Serielizados Fest ha tancat la seva 3a edició amb una pel·lícula sorpresa comentada en directe pel grup còmic Venga Monjas. L’escollida ha estat Doraemon i Nobita Holmes al Misteriós Museu del Futur, un film molt distés atapeït d’aventures trepidants amb els personatges que han acompanyat la infantesa de molts. Un sessió preparada per a riure amb els acudits que prèviament havien preparat acuradament per a cada escena, acompanyada de bona part d’improvisació.
Cloenda del Serielizados Fest al Cine Maldà
Aquesta edició ha duplicat les activitats respecte l’edició anterior (fins a 33 esdeveniments) i s’han pogut gaudir de preestrenes exclusives de capítols de sèries (Fear the Walking Dead, Inside Amy Schumer, Broad City) com premieres espanyoles d’alguns documentals: Chuck Norris VS Communism, Monty Python: The Meaning of Live o Beauty is Embarrassing. També han tingut lloc taules rodones que han abordat la política i l’humor com a iguals i una masterclass sobre com elaborar un capítol d’una sèrie en realitat virtual. Tot això sense deixar de banda la projecció de diversos capítols amb preguntes i respostes dels creadors del Ministerio del Tiempo). Malgrat tot el més destacat va ser el convidat especial David Simon que va ser el protagonista dels primers dies. No han faltat espectacles de música i humor per amenitzar les jornades.
Fear The Walking Dead
El divendres 8, es va poder gaudir amb la projecció d’un capítol de la sèrie que està al capdamunt del territori nacional com és el Ministerio del Tiempo i posteriorment els fanàtics varen poder fer preguntes i esvair dubtes amb els creadors de la sèrie. Maite L. Pisonero, responsable de ficció a TVE, va comentar que “estan oberts a tot el que es va proposant per tal de millorar la temporada, s’aposta per una cosa diferent que va generant complicitat.” A més, Javier Olivares, creador i guionista de la sèrie, esmenta que “calia una sèrie de ficció així a Espanya, d’aventures i alhora de caire històric, ja que la gent és curiosa. A més, a cada capítol es varia de gènere aportant coses noves.”
Per altra banda, el documental dels Monty Python, The Meaning of Live, ha aconseguit tocar la fibra sensible. Una controvèrsia de sensacions: tristesa produïda per ser el comiat d’aquest grup còmic britànic i alegria perquè tot i així els seus gags encara fan riure… i molt. El reportatge narra el rerefons de les últimes actuacions del grup que es van dur a terme al 2014 al London’s O2 Arena i projectant-se en directe a tot el món en més de 2.000 cinemes. El documental desvetlla detalls curiosos de les seves relacions personals al llarg de vàries dècades, com va sorgir l’èxit tractant la idiosincràsia britànica en toc d’humor i la seva evolució tant en programes de televisió, pel·lícules com obres de teatre que s’han reproduït al voltant del món.
L’estrena europea del documental Beauty is Embarrassing, explica la trajectòria de l’artista Wayne White atorgant una frescor i positivisme tot i els inconvenients que sorgeixen a la vida. El geni de la cultura pop, ha creat tendència dins el territori nord-americà, ja que el seu estrambòtic i psicodèlic estil ha impactat a la televisió. Ha estat el creador artístic de sèries com Pee-Wees Playhouse o de l’univers de El Món d’en Beakman (emès a Catalunya per TV3 durant els anys 90). A més, també dibuixa impactants texts sobre quadres amb pintures clàssiques, entre d’altres qualitats.
Pop Art d’en Wayne White
El públic del Serielizados Fest ha respòs positivament, registrant-se 4.000 visitants repartits entre les diverses activitats. Un bona xifra per tancar un festival que creix any rere any. Segons els organitzadors gràcies als patrocinadors i l’esforç organitzatiu s’ha gaudit de moltes sessions gratuïtes i altres han comptat amb cerveses de franc fet que han definit com a bones iniciatives en un moment on s’ha de potenciar la cultura, en especial el cinema i la ficció televisiva.
Les sèries del Jo o les ficcions d’inspiració autobiogràfica són un gènere audiovisual que fa anys que existeix. Louis C.K., Aziz Ansari, Larry David, Ricky Gervais… són alguns dels noms més representatius dins d’aquesta modalitat. En el nostre país, també tenim representants que miren de fer-se un lloc, com: Em dic Manel i El fin de la comedia.
Ahir a la tarda al claustre de l’Arts Santa Mònica els creadors d’aquestes dues sèries i els seus protagonistes Ignatius Farray i Manel Piñero (més conegut pel seu paper com Homo APM) van participar en una xerrada que es va centrar en aquelles produccions que es mouen entre la realitat i la ficció.
En tots dos casos, tot i tractar-se de sèries amb humor, es buscava un to realista. “Podíem basar-nos en una premissa molt boja però no volíem carregar les tintes, volíem que la gent pogués creure’s que allò podia passar”, explicaven Raul Navarro i Miquel Esteban, dos dels creadors de El fin de la comedia. En el cas de Em dic Manel, es parteix d’una hipòtesis real com és la por a quedar-se encasellat en un paper, “recrear situacions còmiques però tenint en compte que és un drama força real”, comentaven els seus creadors. En el cas de la websèrie catalana, tot i basar-se en el personatge real del Manel, ell mateix assegura que “la major part és ficció”. En el cas de Farray, acostumen a partir d’anècdotes que els han passat i les utilitzen com a premissa per desenvolupar una trama.
Amb el sorgiment d’aquest tipus de sèries autobiogràfiques, es va començar a parlar de la comèdia de la Post-TV. “Es tracta de buscar noves maneres de fer humor, fugint de l’acudit o el gag fàcil”, explicaven. Tot i així, aquest tipus d’humor no s’acaba d’entendre i no té tants adeptes com en el cas anglosaxó que ja fa anys que és consumit amb sèries com Louie. Segons els creadors d’ambdues sèries “riure’s d’un mateix encara costa”.
També es va parlar de temes com la fama i l’èxit (línies argumentals que apareixen en els dos projectes) i de la seva possible continuïtat. Pel que fa a Em dic Manel, estan pendents de la confirmació de TV3 per seguir amb una segona temporada. “Per ara estem recopilant material”, deia Mireia Giró, directora de la websèrie. El fin de la comedia porta un any esperant que des de Comedy Central els donin llum verda.
Continua l’esbudellament del director del mes: Pedro Almodóvar. En aquesta segona fase, des dels 90 fins l’actualitat, s’observa que el cineasta enfoca més el seu cinema cap al gènere dramàtic i deixa una mica de costat la comèdia, que no arriba a desaparèixer però es troba en dosis inferiors.
La flor de mi secreto(1995): Mostra del cinema més dramàtic i lacrimogen. Una pel·lícula molt íntima que parla indirectament sobre les experiències en la infantesa del mateix Pedro. A part està atapeïda de referències a properes pel·lícules com Todo sobre mi madre (1999) o Volver (2006). Va recaptar 3’1 milions d’euros a l’estat espanyol.
Carne trémula(1997): En aquesta pel·lícula mescla diversos gèneres que ha anat fent al llarg de la seva carrera. Torna a un cinema negre similar al que va fer en Matador (1986) i al drama costumista que tant ha cultivat abordant el tema de la venjança i la minusvalidesa física. En aquest film va estrenar col·laboració amb Penélope Cruz. Carne trémula va recaptar 4’9 milions a l’estat espanyol.
“A Pedro li agrada emfatitzar els prototips, les putes són molt putes, els policies molt policies, i els bons molt bons. En el seu univers mai es queda a mig camí”. Javier Bardem
Todo sobre mi madre(1999): Va ser la consagració total i absoluta de Pedro Almodóvar si és que no ho estava ja. Un drama sobre els fantasmes del passat d’una mare que acaba de perdre al seu únic fill. Per primera vegada va sortir del seu Madrid habitual per rodar a Barcelona amb el barri del Raval que es gairebé com un personatge més. I la jugada li va sortir prou bé! Va guanyar l’Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa al crit de “Peeeedrooo!!”. L’Oscar va ser el tercer de la història del cinema espanyol, després de Volver a empezar (1982) de José Luis Garci i Belle Époque de Fernando Trueba (1992). Todo sobre mi madre també va rebre el Globus d’or, el BAFTA i una llista llarguíssima de premis internacionals. El mateix Almodóvar la definia com “una pel·lícula que va de sentiments, de malaltia i de mort. Està protagonitzada per homes, així que ja no podran dir que només sé dirigir a dones. Hi ha més misteri en les llàgrimes masculines que en les femenines. Pel que sembla, els homes m’inspiren tragèdies”. Va recaptar 9’9 milions amb un pressupost de menys de 4.
Hable con ella(2002): Pel·lícula no exempta de polèmica per les sagnants escenes que ocorren a les places de toros. Va tenir més èxit a l’estranger que a Espanya que al contrari que a la crítica internacional va tenir una recepció tèbia. No obstant això, el seu guió va aconseguir l’Oscar a millor guió original (a una pel·lícula de parla no anglesa, cosa que no passava des de 1966), la nominació a Millor Director i el Globus d’or a la millor pel·lícula estrangera. Paradoxalment no es va emportar el Goya a millor pel·lícula que va anar a parar a Los lunes al sol de Fernando León de Aranoa que també va guanyar el de millor director. Hable con ella va recaptar 6’2 milions amb un pressupost d’una mica més de 9 milions.
La mala educación (2004): Tornada al cinema més negre de l’estil Matador o La ley del deseo. Aquesta és una història que si bé no és autobiogràfica sí conté oltes de les vivències més íntimes del director. Pel·lícula obertament homosexual, com ja va fer amb l’esmentada La ley del deseo amb la qual té certs paral·lelismes. Fins i tot es podria considerar com una seqüela no oficial. Va recaptar 6’1 milions amb un pressupost que no ha transcendit.
Volver(2006): Pel·lícula sobre retorns, una àvia que torna d’entre els morts, una dona que retorna al poble on es va criar per començar de nou i solucionar assumptes que van quedar pendents. Almodóvar recupera el seu drama rural esquitxat amb una mica d’humor negre en aquesta pel·lícula considerada per molts com de les millors del cineasta. Va recaptar 10’2 milions amb un pressupost de 7’4.
Los abrazos rotos (2009): Thriller amb notes noir. És probablement la més artística i cultural de tota la seva filmografia, atapeïda de tantes referències que es fa impossible caçar-les totes, però la seva pesada càrrega narrativa fa d’aquesta pel·lícula una cosa dura d’empassar. Preciosa fotografia de Rodrigo Prieto. El film té un curiós spin-off en forma de curtmetratge protagonitzat pel personatge interpretat per Carmen Machi, que té un paper molt petit en aquesta pel·lícula. Va recaptar 4’1 milions amb un pressupost d’11.
La piel que habito (2011): Sense desmarcar-se del thriller aquesta pel·lícula s’apropa molt al terror. No és tant de sang i esglais com de terror psicològic i visceral. Torna a comptar amb Antonio Banderas, més de vint anys després de ¡Átame!, la seva última col·laboració. Girs de guió fins al mateix final per a un llargmetratge que malgrat la seva qualitat no li va anar massa bé a la taquilla espanyola però amb la recaptació mundial es van poder salvar els mobles. Va recaptar 2’4 milions amb un pressupost de 10.
Los amantes pasajeros (2013): Tornada a la comèdia més boja i desenfrenada que recorda molt a la seva segona pel·lícula Laberinto de pasiones (1982). Es va envoltar del que sigui possiblement el millor repartiment fins a aquest punt de la seva filmografia. Va tenir crítiques molt tèbies (per no dir dolentes) ja que embla que no es van prendre massa seriosament una pel·lícula que tenia com a objectiu simplement divertir amb l’estrafolari elenc de personatges en un espai tan reduït com un avió. Va recaptar uns 5 milions amb un pressupost de també 5.
Conclusions
Et pot agradar més o menys el seu cinema, existeixen des dels més fervorosos seguidors que el defensaran aferrissadament fins als molt crítics amb les seves pel·lícules (encara que no n’hagin vist la majoria). Malgrat això és que és innegable és que Pedro Almodóvar és un excel·lent director d’actors. Només cal fer un volt per Youtube buscant vídeos dels rodatges de qualsevol de les seves pel·lícules per veure com es bolca en la interpretació dels seus personatges. Línia per línia va repetint el text alhora que l’actor per remarcar el to i l’expressivitat del moment. I així ho fa amb tots.
A part de dirigir també ha escrit tots els guions de les seves pel·lícules i es nota el seu marcat estil manxec en tots els seus treballs. Des dels seus transgressors començaments fins al cinema més dramàtic que fa últimament. Sempre amb les dones com a grans protagonistes ja que contínuament ha confessat les seves influències en haver crescut envoltada d’elles.
Aquests tics no els abandona en la seva nova pel·lícula Julieta estrenada el 8 d’abril. També té una estètica molt definitoria, com els colors vius que inunden la majoria de tots els seus fotogrames destacant el verd i, sobretot, el vermell. Pedro Almodóvar ha tingut una carrera no exempta de polèmica tant pel seu cinema, no apte per a tots el públics, com per les seves declaracions públiques, molt ancorades a l’esquerra. Al seu moment, va retrunyir pertot arreu la seva guerra mediàtica contra l’acadèmia de cinema espanyola en considerar que van maltractar-lo amb la seva pel·lícula La mala educación i que no va finalitzar fins dos anys més tard.
Carmen Maura, Victoria Abril, Penelope Cruz, Antonio Banderas, Rossy de Palma… una llarga llista de chicas y chicos Almodóvar, etiqueta la qual tolera sense gran entusiasme. Sol repetir repartiment amb molta assiduïtat i rar és el cas d’actors i actrius que solament han treballat amb ell en una sola ocasió. A més, en general és bastant prolífic en aconseguir premis i guardons. Dos Òscars, dos globus d’or, cinc premis BAFTA, sis Goyas, tres Césars, Còndor de plata i multitud de premis en festivals a millor pel·lícula, director o guió, amén d’infinites nominacions. És per tot això que se li considera el director espanyol més internacional sense haver sortit mai a rodar a l’estranger.
Quatre anys han transcorregut d’ençà que Rupert Sanders va dirigir Snow White and the Hunstman (el seu primer llargmetratge rere uns quants curts). La seva va ser una història un pèl diferent de les adaptacions que estaven acostumats a veure sobre el conte dels germans Grimm… una malaurada versió que es podien haver estalviat. La pel·lícula oferia una correcta direcció, uns efectes especials molt ben creats (potser massa, fins i tot per fer animalons de granja) però amb una carència excessiva de guió, recurrents escenes de calaix que s’han vist a desenes de films i, sobretot, una nefasta interpretació de la protagonista: Kristen Stewart (saga Twilight), que no aconseguia variar l’expressió del seu rostre durant les dues hores de metratge. Es podria dir que Charlize Theron (Monster, Mad Max: Fury Road) estava supèrbia interpretant el paper de Ravenna (la bruixa malvada) i, per descomptat, la seva bellesa supera a la de la jove Blancaneu.
La preqüela arriba ara sense que ningú l’esperi o la desitgi. Potser volien aprofitar l’ocasió per treure el regust amarg que va deixar l’altre o perquè ja tenien la idea al cap d’explicar-nos què va passar abans. Tot i que, la part de preqüela dura uns 30 minuts, després el film dóna pas a una seqüela de la primera. Han passat 7 anys des de l’anterior (cosa que ja grinyola). És evident que han aprofitat el filó de les sagues juvenils (que tan de moda estan entre els adolescents de la casa) per estirar el conte de la Blancaneus fins al límit de crear Les cròniques de Blancaneus, sense que la protagonista no figuri ni a un sol fotograma. The Hunstman: Winter’s War deixa de banda la història original i se centra en la vida de Ravenna temps enrere. Només veure el títol original un s’adona que ‘la protagonista’ ha quedat totalment de banda, ja que no diu res de cròniques, i els personatges potents de l’anterior són els que reben tot el pes, sumant-hi Jessica Chastain (Mama, The Martian) i Emily Blunt (Sicario, Edge of Tomorrow). És evident que Chris Hemsworth (Thor, Rush) aporta prou com per estar present als títols de les dues pel·lícules, això si canvia el seu martell per una destral i la seva actitud recorda força la del Déu del Tro, cosa que ja va bé.
Parella de caçadors protagonista
Cedric Nicolas-Troyan agafa les regnes del projecte i aprofita per estrenar-se en la direcció. Fins ara havia estat creador d’efectes especials en diverses ocasions i així ho demostra en aquest film, atapeït de CGI (imatges realitzades per ordinador). La pel·lícula torna a pecar d’un guió poc elaborat si no que, a més, comet l’error de tergiversar detalls que varen tenir importància a l’anterior i ara s’han canviat per donar-li més giragonses a la trama.
El model del que parteix, referint-nos al conte homònim, realment ha variat en desenes d’ocasions i això no és un problema: Blancanieves (Pablo Berger, 2012), la versió més original que s’han pogut veure en pantalla, ha estat una producció nacional en blanc i negre, muda i ambientada en l’Espanya més profunda que va triomfar en un munt festivals. Per tant, hi ha un ventall ampli d’opcions. El que no és tolerable que l’embolcall de la jove Blancaneus s’esvaeixi i que en la seva absència resideixi la millora del relat. L’únic enllaç que roman intangible és el mirall, si no fos per ell no hi haurà pel·li. Respecte als nans, dels típics 7 tant només s’en conserva un i s’hi ha afegit un d’extra. Aquests personatges aporten el toc d’humor just i per fortuna ara hi haurà més d’una escena on donen més joc.
Reina Freya cavalcant una bèstia
Avui en dia és complicat no trobar referències a films dins d’altres films. És inevitable i sovint és una manera de retre homenatges. Però si en una pel·lícula que coixeja s’afegeixen elements que clarament evoquen a una pel·lícula d’èxit, el que provoca és una ombra. En aquest cas, s’observen pinzellades de The Chronicles of Narnia, The Golden Compass i Frozen, entre d’altres.
