Quentin Dupieux, conegut per la seva trajectòria com a cineasta surrealista i extravagant, torna amb The Second Act (Le Deuxième acte). Aquest cop la pel·lícula que va obrir el Festival de Cannes 2024 demostra que la seva capacitat única per subvertir les expectatives i jugar amb les convencions narratives continua intacte. En aquesta ocasió, Dupieux presenta una història que, com és habitual en la seva obra, barreja l’absurd amb una crítica subtil a la societat moderna, deixant l’espectador en un estat d’inquietud i fascinació a parts iguals. Humor negre a dojo, girs de guió i hilarant trama per capes que convencerà els incondicionals del director francès (i tirarà enrere els detractors d’aquest cinema lliure i cru).
El títol, The Second Act, sembla una referència directa a l’estructura narrativa convencional del cinema, però Dupieux la deconstrueix de manera radical. I aquesta és la principal virtut del film. El desconcert permanent de l’espectador sacsejat amb la comèdia punyent. Més enllà de seguir un fil lògic, la pel·lícula es mou com un flux de consciència on les escenes es desenvolupen amb una imprevisibilitat gairebé caòtica (tot i que no és cert). Com dèiem aquest enfocament pot alienar a aquells que busquin una trama coherent i lineal, però per als seguidors del cineasta, és una altra demostració del seu talent salvatge i imprevisible.
The second act, un cúmul de deliciosos despropòsits
Els personatges són tan excèntrics com podríem esperar d’una obra del guionista i director parisenc. Les seves motivacions són sovint incomprensibles, però estan carregades de simbolisme. A través d’ells, l’autor fa una sàtira sobre les convencions socials, la monotonia del treball modern, i el buit existencial que sentim en una societat hipermediatitzada. I òbviament el cinema. Les referències als seus tòtems i les bromes sobre cinefília dins un film que se suposa que va sobre cinema són especialment encertades. La comèdia absurda és constant, i moltes vegades els diàlegs semblen improvisats, però això afegeix un encant particular al film.
Visualment, The Second Act es manté fidel a l’estil minimalista de Dupieux. Les llarguíssimes escenes (en pla seqüència) que juguen amb la banalitat i fan lluir 5 actors protagonistes. Tot i que The Second Act pot semblar una pel·lícula desconcertant per a molts espectadors, en el seu nucli hi ha una crítica aguda a les expectatives que tenim del cinema i de la vida mateixa. I per això la presència de la IA ajuda a rubricar el surrealisme de tot plegat. Sí, ens trobem davant d’un dels directors menys convencionals del panorama actual i que film rere film (en fa dos cada any) va llaurant la llegenda. Aquest nou treball, avalat per la catifa vermella de Cannes (i ara pel Festival de Sitges), no fa més que consolidar aquesta merescuda reputació. Recordem que a Sitges va guanyar el premi del públic el 2021 amb la inclassificable Mandibulas.
Veredicte
El millor: l’humor fosc barrejat amb la crítica social funciona perfectament
El pitjor: la sensació que és un exercici més del foll món interior del director
Nota: 8
