En el primer assaig publicat, Meditaciones del Quijote (1914), el filòsof José Ortega y Gasset (1883-1955), escrivia la seva mítica frase que ha passat a la posteritat: «Jo soc jo i les meves circumstàncies». Amb aquest assaig iniciava la seva etapa com a perspectivista, una doctrina filosòfica que sosté que tota percepció i ideació és subjectiva, cosa que afavoreix que l’individu miri la seva realitat des de la seva veritat, que pot ser contradictòria respecte de la dels altres. Tot i que la frase ha transcendit a la cultura popular, no sempre s’interpreta correctament, potser, en part, per ser incompleta en la seva representació popularitzada. De fet, el determinisme que sembla indicar la frase en realitat reflecteix tot el contrari.
Ell mateix ho indica en uns paràgrafs més endavant quan es pregunta: «Quan ens obrirem a la convicció que l’ésser definitiu del món no és matèria ni és ànima —no és alguna cosa determinada—, sinó una perspectiva?». És llavors quan el sentit de la popular sentència es comprèn millor en llegir el text complet, que és el següent: «Jo soc jo i les meves circumstàncies, i si no la salvo a ella no em salvo jo». Si bé pot ser cert que el constructe social, inventat o realitzat, pot generar unes limitacions, és en el moment en què donem un significat a aquestes limitacions i ho incorporem a la nostra vida com a part d’un mitjà entès per mi, que és llavors quan puc salvar aquestes circumstàncies i, de retruc, em salvo a mi. És a dir, ja no visc des d’una inconsciència o un silenci, sinó que visc des de la lucidesa de què puc explicar per què les coses són així i com han estat per a mi, cosa que pot tenir un significat i, consegüentment, induir a una salvació des d’un punt de vista filosòfic.
A més, Ortega i Gasset advocava en el seu assaig per la importància de la cultura: «La cultura ens proporciona objectes ja purificats, que mai van ser vida espontània i immediata, i avui, gràcies a la tasca reflexiva, semblen lliures de l’espai i del temps, de la corrupció i del caprici. Formen com una zona de vida ideal i abstracta, flotant sobre les nostres existències personals, sempre atzaroses i problemàtiques». El filòsof remarcava el valor de la cultura com a instrument d’aprenentatge, i remarcava quin estil seria el més adequat: «Qui ens vulgui ensenyar una veritat que no ens la digui: simplement que hi al·ludeixi amb un breu gest, gest que iniciï en l’aire una ideal trajectòria, lliscant-nos per la qual arribem nosaltres mateixos fins als peus de la nova veritat».
I és en aquest sentit, emulant la pedagogia de l’al·lusió que Ortega reivindicava en el seu text, que l’artista madrilenya Teresa Valero recull el repte de mostrar-nos la ciutat de Madrid el 1956 a través d’un relat de ficció històrica, on la trama principal s’emmarca en el gènere negre, una excusa narrativa per mantenir l’atenció del lector gairebé sense adonar-nos-en, com era la realitat de la societat del moment. Aquest repte el va portar a una feina de quatre anys, que finalment es va concretar al còmic Contrapaso. Los hijos de los otros (Les enfants des autres, 2021), publicat en castellà per Norma Editorial i en francès per l’editorial belga Dupuis.
És la primera obra completa, guió i dibuix, de Teresa Valero, amb una àmplia experiència en l’àmbit del còmic (amb diverses obres destacades com a guionista), de l’animació i de l’ensenyament, com a professora de diferents matèries a universitats i escoles d’art. Contrapaso és un projecte titànic concebut com una trilogia, amb una extraordinària planificació i disseny de personatges, i una excepcional documentació per aconseguir una representació versemblant de l’època, circumscrivint la història amb personatges i esdeveniments reals, tant els que apareixen als llibres d’història com aquelles vivències més personals relatats pels protagonistes anònims del moment i, també, per la recopilació d’anècdotes viscudes pels familiars directes de l’autora.
El primer volum de Contrapaso es publica el 2021 quan l’autora té cinquanta-dos anys, en plena maduresa artística, amb una lloable intenció de mostrar-nos les vicissituds que vivien els ciutadans durant el franquisme, en un moment convuls com era la dècada dels cinquanta, amb tota la complexitat que això suposa. I el seu talent i experiència necessita, bàsicament, d’una cosa: de temps per poder treballar, temps per a la documentació, per llegir, visionar i fer entrevistes, visitant llocs i entitats, per, finalment, preparar el guió, el dibuix i tot el que suposa, amb el guió gràfic, el disseny artístic, el color, el paisatge, el vestuari, la caracterització, etc. És per això que és important destacar la confiança de les editorials que han finançat una obra magna d’aquestes característiques. I la dels lectors que han permès donar continuïtat a l’aposta empresarial.
I aquesta aposta s’ha consolidat amb la publicació al març de la segona part, amb el títol Contrapaso. Mayores con reparos (Contrapaso 2, 2025), de nou amb guió i dibuix de l’autora, que ha tornat a dedicar quatre anys a la concepció i producció de l’obra, sense perdre gens ni mica de la qualitat manifestada en l’anterior número, ben al contrari. Tot i que sí que hi ha hagut un canvi significatiu al sector en el període de temps entre les dues publicacions, que ha portat l’autora a incorporar una nota als crèdits finals d’aquest volum amb la contundent afirmació següent: «L’autora no ha fet ús d’IAs generatives per a la creació d’aquesta obra».
