Després de veure’l a sèries com La catedral del Mar, Si no t’hagués conegut, Dime quin soy o Benidorm, Pablo Derqui torna a la gran pantalla amb Dos, una cinta de Mar Targarona que explora terrenys foscs amb un plantejament propi de film del Festival de Sitges. Tant és així que a la pel·lícula està literalment enganxat a la co-protagonista Marina Gatell i això, sens dubte, no és una tasca habitual en un actor.
Tota la pel·lícula enganxat a l’altra protagonista. El de Dos no sembla un rodatge ni fàcil ni còmode…
No va ser fàcil perquè la premissa d’entrada és molt radical. Planteja dos personatges cosits l’un a l’altre i això implica que havíem d’estar junts no només quan rodàvem sinó molt abans quan ens posaven la pròtesi que ens unia. Havíem de matinar molt i després estar tot el dia enganxats per no malmetre aquesta pròtesi. La limitació física ha estat molt intensa.
Va ser la radicalitat del repte la que et va atraure per a acceptar el paper?
Provablement. De totes maneres quan ho veus penses “quina frikada” però després entens que aquests són els paràmetres que demana el gènere. És una volta més perquè el públic se sorprengui i per a mi va ser una motivació. No havia fet mai res semblant i em preguntava si seríem capaços de sostenir la trama i mantenir l’interès amb aquesta inversemblant situació. Per altra banda va ser la primera pel·lícula que vam rodar després de la pandèmia i això després de mesos aturat significava feina que era molt benvinguda.
Amb la Marina Gatell, la teva companya a Dos, us coneixeu des de fa anys de la sèrie Majoria Absoluta. Teníeu ja confiança suficient com per fer aquest paper?
Vam coincidir en alguna seqüència però molt poquet. No ens teníem tanta confiança. Tots dos, però, vam tenir molt clar que havíem d’estar molt ben avinguts i cuidar-nos molt l’un a l’altre perquè depeníem del que li passes a l’altre en tot moment. La veritat és que així ho vam fer i la Marina és una actriu molt intel·ligent, generosa i bona companya. Ha estat potser més fàcil del que sembla en un principi perquè ens vam ajudar molt mútuament, sobretot als moments més intensos. A més, això es veu reflectit a la pel·lícula. Tenim bon feeling.
Deus rebre molts guions… Què busques en una història?
No, no. No et pensi que rebo tants guions assíduament. Que tu m’ho diguis em fa pensar que potser soc susceptible de ser un actor sol·licitat…
Revisant el teu currículum has fet molta feina els darrers 5 anys tot i que això deu enganyar. Segur que no surten els 3 o 4 mesos d’impàs entre projectes.
Exacte. Malgrat tot, però, no em puc queixar. Van apareixent coses. Ara bé, no em sobra la feina. Un va consolidant la carrera poc a poc i el que m’agrada és enamorar-me del projecte més enllà que quan arriba un guió, com deia, abans implica feina. I la feina sempre és benvinguda perquè s’ha de mantenir la família. Sobretot també valoro que em generin reptes, posar-te en tessitures en les quals no estàs acostumat. Que et posi a prova per seguir evolucionant en aquesta professió tant llarga. És la manera de créixer i conèixer més aspectes sobre tu mateix.
D’entrada necessito un guió que em generi entusiasme i sentir que emociona i et venen les ganes d’explicar aquella història.
És molt precària la indústria del cinema catalana i espanyola?
Amb les plataformes està millorant la quantitat de projectes i hem notat el creixement de produccions. Respecte la qualitat… Em sento a gust en aquesta indústria però sí és cert que sol haver-hi un problema generalitzat que són els pressupostos.
Són molt baixos, oi?
Sí. Jo entenc que els productors volen fer el millor amb el poc que tenen. Dit d’una altra manera, aconseguir el màxim gastant el mínim. Aquesta actitud és bona perquè els projectes han de ser rentables però a vegades va en detriment del producte i això també s’ha de tenir en compte. Els actors, en aquest context, quedem ressentits. No només en sous (que també) sinó sobretot en plans de rodatge que acaben sent extenuants. Tants diners equivalen a tants dies de rodatge però abaratir costos en aquest sentit pot ser perjudicial pel conjunt de l’obra.
Vols dir que massa sovint us trobeu en rodatges amb horaris maratonians?
Exactament. Jo veig coses que en altres països les fan en una setmana i aquí les fem en un dia o dos. I és una qüestió de diners. I mira, resulta que aquí hi ha molts bons professionals que amb pocs diners fan coses molt bones i per això veiem com Netflix instal·la una seu europea a Madrid. Veuen bons professionals que surten molt barats. Això està molt bé però hem d’anar amb compte perquè la salut de la indústria se n’està ressentint.
Un actor català ha de combinar cine, sèrie i teatre? És molt difícil dir no a un projecte?
Si pots triar és meravellós però no passa sempre. Per mi transitar cine, teatre i TV és una sort. Pots diversificar. No tots els actors treballen en tots els àmbits, però. Jo tinc la sort que el teatre sempre ha estat el meu medi. Les pel·lícules i les sèries són com els “accidents”.
Confio en que la cosa s’equilibri perquè gaudeixo molt de l’audiovisual però de moment el teatre és el que més m’ha donat.
És el teu preferit?
No sé si el preferit però sí que és casa meva perquè he crescut allà com a actor. El cine i la TV, en contraposició et fa desenvolupar unes aptituds i una precisió diferent.
Et va sabre greu no seguir amb la sèrie Si no t’hagués conegut.
M’hagués fet il·lusió. I mira que aquell va ser un dels projectes extenuants que dèiem. Encara m’arriben comentaris d’arreu arran de l’estrena a Netflix perquè llavors es va poder veure a tot el món. Em demanen una 2a temporada… Millor amb més pressupost i més temps, això sí. La 2a temporada estava plantejada.
I saps per què no es va fer?
No exactament. Crec que era qüestió de Netflix. La 1a temporada la va produir Diagonal TV però la segona s’havia de comprometre Netlfix a fer-la. I no ha estat el cas.
Et crida l’atenció escriure o dirigir?
Em crida bastant la direcció. Crec que és una cosa que tard o d’hora faré. Suposo que començaria amb teatre perquè és el que més conec però estic obert.
