La darrera pel·lícula del director de Corea del Sud, Bon Joon ho és una de les poques obres mestres del cinema actual. Amb un talent inusual, l’autor fa un film a contracorrent en què coexisteixen diversos gèneres clàssics, donant-los un atractiu toc de modernitat. A més el film ha aconseguit la fita inèdita per una cinta asiàtica d’estar nominada a 6 Oscars i guanyar-ne 4 incloent els de Millor Pel·lícula, Millor Director i Millor Guió Original.
Jo soc dels que pensen que els gèneres purs han passat a la història del cine i que normalment coexisteixen diversos gèneres en una mateixa pel·lícula, encara que això no vol dir que la barreja es faci sempre bé, que a vegades no grinyoli. Per això resulta passat de moda i obsoleta l’etiquetatge de pel·lícules per gèneres. Estic parlant del cinema actual, és clar, ja que el cinema anomenat clàssic és una altra història. De totes maneres, jo sempre penso que cada pel·lícula és un món i que cal que coneguem tots els seus ets i uts per jutjar-la, una missió impossible, oi?
El sempre sorprenent Bon Joon ho (50 anys), ho demostra ara a Parasite, una pel·lícula genial en tots els aspectes. El director de Corea del Sud és l’autor de films tan diferents com Memories of Murder (2003), Mother (2009) o Snowpiercer (2013). Us sonen, oi? Segur que les heu vistes. Amb aquesta història, a més, ha guanyat la Palma d’Or, el màxim guardó de Cannes.
A Parasite a mi em va portar de sorpresa en sorpresa, mentre la veia sempre m’agafava amb la guàrdia baixa, desprevingut, indefens. I no estic parlant només dels girs de l’argument sinó de la posada en escena, de la forma com explica cada nova sorpresa. Comença amb el que podria anomenar-se com a comèdia familiar realista; segueix amb un divertiment genial; s’endinsa en el cinema de terror i d’assassins psicòpates; utilitza el suspense tradicional i un sentit de l’humor que va de la ironia més fina fins a la disbauxa total. L’espectador queda atrapat per la seva forma de narrar la història i no li queda temps per reflexionar. És d’aquelles pel·lícules que després et fan pensar. Jo li vaig trobar diverses lectures fins i tot socials i polítiques, a part de passar-m’ho molt bé. Res no és gratuït, tot està mesurat, calculat a fons, coherent. El dibuix dels personatges és colpidor. Ningú és el que sembla. Tothom pot fer qualsevol cosa en la societat en què vivim, tant a Seul com en Barcelona. Tot depèn de la situació en què ens ha col·locat la societat.
Després de les recents decepcions de directors de prestigi (Tarantino, Amenábar, Garci, Lelouch) el coreà Bon Joon ho m’acaba de reconciliar amb el bon cinema.