Al llarg de la història dels Premis Oscar, i ja van 95 edicions, hi ha hagut grans triomfadores… I grans perdedores (i insjustícies) en la categoria de Millor Pel·lícula. Però, com que les cintes guanyadores, qui més qui menys ja les coneix, nosaltres ens volem centrar en les que no han tingut tanta sort. Vet aquí el repàs (cronològic) a les grans oblidades de les darreres dècades. Segur que no hi són totes les que són però almenys és un petit repàs.
‘A Clockwork Orange’ vs. ‘The French Connection’ (1972)
Encara que sembli mentida, un dels grans cineastes de tots els temps com és el malaguanyat Stanley Kubrick no va guanyar un sol Oscar en la categoria de Millor Direcció en tota la seva carrera. Una de les seves obres mestres (quina no ho és?), A Clockwork Orange, no és una excepció i en la 44a edició dels Oscars de 1972, tot i estar nominat, tant a Millor Director com Pel·lícula, així com al Muntatge i al Guió Adaptat, se’n va anar amb les mans buides.
The French Connection, protagonitzada per un descomunal Gene Hackman, va ser la gran triomfadora de la nit amb cinc premis: Película, Director, Actor, Guió adaptat i Muntatge. El thriller policial de William Friedkin (The Exorcist) es va imposar davant la distòpia psicològica de Kubrick que els acadèmics no van entendre ni ho van intentar. El temps li ha donat la raó.
‘The Exorcist’ vs. ‘The Sting’ (1974)
Curiosament, el que li va passar a Kubrick amb A Clockwork Orange, li va passar a Friedkin dos anys després amb The Exorcist. Era la gran favorita, juntament amb The Sting, ambdues amb deu nominacions, però la cinta dirigida per George Roy Hill i protagonitzada per la parella cinematogràfica del moment, Paul Newman i Robert Redford, que venien de fer junts Butch Cassidy and the Sundance Kid, també de Roy Hill, van poder amb el mateix diable.
El Pare Merrin (Max von Sydow) i companyia es van haver de conformar amb només dos premis de consolació, Millor Guió Adaptat i Millor So, enfront dels grans premis (Millor Pel·lícula, Director i Guió Original, Muntatge, Cançó Original, Disseny de Producció i Vestuari) que es va emportar la pel·li d’atracaments ambientada als anys 30. Es demostrava que el gènere de terror no agradava als acadèmics, com anirem veient.
‘Chinatown’ vs. ‘The Godfather II’ (1975)
La 47a edició dels Premis Oscars va ser indiscutiblement l’any de The Godfather II, segona part de la magna trilogia de Francis Ford Coppola, que va iniciar només dos anys abans i que ja havia guanyat tres Oscars (Pel·lícula, Actor (Marlon Brando) i Guió Adaptat). En aquella edició, igual que en la present, també estava nominada a 11 premis, amb la diferència que ara en guanyava sis (Pel·lícula, Director, Actor de Repartiment (Robert De Niro), Guió Adaptat, Banda Sonora i Disseny de Producció).
La gran damnificada va ser Chinatown de Roman Polanski, que tot i ser un gran èxit comercial no va poder fer res contra la família Corleone. D’onze nominacions, com la seva rival, només en va guanyar un (Guió Original). L’ombra de la matança del clan Manson a casa de Sharon Tate era allargada, i encara es va allargar més després que el director polonès fou acusat d’abusar sexualment a una menor, anys després. Tot i això, l’any 2003 va guanyar l’Oscar per The Pianist, que va haver de recollir el seu amic Harrison Ford (Frantic), a causa del seu exili forçat.
‘Star Wars’ vs. ‘Annie Hall’ (1978)
Si als acadèmics no els agrada el terror, els passa el mateix amb la ciència-ficció. I així ja es va demostrar als 50 Premis Oscar, en què una pel·lícula de baix pressupost i independent com Annie Hall de Woody Allen, amb només quatre nominacions, s’imposava al blockbuster del moment, Star Wars de George Lucas, amb onze nominacions.
No obstant això, la primera pel·lícula de la Saga Skywalker, va emportar-se set Oscars (Direcció Artística, BSO, So, Muntatge, Vestuari, Efectes Visuals i Efectes de So), tots premis tècnics. En canvi, la història d’Alvy Singer, només en va guanyar quatre, però tots els de les principals categories (Pel·lícula, Director, Guió Original i Actriu (Diane Keaton)). Allen, però, tot i la seva extensa i interessant filmografia, no tornaria a guanyar cap Oscar a Millor Director. Persona non grata a Hollywood, potser?