No tot és negatiu, els notables efectes especials estan molt ben fets, denoten una mà experimentada darrere i sorprenen a instants (tot i ésser excessius). També s’ha millorat l’apartat d’amor augmentant, el feeling de la parella protagonista així com les escenes d’acció que interpreten. Tot això l’enfoca cap a un públic més restrictiu però és prou entretinguda pels altres, per tant compleix el seu objectiu. Gràcies uns actors de nivell no es desllueix del tot la medalla i sense ser or o plata es queda amb bronze.
Veredicte
El millor: Els efectes visuals molt ben treballats i la desfilada d’estrambòtics vestits de les reines.
El pitjor: La manca de concordança de guió entre les dues pel·lícules fa que hi hagi discrepàncies importants que és millor obviar. El retorn de Ravenna se l’han tret de la màniga.
Jordi Izquierdo, director del magazine cultural de Ràdio Pallejà Avui és diumenge i actor de curtmetratges com El hombre que llegó tarde al mundo, ha presentat el seu primer llibre Guía Secreta del Cine en Gràcia a la nova llibreria LibrUp. L’escriptor explica les anècdotes més amagades sobre els rodatges que han tingut lloc en aquest emblemàtic barri de Barcelona.
Què et va motivar a escriure un llibre per primer cop?
Els editors de Espai Literari són els que em van motivar, ja que col·laboro amb ells en una revista anomenada Taller de Letras. Ells coneixien la meva passió pel món del cinema i quan varen crear l’editorial em van comentar si m’atreviria a escriure un llibre de cinema sobre el barri de Gràcia, ja que era on tenien la llibreria. No em va donar temps a decidir ja que estava la meva dona i ella va dir que ho faria. No vaig poder escollir. Abans tenia una experiència negativa sobre un llibre de cinema realitzat a Granada que em van plagiar i no volia escriure més ja que no sabia ben bé com funcionava aquest món.
Com arribes a descobrir tots aquest secrets que amaga Gràcia?
Són 18 mesos d’investigació. I quina millor manera d’investigar que anar al districte de Gràcia i anar preguntant a veïns si recordaven algun rodatge. També centres de dia per a gent gran, inclús productores. El problema és que a mi ningú em coneixia, i la primera porta que vaig picar a l’Arxiu Històric de Gràcia em van tancar la porta als nassos i sortir tant desil·lusionat que no ho volia fer. L’editor em va dir que ho pensés i just en tornar a casa vaig trobar una amiga que em veure’m abatut va dir-me que coneixia el nét del cineasta Fructuós Gelabert. Ell em va posar en contacte amb el món del cinema i així van néixer aquestes anècdotes. Totes estan explicades de primera mà per gent del món cinematogràfic.
Aparador del llibre protagonista
És a dir, que a priori no sabies res d’aquests secrets…
Així és, a partir de comerciants, veïns i veure pel·lícules vaig anar reconeixent els llocs. Un altre lloc on vaig anar, la Barcelona Film Comission, em van donar molta informació de pel·lícules rodades a Barcelona, però això no significava que fossin al barri Gràcia i havia de mirar una a una per contrastar i veure si eren del barri o no.
Per què creus que Gràcia és un dels escenaris preferits per cineastes arreu del món?
El barri antic de Gràcia encara conserva l’esperit bohemi de quan era un poble. Encara hi ha una part que són cases baixes com plaça del Gat Pérez o la plaça del Raspall. Crec que les escullen per això, a part m’he adonat que hi ha un escenari molt utilitzat que és el Parc Güell, que atrau als cineastes per la seva arquitectura, llum, monuments…
Ens pots explicar alguna anècdota curiosa?
Creia que la més divertida seria sobre la pel·lícula Todo sobre mi madre que van rodar una escena a la Casa Ramos de Lesseps. Una de les actrius es nega a gravar si abans no s’encén una cigarreta amb el seu encenedor especial que té. Em van explicar l’anècdota però que no digués l’actriu, així que al llibre jugo perquè la gent endevini quina de les 6 actrius pot ser. Conforme la gent va llegint el llibre em van dient les seves preferides i una que creia que passaria desapercebuda, però no, és la del film per televisió TV3 L’últim ball de Carmen Amaya. Van rodar a un bar i els amos eren reticents a deixar el local perquè els havien dit que la gent del cinema era desastrosa. Al final varen accedir i en tornar al local se’l van trobar repintat i tot ben col·locat.
Tens pensat crear una saga de llibres parlant de cada barri de Barcelona?
La saga estaria bé, com Barcelona té 10 districtes em donaria per a 10 llibres. El problema és que hi ha districtes on s’han rodat més que en altres, Ciutat Vella té molts rodatges però Sarrià-Sant Gervasi és complicat. El nou projecte en el que estic treballant és de Barcelona en general. Em cal buscar 100 pel·lícules, el mateix que he fet amb Gràcia ja que el llibre explica unes 100 entre films i sèries, però fent 10 pel·lícules per districte. Espero que surti per Sant Jordi del 2017.
Jordi Izquierdo presentant el seu llibre
Al teu llibre parles només de cinema nacional?
No, tot el que sigui nacional i internacional, hi ha algunes produccions que s’han gravat aquí però no les hem vist projectades. De fet, no sabia que Peter Sellers havia estat a Barcelona i buscant informació trobo un film, The Bobo, dirigit per Robert Parrish, i crec que han d’estar al llibre també, ha d’haver-hi de tot.
Per finalitzar, ens pots regalar un dels ‘secrets’?
En Toni Verdaguer, que ha escrit el pròleg del llibre, em va explicar una anècdota graciosa sobre una pel·lícula seva, Don Jaume, el conqueridor, inspirada en l’obra de teatre de Serafí Pitarra. A la petxina de l’apuntador només hi cap una persona, té 1 metre quadrat, i van fer entrar Amparo Moreno i Carles Canut, que estaven grassonets en aquella època, Llàtzer Escarceller i l’Ester Formosa. O sigui 4 persones, més el càmera, més el foquista i el director donant ordres. Va ser complicar i alhora molt divertit. Aquesta m’agrada molt, potser perquè està basada en una obra de teatre i vinc del món del teatre. A la Guía Secreta del Cine en Gràcia també hi trobarem anècdotes d’en Jackie Chan gravant Kuai Can Che (Los Supercamorristas), d’Imanol Arias a Luces de Bohemia o Baixant de la Font del Gat del 1927, entre més de 100 anècdotes.
