Pasqua abans de Rams

- Advertisement -

Encara recordo com si fos ahir el primer cop que el Ramon i jo vam… vam… Ja m’enteneu, oi? Vam estrenar-nos, per dir-ho finament. Per no dir una vulgaritat! Era la nostra nit de bodes, després de quatre llargs anys de festeig i castedat. Abans d’aquella nit, res. Res de res! I és que abans es feien així, les coses. Ben fetes! Com Déu mana, vaja. No com ara, no, on vas a parar. Ara, aquest jovent… Ves, què us he de dir. Una colla de marranos pecadors que van pels llocs com animals en zel, despullant-se a la més mínima per caure en mans del pecat de la carn, el més perillós i temptador de tots!

Això mateix que us explico és el que els va passar als protagonistes de la penícula que us comentaré avui, que de tanta pressa per dur l’esquirolet al cau –dit així no sembla un pecat tan greu–, al final van fer pasqua abans de rams. Sí, sí! No van esperar a passar per l’altar per ajuntar les seves eines reproductives i, pam! Bombo al canto! Ella es queda en estat de bona esperança, tot i que tenint en compte els setze anys que tenen tots dos, poca bona esperança pot tenir la pobra criatura que està en camí. Suposo, si sous bons cinèfils, que ja heu endevinat que avui us parlaré de Juno.

- Advertisement -

Juno és una penícula del 2007 protagonitzada per Ellen Page i Michael Cera. Gent jove, pa tou, podríeu pensar… Però no. Els dos duen a terme una gran interpretació, fent-nos creure en tot moment el que representa que són: ella una nena rebel i poc situada, i ell un talòs que es deixa seduir per la noia de la qual està enamorat. Com deia, els dos s’estrenen un vespre en un sofà, i la punteria dels soldadets del xicot és tal que arriben amb tanta empenta al quarter general que s’hi instal·len de forma definitiva. Bueno, definitiva… Amb contracte de nou mesos!

- Advertisement -

A partir d’aquí, la noia es veu amb el problema al damunt. Ell se’n desentén força, la veritat, però és el que fan la majoria de criatures d’aquesta edat, que són uns inconscients, i si te he visto, no me acuerdo. Per sort, la família de la Juno és comprensible i, tot i la sorpresa inicial que s’enduen quan desvetlla qui és el pare, li fan costat i no li retreuen la seva falta de castedat. Ara, tot i el suport de la família, el problema –o la benedicció de Déu en forma d’angelet– es va fer gran dins el ventre de la noia. Al principi, la Juno pensa en avortar, però el fet de pensar que el nadó ja té ungles, la fa recular en aquell propòsit. Sí a la vida!

Amb la seva amiga de l’ànima, una noia rossa que interiorment deu celebrar que no li hagi passat a ella tot i que fa l’aspecte d’haver corregut el risc ja unes quantes vegades, busca una altra solució, i decideixen buscar una parella per donar la criatura en adopció un cop hagi abandonat el seu bressol prenatal i s’hagi desprès la placenta i hagin tallat el cordó umbilical i totes aquestes coses tan maques que passen els parts i de les quals es parla molt poc perquè, la veritat, no són gaire agradables de veure. I resulta que sí, que ben aviat troben la parella ideal: la Vanessa i el Mark, un matrimoni jove, ric i ben situat que espera amb ànsies l’arribada del seu primer descendent, i com que aquest sembla no voler arribar, es decanten per l’adopció.

En un principi, la relació entre la jove embarassada i la parella perfecta que es farà càrrec del nadó no és del tot com esperaven. Què esperàveu d’un cap verd com la Juno? Però les ganes de ser mare de la Vanessa, personatge interpretat per Jennifer Garner, fan que la paciència, que és la mare de la ciència, calmi aquells primers moments de contacte entre les dues parts afectades. Però, ah, amigo! Què passa quan tot semblava que aniria sobre rodes? És que a les penícules, quan tot va bé, sempre dóna la impressió que volen esguerrar la tranquil·litat! Que la Juno i el Mark comencen a coquetejar. Es fan amics i se n’adonen que tenen en comú molt més del que es pensaven. És ben bé que sempre volem allò que no tenim.

Mentrestant, en Bleeker, que és com s’anomena el personatge de Michael Cera, es mira les coses des de lluny, fins que arriba el ball de l’institut –no hi ha penícula d’adolescents americana sense el seu coi de ball de l’institut– i hi convida una companya, cosa que fa que la Juno no se senti gaire bé. Ho veieu!? No ens està bé res, i menys quan som adolescents, i encara menys si tenim les hormones trastocades per un embaràs! En fi, que feta un embolic, la pobra criatura descobreix que en Mark, tan enrotllat com sembla, té pensat deixar la Vanessa amb pocs dies. Això li crea un conflicte: potser no són els pares ideals per al nadó que porta dins.

Després de la discussió entre el matrimoni adoptant, la Juno ho veu tot més clar. Això és com els accidents, que fins que no en passa un de greu, les autoritats no saben quines mesures han de prendre per evitar noves desgràcies. Plorosa i desconcertada, es refugia en la companyia i la saviesa del seu pare per ordenar els seus sentiments: s’estima en Bleeker tot i que l’hagi estat evitant durant aquest temps, així que el millor que pot fer és explicar-li. I en fi, no voldreu pas que us expliqui com acaba la penícula, oi? Que llavors quina gràcia tindrà quan la mireu vosaltres?

Ara, però, un consell! No feu pasqua abans de rams, que això us pot portar problemes d’anys de durada, i només per uns minuts de plaer. I si voleu estrenar-vos abans del que toca, cosa que entenc perquè, sí, el sexe és una experiència increïble i meravellosa, feu-ho amb precaució i mesures de seguretat. Que no us passi com a la Juno i al Bleeker, que un fill és per tota la vida, i la vida d’adult ha de començar quan un és adult, no una criatura de setze anys. Quan aneu de festa, porteu globets i us estalviareu ensurts!

- Advertisement -

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents