti a casa nostra. Un contrast que entronca perfectament amb el concepte de sinistre que va popularitzar el psicòleg Sigmund Freud el 1919, quan advocava per la reacció que tindria en les persones trobar-se davant d’alguna cosa familiar i propera que alhora provoca un cert rebuig o por, per l’imprevisible del seu comportament.
A la llista de relats seleccionats de finals del segle XIX i principis del XX, destaquen autors tan emblemàtics com Frank Cowper, Marjorie Bowen, John Kendrick Bangs, Emilia Pardo Bazán o Howard Phillips Lovecraft. També inclou un relat del 2006, que era inèdit en castellà, del considerat un dels millors hereus del llegat de Lovecraft, l’autor britànic Ramsey Campbell, l’únic autor viu de l’antologia, que signa un relat terrorífic associat als sorolls, ombres i aspectes sinistres dels adorns nadalencs. Tota una revelació del terror quotidià i proper, a casa, exponent també del terror urbanita, d’un autor considerat com el mestre de l’horror contemporani.
Tot i que els fantasmes apareixen en diferents obres amb anterioritat (només cal recordar alguns personatges de Shakespeare al segle XVII, a Macbeth o Hamlet, per exemple), aquests acostumaven a tenir un protagonisme dramàtic a la trama, així que es considera que la novel·la Christmas Carol. In Prose. Being a Ghost Story of Christmas (1843) de Charles Dickens (coneguda en la seva versió curta i traduïda com a Conte de Nadal o Cançó de Nadal), és qui popularitza les històries de fantasmes tal com les concebem avui dia, a més de ser el primer que descriu la litúrgia del Nadal d’una manera que ha arribat fins al present (abans d’aquesta obra, no se celebrava amb la pompositat narrada, fins i tot algunes tradicions estaven prohibides a la Gran Bretanya, i la novel·la les va consolidar, romanent a l’imaginari col·lectiu).
El segle XIX és l’època dels grans clàssics del terror, amb la representació dels mítics monstres. També és l’època de la revolució industrial i dels efectes que va tenir sobre la població, especialment sobre els que van emigrar a les grans urbs per treballar a les incipients fàbriques, que vivien amuntegats en condicions insalubres, amb una relació intensa amb la mort, provocada pels accidents i malalties, en una època anterior als avenços de la medicina. Una relació amb la mort visible de manera perenne pel dol de les famílies. L’èxit de les revistes anglosaxons, conegudes com a penny dreadfuls, publicacions seriades que costaven un penic i que permetien arribar a tota la població, eren una vàlvula d’escapament i entreteniment, popularitzant la lectura al llit, just abans de dormir, d’un relat de terror.
Potser és un bon moment per recuperar una tradició singular, ara que tenim l’oportunitat de recuperar els millors relats de terror, per descobrir que algunes de les nostres pors són les mateixes que les de fa més d’un segle, encara que adaptades a la idiosincràsia de l’actualitat. La portada de l’antologia, que representa la imatge innocent d’una nena mentre contempla els fantasmes que l’acompanyen a l’escala, correspon al quadre La festa a les escales (The Party on the Stairs, 1875) de la pintora britànica Adelaide Sophia Claxton (1841-1927), reflecteix molt bé una època de la nostra vida on el sobrenatural forma part de la nostra quotidianitat. No perdem aquesta fascinació pel fantàstic.