La quantitat i qualitat de les sèries produïdes en l’última dècada és tan immensa, que escollir-ne una per tal d’estrenar aquesta secció és una tasca altament complexa i arriscada. La lògica, o la raó -digueu-li com volgueu- diria que la millor opció seria començar parlant d’una sèrie de culte. Una que hagi estat rebuda amb grans elogis per la crítica i que sigui pràcticament impossible dir que no t’ha agradat, a no ser que vulguis ser catalogat com el més gran dels criminals. Fargo, per exemple. Que gran que és, Fargo. Sí, és l’hòstia. Però això ja ho sap -i pensa- tothom. I qui no, és un criminal. L’opció temerària seria escollir la catalogada -per un bon amic meu- com la millor-pitjor sèrie del moment. The 100.
Estem al… 97 anys després que una cadena d’explosions nuclears hagin convertit la Terra en un planeta inhabitable. L’espècie humana ha subsistit a l’espai, esperant el moment per poder-la repoblar. Per tal de comprovar les condicions de la Terra, els dirigents de L’Arca, decideixen enviar-hi 100 joves delinqüents. Com us podeu imaginar el què es trobaran els joves un cop trepitgin terra no serà del tot acollidor.
Aquesta és la premisa de The 100, un immens pastitx que beu constantment de sèries d’èxit dels darrers 10 anys (com Lost o Jocs de Trons) per crear en l’espectador una certa i creixent addicció. Dic creixent, perquè els quatre primers capítols són una autèntica aberració, un insult a l’anomenada intel·ligència humana (un dubta de la seva existència en veure’ls). No exagero -o potser un pèl sí?-, i crec que és important de remarcar, ja que és un dels principals obstacles a l’hora de recomanar aquesta sèrie. Es tracta per tant de demanar un salt de fe, sent conscient que estàs condemnant a llençar a les escombraries 160 minuts d’una preuada vida.
Superat l’entrebanc, la cosa millora. Els joves i desdibuixats protagonistes de l’inici segueixen sent joves, però van madurant, a mesura que fan front a les dificultats preparades pels guionistes. Al mateix temps, l’argument va guanyant complexitat, afegint a la trama principal un parell de sub-trames que agradaran als més amants de la ciència-ficció (i, perquè no, als nostàlgics de Lost). Fins i tots els actors que, en un primer moment, semblen lamentables, es van fent amb els seus personatges a mesura que progressa l’espectacle.
A nivell tècnic no és espectacular, però compta amb unes localitzacions força ben trobades (com la Terra mateix, o el Mont Weather de la segona temporada), convertint-se en una producció decent en aquest sentit. No és Lost o Joc de Trons -per seguir amb la comparació-, però tampoc juga en la mateixa lliga. En fi, estem davant un bon entreteniment, una sèrie addictiva, que agradarà als necessitats de ciència ficció, d’acció, d’aventura. Una bona sèrie per passar l’estona. I què té de dolent, dic jo, passar l’estona? O és que només podem veure sèries que ens facin plantejar la nostra pròpia existència? Cal reivindicar també al món serièfil l’entreteniment per l’entreteniment. És clar que sí! Això sí, si us plau: que no torni McGyver. Està bé on està…
Ahir divendres 8 a la sala Arts Santa Mònica, es va dur a terme la taula rodona sobre “com tirar endavant la teva sèrie”. L’acte va estar moderat per Hector Mas, director del Festival Ull-nu, i va comptar amb la presència dels guanyadors del Premi del Jurat de les dues edicions del ‘Showcase de Pilots de Ficció’, organitzat per Serielizados dins del Festival zoom d’Igualada.
Els ponents van ser: Adrià Espí (de la sèrie El Mort Viu), Ivan Panisello (autor de Hipsterland), Carlos Martín (creador d’Air) i Miquel Segarra (de Vostè no és aquí). Basant-se en la seva pròpia experiència van aportar una pertinent visió sobre la realitat actual de la creació audiovisual i de com ha estat la seva immersió en aquesta industria. Durant la xerrada es van tractar temes com el fet que actualment la majoria de projectes fets per joves, són per Internet.
En el cas dels ponents, tots menys l’Ivan Panisello tenien projectes de websèrie. Segon Segarra, Internet s’ha convertit en un “magnífic camp de proves” per als joves creadors que no tenen molts diners (els quatre projectes van fer una campanya de micromecenatge a través de la plataforma Verkami) i que volen submergir-se en la industria audiovisual. Pels ponents Internet, en la majoria de casos serveix com a via d’accés a la televisió: “Ens hem d’adaptar”, deia Carlos Martín. “S’han de fer coses que després et donin pas a la tele”.
També es va comentar que tot i els avantatges que pugui plantejar aquest mitjà, també suposa un handicap pels creadors. “En deu segons has de trobar la manera d’enganxar al públic”, deia Martín. Cada vegada més, la gent s’ha acostumat a veure vídeos per Youtube però perquè la gent se’ls miri han de ser curts i amb un contingut entretingut. A l’hora de fer una websèrie, la limitació del temps pot arribar a ser un problema: “A Internet no es té la voluntat de donar una oportunitat”, comentava Adrià Espí, si no atrapes a l’espectador durant els primers segons, l’has perdut.
De cara a produir sèries per televisió, els ponents també coincidien que a Espanya, les grans cadenes de televisió aposten poc pels joves creadors. Ivan Panisello i el seu equip van tenir la gran sort que la Xarxa es va interessar per la seva sèrie i en breus es podrà veure en televisions locals, però ell mateix explicava que al sortir de la carrera va anar a Atresmedia a presentar un projecte i li van dir que “ja podia tornar per on havia vingut”. En aquest sentit, tots afirmaven que és important decidir què es vol fer i tenir clar per a quin mitjà, sigui Internet o televisió, però que també és important buscar l’equilibri a l’hora de fer un projecte: “Fer un híbrid, alguna cosa que enganxi però que sigui personal teu”.
