Durant la dècada dels anys 2000, grans sèries d’HBO (Los Soprano, The wire, Six feet Under, o més recentment Joc de trons) catapultaven la televisió a una edat daurada. L’1 de febrer del 2013, quan Netflix llença la seva primera sèrie, House of cards, un thriller polític dirigit per tota una estrella del món del cine, David Fincher (Seven, The social Network…) hauria semblat que la plataforma volia seguir les mateixes ambicioses passes de la competència.
Sis anys més tard hem de dir que no ha estat així. Netflix veu més gran i produeix sèries per a adults i també per a adolescents, pel·lícules i documentals, talk-shows i dibuixos animats però també compra programes a altres actors del sector (American Crime Story retransmès per FX als EUA o Benvinguts a la família creada per TV3). “Existeix una voluntat de sortir de la norma, de crear una nova forma d’entreteniment globalitzat en què l’episodi interactiu de la sèrie fantàstica Black Mirror és el representant.” Explica el periodista francès Boris Bastide. Com són les produccions amb el segell Netflix? “El relat es construeix sobre la base de personatges potents molt caracteritzats, la plataforma cerca narracions impactants, no volen projectes en què la realització s’avança a la historia”. Diu Boris Bastide.
A Netflix el que es posa en valor en els seus tràilers són els personatges. Siguin de pel·lícules, de sèries o de documentals, fins i tot de programes, han de tenir com diuen ells, identificació i compromís, o dit d’una altra forma, 350 milions d’hores d’emissió al dia el 2018. Només Youtube ho fa millor. Els realitzadors que hi han treballat ho diuen, la caracterització dels personatges, l’eficiència del relat, els arguments en què es desenvolupa la història són l’objecte de nombroses reunions i gloriosos memoràndums. Però quan el guió obté el vist i plau, realitzadors i productors obtenen carta blanca.
Marca de fàbrica
“Ja que Netflix és una empresa que recull dades, sap exactament què mira la gent ” explica a l’edició americana de GQ Cary Joji Fukunaga realitzador de Beasts of No Nation, una de les primeres pel·lícules premiadas als festivals i productor de la sèrie Maniac. “Els representants de la firma poden llegir el que has escrit i dir: segons les nostres dades, si vostè fa això, perdrem tants espectadors… No discuteixes amb ells pensant que pots guanyar. Al final, l’argument de l’algoritme sempre guanya. Llavors la pregunta esdevé: Estem disposats a prendre decisions creatives que ens poden fer perdre espectadors?
“La marca de fàbrica de les produccions Netflix és la inclusió de les minories, un tema de vital importància als EUA per al públic més exigent que és l’objectiu de la plataforma. En aquest tema estan per endavant dels seus competidors i exigeixen, a les reunions d’escriptura de les sèries la paritat” segons explica el crític Olivier Joyard. Una preocupació confirmada des de la seva segona sèrie Orange Is the New Black o per l’excel·lent sèrie fantàstica en femení The OA.
La plataforma d’entreteniment global Netflix pot reestructurar una pel·lícula en sèrie o a l’inrevés. Fins i tot hem vist La Balada de Buster Scruggs (2018) de Joel i Ethan Coen presentada com una antologia episòdica per sortir finalment com una pel·lícula d’esquetxos. De la mateixa manera la durada d’una pel·lícula, d’un capítol de sèrie, d’un documental o d’un programa importa poc. Sense8 de les germanes Wachowski s’acaba amb un capítol de 152 minuts i els capítols de House of Cards poden passar de 55 a 35 minuts.
L’objectiu primordial de Netflix és identificar, gràcies al seu algoritme, el que més agrada a l’espectador. Per això la plataforma s’ha inclinat cap a la comèdia romàntica o el film d’horror que ja no tenien gaire èxit a les taquilles però amb un públic fidel amb DVD. També ha desenterrat una tècnica del hollywood dels 80s. : el high concept. S’agafen dos gèneres que funcionen bé, com el bèl·lic i les college movies, i en resulta Top Gun. Així hem pogut descobrir el 2019 Russian Doll que aplica la paradoxa temporal (una de les obsessions de Netflix) de El Dia de la Marmota a una sèrie de comèdia costumista com Girls. O Velvet Buzzsaw (de Dan Gilroy amb Jacke Gyllenhaal i John Malkovich) barreja improcedent de crítica sardònica del món de l’art contemporani amb el gènere de terror de sèrie B.
Els fanàtics experts en arts plàstiques nostàlgics dels VHS de quan eren adolescents segurament són pocs al nostre entorn, però a nivell mundial és un segment com qualsevol altra. De fet Netflix n’ha comptabilitzat més de mil. També amb Stranger Things fa barreja explosiva de l’univers pop adolescent de les pel·lícules de Spielberg dels 80s amb el to més negre de John Carpenter. O amb Maniac sèrie que sembla compactar els estils de Lynch, Cronemberg, Tarantino o els germans Coen en un relat d’estil fantàstic menys subversiu del que semblava.
Quant a la internacionalització de les produccions pròpies, Netflix eixampla el seu catàleg. Els fracassos relatius de les sèries franceses Marseille i Plan Corazón no destorba els grans èxits de la sèrie espanyola La Casa de Papel i les angleses Sex Education i The End of the F***ing Word (barreja improcedent de comèdia romàntica adolescent i de serial killer).
L’èxit de Roma del mexicà Alfonso Cuarón al festival de Venecià i als Oscars ha seriosament redistribuït el joc. Ara Netflix acull cada vegada més autors : Cuarón, els germans Coen, Soderbergh, Del Toro, Scorsese, fins i tot Del otro lado del viento, pel·lícula inacabada d’Orson Welles, acabada per Peter Bogdanovitch. Aquesta és la manera que Netflix té d’apuntar-se a la més pura tradició cinematogràfica. De fet la seva cúpula ha instal·lat les oficines de producció a Hollywood. Volen la visibilitat, el prestigi i la credibilitat de les pel·lícules que guanyen Oscars i volten pels festivals internacionals. I tot per una qüestió d’egocentrisme. El seu model econòmic no ho necessita però ja que tenen els mitjans, ho volen tot. Volen ser radicals i mainstream, produir alta costura i H&M alhora. Sembla que de moment ho estan aconseguint.