Ortega i Gasset deia que l’acte específicament cultural és el creador, i alertava dels perills del procés creatiu i del seu consum: «Cal que no hieratitzem la cultura adquirida, preocupant-nos més de repetir-la que d’augmentar-la». En certa manera, fa més d’un segle que ens alertava sobre el perill de conformar-nos a replicar allò que ja existeix, que en el cas del sector del còmic pot comportar una precarització notable de les condicions de treball dels artistes i participants a la cadena d’edició. Els promotors de les intel·ligències artificials generatives que aprenen dels treballs previs d’autors que no han donat el seu consentiment haurien de llegir més Ortega y Gasset, potser se sorprendrien en sentir-se retratats a La rebelión de las masas (1927-1930), un dels llibres més importants de la història del país.
José Ortega y Gasset mor a Madrid el 18 d’octubre de 1955, on havia viscut en l’última dècada després d’un obligat exili per evitar les possibles represàlies per part de la dictadura, encara que sense recuperar la càtedra de metafísica que havia guanyat el 1910 a la Universidad Central (més tard, Universidad de Madrid entre 1943 i 1970, precedent de l’actual Universidad Complutense de Madrid). La seva mort va provocar, a tall d’homenatge, una improvisada i tumultuosa manifestació estudiantil, que es va allargar en el temps, estesa a tot l’any següent i posteriors (la llavor ja estava plantada), amb diferents faccions contràries al règim, intel·lectuals i estudiants universitaris, fins i tot evidenciant un batec de desafecció des del sí del règim. Els disturbis van arribar a provocar el febrer del 1956 la destitució del Ministre d’Educació Nacional, el catedràtic Joaquín Ruiz-Giménez (1913-2009), recordat posteriorment per ser el primer Defensor del Poble entre el 1982 i el 1987, ja en democràcia parlamentària.
Aquestes manifestacions estudiantils apareixen com a part essencial en els dos còmics de Valero, protagonitzats per una parella de periodistes que són cadascun l’antítesi de l’altre: un ja madur amb molts anys d’experiència i ben relacionat amb la policia, falangista però no franquista (aparentment, sembla que hi havia persones que pensaven així), i el novell periodista fill d’un jove comunista francès assassinat, i que és adoptat pel seu autoritari i estricte oncle, militar del règim. L’elenc de personatges secundaris és un reflex de la societat del moment, en què l’autora dedica una atenció especial al paper de la dona, representada de diferents maneres: amb la cosina del jove periodista que s’ha independitzat, repudiada pel seu pare, i que treballa com a dibuixant de còmics i il·lustradora en revistes femenines, exalçant un model de dona molt allunyat de les seves creences; la seva mare, i mare de quatre nenes, que compleix amb el paper que promocionava el pensament nacional catòlic; i la dona del servei, que actua com a segona mare i criada, homenatjant tantes dones que van haver de criar els fills dels altres. La trama del primer volum tindrà a veure, precisament, amb el robatori de nadons amb el vistiplau de religioses i metges corruptes.
El segon títol esdevé immediatament després del primer, a finals del 1956, tot i que comença amb una sensació agredolça, ja que, tot i que s’indiquen que continuen les manifestacions de protesta contra el règim, d’altra banda, coincideix amb el final del rebuig internacional a la dictadura del General Franco. «Després de la signatura dels Pactes de Madrid, s’estableixen al territori espanyol cinc bases militars nord-americanes. Espanya ingressa a l’ONU i els EUA parlen d’integrar-la a l’OTAN… Els falangistes perden influència al govern i els tecnòcrates de l’Opus Dei la guanyen», indica Valero a la introducció.
Aquesta segona part funciona com a memòria històrica i denuncia els problemes d’habitatge de la capital provocat per l’èxode massiu de població rural a la recerca de feina. També de l’abús en tots els sentits per part de polítics i empresaris, així com de la corrupció imperant al règim. Tot i que la trama principal està relacionada amb el desembarcament dels grans estudis cinematogràfics estatunidencs, atrets per la mà d’obra barata i les condicions de treball, que afavoreix que reinverteixin els beneficis obtinguts en més produccions que, per cert, es graven en dues versions, una de censurada per al mercat local i una altra de no censurada per al mercat internacional. Al còmic l’autora ficciona lliurement com s’hagués rodat el documental Notes sur l’émigration: Espagne 1960 (1962), dirigit per l’espanyol Jacinto Esteva i el francès Paolo Brunatto, de vint minuts però suficients per mostrar la misèria i el subdesenvolupament existent a Espanya. Actualment, és possible veure-ho íntegrament i en la seva forma original al canal de Youtube de la Filmoteca de Catalunya, una dada important tenint en compte que el règim va manipular l’àudio per alterar el missatge original del documental. Una cosa que estaven acostumats a fer habitualment des del NO-DO, acrònim de Noticiaris i Documentals, el noticiari propagandístic del règim franquista i que es projectava a les sales de cinema espanyols abans de l’inici de la pel·lícula, entre 1943 i 1981, pel·lícules també mutilades per la censura, com recull Valero al seu còmic, evidenciant com era de ridícul tot allò relacionat amb unes decisions demencials.
Deia Ortega y Gasset en aquell primer assaig, en el seu afany de reivindicar el perspectivisme, que «els que viuen al costat d’una cataracta no perceben el seu estrèpit: cal que posem una distància entre allò que ens envolta immediatament i nosaltres, perquè als nostres ulls adquireixi sentit». I és en aquest sentit que, com a lectors i com a ciutadans, hem d’agrair a Teresa Valero que hagi dedicat el seu talent i la seva feina a mostrar-nos la dictadura des de la distància, d’una distància física en realitat molt propera, i des d’una distància temporal que alguns enyoren des de la ignorància… encara que ara, una vegada més, no tenen excusa, si llegeixen Contrapaso, és clar.