Avui comença el 3r Festival Internacional de Sèries de Barcelona. Durant 4 dies (del 7 al 10 d’abril) els amants de les sèries de televisió podran gaudir de tot un seguit d’activitats relacionades amb la ficció televisiva.
Masterclass amb David Simon
Aquesta 3a edició del Festival compta amb la presència de David Simon, considerat un dels millors showrunners dels Estats Units i creador de sèries com The wire o la recent Show Me a Hero. Simon ha rebut el premi Extraordinari de la Facultat de Comunicació Blanquerna i ha estat l’encarregat de donar el tret de sortida a l’edició d’aquest any amb una masterclass que ha omplert l’auditori de la universitat.
Masterclass de David Simon a Blanquerna
David Simon va començar la seva carrera com a periodista i és autor de diversos llibres. El pas a la televisió el va fer precisament en adaptar una de les seves publicacions. “La transició va ser difícil”, ha comentat Simon, ja que “la televisió té limitacions però cada mitjà té les seves oportunitats. El creador de The Wirefa 17 anys que treballa en exclusiva per la cadena de televisió HBO i explica que la relació no sempre és fàcil, ja que a vegades la cadena imposa certes condicions que xoquen amb la seva visió final de la sèrie com ara l’actor que ha d’interpretar a un protagonista. De totes maneres, Simon és optimista. “Normalment et donen tot el que demanes i a vegades veuen coses que tu no havies vist i les seves idees són aire fresc”.
D’altra banda, Simon també ha destacat el fet que en televisió el guionista té el poder. “Hi ha moltes hores de televisió i ens necessiten per omplir-les”, comenta, és per això que en aquests casos els guionistes són els que tenen el poder i el control sobre el seu material, “pots protegir-lo” afirma el cineasta.
David Simon és un dels ‘showrunners’ més reconeguts als EUA
Totes les creacions de Simon tenen un component social molt important (herència de la seva carrera com a periodista) i sempre mira de retratar realitats des d’un punt de vista el màxim veraç possible. “Ser capaç d’explicar històries honestament és un pas endavant”, explica Simon i afegeix que davant una feina intenta seleccionar les millors històries però sempre tenint present que la història ha d’estar per sobre de l’escriptor.
Segons Simon encara no ens trobem en l’època dorada de la televisió, el que funciona millor i el que a la gent li agradar consumir és sexe, violència i esports. Segons Simon no s’han de fer productes per agradar al públic. “La gent no vol menjar verdura, vol pastís de formatge o xocolata”. Per això ell ho té clar a l’hora de triar els seus projectes.
“Jo escullo el que vull ensenyar a les meves sèries”. Per ell moltes sèries comencen amb una gran idea però a la segona temporada li donen al públic el que vol i “la caguen”. David Simon
3a edició del Serielizados
Durant el Festival es podran veure des de documentals inèdits, projeccions de capítols –com Fear The Walking Dead o 22.11.63– conferències, casos d’estudi i espectacles d’humor i música. Les activitats es repartiran entre el Cinema Maldà –dedicat al diàleg i a les projeccions de sèries–, la sala Arts Santa Mònica –l’espai de la secció Documentals– i el Mazda Space –el saló dedicat al futur de l’audiovisual i les sèries–.
Novetats televisives a Serielizados Fest
Victor Sala, un dels fundadors de Serializados, explica que “pel que fa a propostes, hi ha coses molt interessants aquí, així com n’hi ha als Estats Units”. Per això, el Festival aposta per portar propostes tant nacionals com internacionals. La manera de consumir ficció ha canviat en els últims 15 anys, segons Sala, un dels factors clau ha estat Internet. “Internet ha donat llibertat a l’usuari, ara pot veure el què vulgui quan vulgui”.El Serializados Fest serveix com a aparador de tota aquesta oferta que es produeix diàriament però sobretot, dóna visibilitat a productes que d’una altra manera potser no arribarien. “Hi ha sèries que no ens arriben, sobretot europees i si no fos per la pirateria no les podríem veure”, comenta Sala.
“No crec en el discurs que la pirateria és dolenta però sí que s’han de torbar mecanisme perquè els creadors siguin remunerats”. Victor Sala
L’acte de cloenda tindrà lloc a la Fàbrica Moritz i serà una versió especial del Late Show de Serializados. L’acte tindrà un cartell força peculiar amb convidats com Josmar Gerona, que serà entrevistat per Òscar Broc, Miguel Estevan i Raúl Navarro –creadors de la sèrie El fin de la Comedia– i Ignatius Farray, entre d’altres.
Segurament l’èxit de la sèrie Isabel va cridar l’atenció a Pedro Almodóvar fins el punt de voler contractar la protagonista per formar part del seu selecte grup de noies protagonistes de Juelieta. Michelle Jenner se suma d’aquesta manera a un film intimista amb un paper que, malgrat no permet veure-la gaire estona en pantalla, és determinant per la història.
Se li pot dir que no a Almodóvar?
No es que no es pugui… És que no sé si ha algú disposat a dir-li que no.
Si m’hagués trucat per proposar-me un paper on senzillament he de passar per darrere d’alguna cosa li hagués dit que sí igualment. És una oportunitat meravellosa ja que Almodóvar és un director reconegut a nivell mundial. Un geni. Les seves pel·lícules són una meravella així que… És clar que li vaig dir que sí.
Ara li hem de posar l’etiqueta de chica Almodóvar…
Es fa una mica estrany. Què és ser chica Almodóvar? Haver sortit en una pel·lícula seva? Si és així doncs potser sí que ho sóc però per mi chica almodóvar és Carmen Maura o Penélope Cruz. són actrius que han treballat molt amb ell. Per això si em preguntes si ho sóc… No sé, sento com que no. Que entro en un lloc que no em pertany.
Estic d’acord… Què li ha sorprès de treballar amb ell?
