Una de les estrenes que no van poder ser per culpa de la pandèmia va ser Pinocho (Pinocchio, 2019), dirigida i coguionitzada per Matteo Garrone. Abans, s’havia pogut veure a les sales de cinema italianes durant les vacances nadalenques (del 2019) i, de fet, recentment ha tingut recorregut en els premis David de Donatello de la cinematografia italiana, en què ha guanyat diversos premis en els apartats tècnics.
Que s’hagués estrenat en una època que afavoria el públic familiar i infantil no n’estic segur que fos una bona idea, tinc els meus dubtes que sigui una versió dirigida a aquest perfil (tot i així, ha estat un gran èxit de taquilla a Itàlia). De fet, tampoc tinc clar que aquesta versió sigui per a adults. El gènere negre característic de les pel·lícules més destacades de la filmografia de Garrone i la seva elecció personal i la seva predilecció per l’obra original i diferents adaptacions de Pinotxo feien preveure una visió més propera a la versió original, força desconeguda pel públic en general. I s’ha quedat a mig camí.
En certa manera, amb Pinotxo es pot establir un paral·lelisme amb dos personatges literaris mítics també del segle XIX, com són la criatura de Frankenstein i el personatge de Dràcula: tots tres tenen en comú desenes d’adaptacions i reinterpretacions, són extremadament populars i, malauradament, també són absolutament desconegudes les obres originals. Les tres obres, a més, comparteixen una pàtina de fantàstic i, sobretot, una atmosfera sinistra, fregant el terror. I, probablement, de les tres obres literàries clàssiques, la història original de Pinotxo sigui la que faci més por.
El clàssic Les aventures de Pinotxo (Le avventure di Pinocchio, 1882), de Carlo Collodi (1826-1890) es va publicar en trenta-sis capítols (això és important, ja que cada capítol es va publicar per entregues i relaten una trama concreta). Aparentment inspirat en la llegenda de l’homuncle, tothom coneix la sinopsi de l’argument: un vell fuster anomenat Geppetto descobreix sorprès com un tros de fusta li parla. Decideix tallar un titella amb aquest tronc, al qual li dirà Pinotxo. El titella tindrà aspecte humanoide, però aspirarà a convertir-se en un nen de veritat gràcies a l’ajuda d’una fada de cabells blavosos. El relat esdevé un viatge ple de penúries en què Pinotxo haurà d’aprendre a partir de l’infortuni i les males companyies, en una construcció del caràcter molt inusual per a la seva època, especialment per la representació de la violència. En aquest sentit, només cal recordar la insòlita i quasi desconeguda escena en què Pinotxo acaba penjat d’una forca, tal com apareix a la versió de Garrone, amb un to de crueltat rebaixat respecte del text original.
El temperament i perseverança de Pinotxo li permet sobreviure i aprendre de totes les experiències escabroses viscudes, que són unes quantes, realment. Però la creació del mite de Pinotxo esdevé amb el simbolisme que representa la seva voluntat de convertir-se en un nen de veritat. A diferència de la criatura de Frankenstein, reconstruïda a través de trossos de diferents cossos de persones, Pinotxo sorgeix de matèria inorgànica, la fusta, en aquest cas, i, per tant, pren una especial rellevància en els nostres dies en un context d’intel·ligència artificial i robots. El màxim exponent seria la versió d’Steven Spielberg en la història de l’androide David a la pel·lícula A. I. Intel·ligència Artificial (Artificial Intelligence: AI, 2001).
La influència a la pel·lícula no s’amaga en cap moment: la mare adoptiva de David li llegeix el llibre de Les aventures de Pinotxo abans d’anar a “dormir” (el robot no dorm), i el record del poder de la fada l’anima a seguir totes les pistes possibles per trobar-la, convertint aquesta segona part del llargmetratge en un viatge, a semblança de l’original Pinotxo, amb indrets clarament inspirats en la Fira de la Carn o el parc d’atraccions Rouge City (el país de les joguines en el llibre).