No tenia cap prejudici previ i la veritat és que m’he deixat modelar per ell. Tot i tenir un paper petit he estat amb el ulls molt oberts. Com un nen en un parc d’atraccions, per no oblidar-me de res. La veritat és que no m’ha sorprès res en especial més enllà de gaudir de l’experència. Cada director és diferent i mai no he estat amb un que sigui especialment rar. Cadascú té la seva manera de fer. Sí que tenia curiositat per veure com treballava i ha estat fantàstic. Ja als càstigs fèiem gairebé assaigs, ens donava molt de temps per preparar-ho. Em feia sentir còmode i bé.
El seu és un paper a Julieta és petit però molt rellevant.
És un paper detonant. El personatge té un trobada casual amb la protagonista i això marca la resta de la pel·lícula. Fa que la vida de la Julieta es torni a desmuntar i enviï a pastar les decisions que havia pres fins llavors. També hi ha una seqüència al final que és clau per entendre l’evolució del personatge d’Emma Suárez.
Els protagonistes de ‘Julieta’ a Barcelona
Creu que aquesta pel·lícula li pot obrir portes més enllà de les nostres fronteres?
Anar a Hollywood no és una cosa que em plantegi com a objectiu. Vaig fent… Per ser feliç no tot és la feina. M’apassiona el que faig però m’agrada fer altres coses. La vida és alguna cosa més. És a dir, no sé si seria capaç de deixar-ho tot i marxar tan lluny sense conèixer ningú. El fet de treballar amb Almodóvar segur que arriba a molta més gent i com que el veuen a tot el món si això m’ha de portar nous reptes, doncs endavant!
Canviem de tema… Anem al doblatge! Ha posat la veu a dibuixos animats i ha doblat diverses pel·lícules. On hi posa la interpretació en aquesta faceta d’actriu?
Per mi és una branca més de la interpretació. Interpretes però amb la veu. En animació hi ha molta més part creativa mentre que en el doblatge has d’acostar-te al màxim a l’original perquè “no canti”. El doblatge està ben fet quan no t’adones que hi ha doblatge. La veritat és que gaudeixo també els doblatges i fa temps que no en faig m’agafen ganes de posar-me darrere els micròfons.
No podem deixar de banda el seu pas per la televisió amb la sèrie Isabel. Això sí va ser tot un repte, oi?
Ha estat una feinada! Una de les coses més difícils que he fet perquè tot i que és un mateix personatge canvia molt des del primer capítol fins l’últim. Passem d’abans dels 14 anys fins que es mor amb més de 50. Com actriu això va ser un munt de feina però a la vegada és un regal. Teníem horaris molt intensos i la TV no és com el cine on tens més temps per preparar-te un personatge. Vas capítol a capítol fins que el fas teu i arriba un moment on et fas teu el personatge.
Tiro més enrere, a Michelle Jenner la vam veure fa uns anys, molt més jove a El cor de la ciutat…
Sí! (riu). El cor de la ciutat va ser a Catalunya com Al salir de classe a Espanya, tots hem passat per allà. Jo tenia 14 anys només i va ser una de les millors escoles. En aquesta professió la millor manera d’aprendre (si pots) és treballant. Vaig estar-hi un anyet i vaig aprendre com funciona un rodatge. Coses que ara sembles estúpides com col·locar-te sobre una marca al terra sense mirar-la o saber on és la càmera…
Anem al futur. Quan la tornarem a veure al cine?
Al juny s’estrena Nuestros amantes, un film que he fet amb Eduardo Noriega. També he fet curts de Cinergía dirigits per Daniel Sánchez Arévalo a Barcelona i tinc tres coses més que estan al caure però encara no puc dir res…
Batman v Superman: Dawn of Justice és una pel·lícula de la qual tenim notícies des de fa molts anys, fins i tot abans de la trilogia de Batman de Christopher Nolan. Warner sempre ha volgut explotar aquesta gallina dels ous d’or que és DC Comics, però li ha costat molt trobar el punt. A part de les esmentades pel·lícules de Nolan, la resta han estat més una ràfega de trets en l’aire a veure si algun encerta enlloc d’un únic tret segur amb calma i tranquil·litat. Lluny queda Superman Returns (2006) aquest intent de rellançar la saga de Christopher Reeve dels 70-80s, protagonitzada per Brandon Routh i dirigida per Bryan Singer que no va agradar a ningú. Per no parlar de Green Lantern (2011) de la qual el seu propi protagonista, Ryan Reynolds, ha renegat múltiples vegades.
Veient com Marvel/Disney s’anava menjant la torrada amb una facilitat insultant (impossible no esmentar-los), Warner va prendre, per fi, la decisió de posar-se les piles i crear el seu propi univers cinematogràfic començant per Man of Steel (2013) dirigida per Zack Snyder al que també se li encarregaria la direcció de les línies mestres que seguirà la saga a partir de llavors. I tot i que va tenir uns resultats a taquilla més que decents 650 milions a tot el món) les crítiques van ser bastant tèbies, argumentant un ritme massa lent, pel que hauria de ser una adaptació de còmics de superherois. També se s’acusava de tenir un to massa seriós i transcendental.
Tres anys després s’estrena el segon lliurament d’aquesta saga. Hi havia moltes expectatives sobres aquesta pel·lícula. Els que probablement siguin les dues figures més grans de la història del còmic, per fi s’enfrontaven l’un a l’altre per donar-se de bufetades i nosaltres, que hem coincidit en el temps per poder ser testimonis de tan magne esdeveniment, com no havíem d’estar il·lusionats per presenciar un festival d’aquesta magnitud? Tries el cinema amb major nombre de Ks (que no arribi a explotar l’ull humà) i t’asseus a la butaca fregant-te les mans, mentre apaguen els llums de la sala. Et submergeixes als carrers de Metropolis i Gotham… I dues hores i mitja més tard surts de la sala, et pregunten què tal està i respons: “Pse, no està malament”.
Lluita entre els dos titans
El film peca de la majoria dels errors que tenia l’anterior, continua sent massa seriosa i sobrecarregada de llargues converses sobre la vida, la mort i l’ordre de les coses. Dotar l’argument amb dubtes morals i, fins i tot, filosòfics entre escenes d’acció frenètica pot sonar bé al principi, el fet de prendre’ns els còmics de debò d’una maleïda vegada, però com va passar amb Man of Steel, es passa de frenada i molt. No són poques les vegades en què recordes que no estàs en una xerrada sobre existencialisme sinó en una pel·lícula d’un senyor amb capa que vola i un altre que va vestit de ratpenat. Hauria de tenir un ambient més distès (com sembla que així serà en Suicide Squad, el nou lliurament que s’estrena el proper agost) i donar-li al públic el que està buscant quan paga l’entrada del cinema: divertir-se.
Narrativament és un desastre. Batman v Superman: Dawn of Justice es pot dividir en dues meitats: la primera, a part de la presentació de personatges, també té tocs de thriller i vol ser entretinguda. La segona meitat és la que podem considerar d’acció i resolució, però aquestes dues meitats no encaixen massa be una amb l’altra. Gairebé són dues pel·lícules diferents.
Wonder Woman eclipsant en Batman
Un altre problema que té és que no se la pot considerar un film per si mateix, és més un avançament de les properes (alguna cosa semblant també li va passar a The Avengers: Age of Ultron), Hi ha una constant que consisteix en mostrar avançaments i pistes de per on aniran els propers lliuraments i, en la majoria d’ocasions, de manera molt forçada. Petits missatges o pistes que es resoldran en els propers llargmetratges en forma de seqüeles i preqüeles. En ocasions obliden explotar el que la pròpia pel·lícula pot oferir, passant d’unes etapes a altres sense aprofundir massa en cap i, en canvi, anar colant de manera reiterada coses que es veuran en el futur (o no).
Llegint fins a aquí, Batman v Superman: Dawn of Justice pot semblar una autèntica castanya i no és així. Quan la pel·lícula s’hi proposa arriba a ser (molt) entretinguda, començant per les escenes d’acció, totes elles ocorren a gran velocitat però en cap moment es perd el sentit de la coreografia (mèrit de Zack Snyder i del director de fotografia Larry Fong). També intenta resoldre alguns errors que tenia l’anterior, com la total destrucció de Metropolis en l’escena final de Man of Steel o el martelleig constant que Superman és pràcticament Déu. En aquesta ocasió també se suggereix més d’una vegada, però amb molt més encert i lògica. Amb la senzilla idea que als déus se’ls pot estimar o témer. La primera meitat de la cinta, encara que sigui la part que més pateix el ritme lent (que és el seu principal llast), sí que té una més que correcta presentació de personatges. Sent la primera vegada que veiem en Batman de Ben Affleck, aquest passa a ser el protagonista total i, per a l’alegria general, doncs el seu personatge és infinitament més interessant que el de Superman (que dit sigui de passada la seva evolució durant la pel·lícula és mínima).
Rius de tinta i fúria van sorgir quan es va confirmar que Affleck seria el nou cavaller fosc. El mateix que va fer l’horrible Daredevil? No, per favor! Començava més per darrere de la línia de sortida que cap altre i malgrat això la seva interpretació és del millor de la pel·lícula. Ben Affleck és Batman, Ben Affleck ÉS Bruce Wayne! El vestit que porta és imponent i la veu que projecta (sense superar a Christian Bale) retruny. Desconcerta, això si, el poc problema que té a matar, jurament infrangible del personatge en els còmics. Victòria aclaparadora de l’actor que tornarem a veure no solament interpretant-lo en els propers lliuraments de la saga, sinó també en la cadira de director en la seva pel·lícula en solitari. Henry Cavill, per contra, no surt tan ben parat, millora la seva interpretació respecte a Man of Steel però, tot i que físicament és molt semblant a Superman, les seves aptituds dramàtiques no són tan poderosos. La desconeguda Gal Gadot interpreta a Wonder Woman, en un paper molt més petit que els altres dos herois (tot i que li falta una mica de volum físic per assemblar-se més a l’amazona) és una elecció encertadíssima. A més que el seu personatge és escrit amb molta cura i cada vegada que apareix es converteix en el focus de totes les mirades.
L’heroi considerat un Déu
Amy Adams com Lois Lane no està tan encertada. La pel·lícula t’intenta convèncer constantment que és una peça important però a efectes pràctics no pinta res. S’entén que en Superman en solitari tingui un paper protagonista, però en una altra molt més coral (i més que ho serà en el futur) el seu personatge es torna insignificant i acaba sent poc més que un llast.
El cas de Jesse Eisenberg com Lex Luthor és desconcertant. L’actor està correcte, el problema és el personatge, una espècie de maníac amb síndrome d’Asperger amanit amb espasmes nerviosos constants allunyant-se completament de la visió original del còmic, molt més metòdic i despietat. És carn de memes com Nicholas Cage. Jeremy Irons com a Alfred compleix, com sol estar sempre aquest actor. Simplement tens la sensació de que en totes les seves escenes el seu personatge sembla estar lleugerament borratxo.
Pel que fa al director de la cinta, Zack Snyder, segueix amb els mateixos punts forts i fluixos que porta arrossegant tota la seva carrera, en les escenes d’acció està deslligat, en aquest aspecte sempre té alguna cosa nova que mostrar i afegeix una mica més de color respecte a la pel·lícula anterior, cosa que és d’agrair. En els punts febles està el ja esmentat caos narratiu que afecta a tota la pel·lícula especialment en la seva primera hora. També hi ha una fallida gegant de guió, mereixedor d’un sonor facepalm que té a veure amb Batman i certa llança. T’imagines aquesta pel·lícula dirigida per George Miller? Seria una delícia. Un 10 per a la banda sonora original d’Hans Zimmer i les peces de Junkie XL (que ja ens varem meravellar a la darrera adaptació de Mad Max amb els seus potents tambors), Dir que és èpica és quedar-se molt curt.
Veredicte
El millor: Ben Affleck, Gal Gadot, la banda sonora i les escenes d’acció
El pitjor: L’histriònic personatge de Lex Luthor, una narrativa inconnexa i estranya, i les múltiples referències a pel·lícules futures