Però si ens ve una imatge al cap és, sens dubte, la de la segona pel·lícula d’animació d’un innovador Walt Disney (1901-1966). A la dècada dels trenta, Disney sorprenia el món amb Blancaneus i els set nans (Snow White and the Seven Dwarfs, 1937), que es va convertir en la pel·lícula més taquillera de la història fins que li va prendre el ceptre l’estrena de Allò que el vent s’endugué (Gone with the Wind, 1939). L’endarreriment en la producció de Bambi (1942) a causa de la complexitat tècnica (que de ser la segona que s’estrenaria va passar a ser la quarta després de Dumbo, 1941), va propiciar que l’estudi impulsés una pel·lícula d’animació basada en el personatge de Pinotxo de Collodi.
La pel·lícula animada Pinotxo (Pinocchio, 1940) va ser la primera cinta produïda per Walt Disney estrenada durant la Segona Guerra Mundial, i tot i que va ser la primera pel·lícula d’animació de guanyar dos premis Oscar (millor banda sonora i millor cançó original), no va tenir l’acollida del públic que s’esperava, en part a causa de la situació del país. Les posteriors reestrenes l’han convertit en una de les grans pel·lícules de la història, amb un prodigi de la tècnica d’animació inaudita fins a aquell moment, així com efectes animats d’artefactes i fenòmens naturals que es representaven per primera vegada al cinema.
La pel·lícula té un to menys fosc que el relat original, més conscient de la seva influència en els joves i en la transmissió d’uns valors positius. En aquest cas, la fada li imposa com a condició que tingui un comportament «valent, veraç i altruista». Per al disseny del personatge es van inspirar en el treball d’Edgar Bergen (1903-1978), en concret en l’estètica del seu cèlebre titella Charlie McCarthy, amb una aproximació evident a la imatge d’un nen real. La decisió que tingués un perfil més ingenu i tímid i que patís menys infortunis i més edulcorat va afavorir que el personatge del Grill tingués més protagonisme, orientant-lo en el camí correcte en diverses ocasions compromeses (en el llibre, en canvi, apareixia en comptades ocasions).
El mite de Pinotxo ha transcendit a la cultura popular a escala global, més enllà del relat original de Collodi, servint d’inspiració en nombroses obres de ficció. De fet, actualment es parla de diferents projectes, com la producció d’una nova versió en imatge real produïda per Disney dins el projecte de recuperació i reinterpretació dels clàssics de l’estudi, o d’una producció de Guillermo del Toro.
Però la que hem pogut veure en pantalla gran al cinema Verdi de Barcelona en la secció oficial del BCN Film Fest 2020 ha estat aquesta versió de Mateo Garrone, amb Roberto Benigni en el paper de Geppetto. Un Benigni que ja havia interpretat el mateix Pinotxo en el seu retorn com a protagonista després de guanyar l’Oscar, a la inspirada Pinocchio (2002).
A la nova versió, l’histrionisme característic de Benigni ajuda a fer més versemblant Geppetto que, recordem, és un fuster que acaba de tenir un fill de vuit anys d’un tros de fusta. Cal dir que, a la pel·lícula de Garrone, hi ha un gran contrast entre l’histrionisme d’alguns actors, amb un comportament exagerat més proper al teatre que al cinema, i l’aparença hieràtica del jove actor o de la fada, la qual cosa fa que tota la perseverança per ser un nen real i el seu conflicte continu amb la fada, quedi força diluït, per no dir desaparegut del tot.
Cal reconèixer, això sí, l’aposta de la direcció artística per maquillar al jove actor, enlloc de basar-ho en efectes digitals. Un maquillatge i un disseny artístic que l’hi ha fet guanyar els premis Donatello de la cinematografia italiana.
El BCN Film Fest emergeix del confinament provocat per la pandèmia, com una palanca per impulsar la cultura al territori, promovent la tornada al cinema en una nova normalitat en què, potser, el més modern i revolucionari sigui anar al cinema… no creieu?