‘Apocalypse Now’ vs. ‘Kramer versus Kramer’ (1980)
Els Oscars són capritxosos i si no que li ho diguin a Coppola, que va passar de director estrella a estrellat. Després de l’èxit de les dues primeres parts The Godfather, va arribar el seu projecte més ambiciós sobre la Guerra de Vietnam, Apocalypse Now, basada en l’obra de Joseph Conrad, Heart of Darkness, i va marxar de la gala com els soldats nord-americans del país asiàtic: amb la cua entre cames.
Tot i que la pel·lícula de l’italo-americà estava protagonitzada per un Martin Sheen que ho va donar tot, sense oblidar el gran Marlon Brando, només es va emportar dues estatuetes (Fotografia i So). Dos premis menors, tenint en compte les altres sis nominacions (Pel·lícula, Director, Actor de Repartiment, Guió Adaptat, Muntatge i Disseny de Producció).
Contra tot pronòstic, Kramer versus Kramer, d’un pràcticament desconegut Robert Benton va arrasar amb els principals Oscars (Pel·lícula, Director, Actor (Dustin Hoffman), Actriu (Meryl Streep) i Guió Adaptat. Una vegada més, el conservadorisme de l’Acadèmia feia acte de presència amb un drama familiar de llàgrima fàcil.
‘The Elephant Man’ vs. ‘Ordinary People’ (1981)
Si hi ha un altre director maleït pels Oscars, aquest no és un altre que l’inclassificable David Lynch. I si una de les seves obres que tenia més opcions d’emportar-se la preuada estatueta a Millor Director o Pel·lícula com era The Elephant Man no ho va fer, ja no hi cabia la possibilitat en el futur, ni amb l’excel·lent Blue Velvet (1986). De vuit nominacions, ni un premi.
Un altre drama, Ordinary People, en aquest cas dirigit per Robert Redford, que s’estrenava en aquesta faceta, es va endur la glòria, i va obtenir quatre Oscars (Pel·lícula, Director, Actor Secundari (Timothy Hutton) i Guió Adaptat). Per sort, l’Acadèmia va voler resoldre el greuge fet a David Lynch, no només per The Elephant Man, sinó per tota la seva carrera, i en l’edició de 2019, se li va concedir l’Oscar Honorífic. Val més tard que mai…
‘The Color Purple’ vs. ‘Out of Africa’ (1986)
Steven Spielberg, després de tres nominacions a Millor Director per Close Encounters of the Third Kind (1977), Raiders of the Lost Ark (1981) E.T., The Extra-Terrestrial (1982) al director de moda a Hollywood ja li tocava guanyar l’Oscar per The Color Purple, una entranyable història sobre el racisme a principis del segle XX, protagonitzada per una incommensurable Whoopie Goldberg. Sorprenentment, tot i les onze nominacions que tenia, incloent-hi Pel·lícula, Guió i Actriu, se’n va anar de buit.
Fou el desaparegut Sidney Pollack (Tootsie), qui li va arrabassar l’Oscar al Rei Mides de Hollywood amb Out of Africa. A més del premi a Millor Pel·lícula i Director, es va endur el de Guió, Fotografia, Direcció Artística, BSO i So. Spielberg va haver d’esperar quasi deu anys més per guanyar l’Oscar per l’impressionant The Schindler List. Tot arriba… O no…
‘The Godfather III’ vs. ‘Dances with Wolves’ (1991)
Seguint amb el serial Coppola-Corleone, l’any 1990 estrenava la tercera i última part de The Godfather, amb la que, tot apuntava, tornaria a repetir l’èxit en els Oscars. Però, no va ser així. El director novell Kevin Costner, conegut per la seva faceta d’actor amb títols tan famosos com The Untouchables o Field of Dreams, li va passar la mà per la cara amb Ballant amb Llops.
La cinta, protagonitzada pel mateix Costner, va guanyar set dels dotze Oscars als quals estava nominada, incloent-hi Millor Pel·lícula, Director i Guió. Tot un èxit per a una opera prima que capgirava els westerns clàssics, on els indis són els bons i els cowboys els dolents.
Coppola se’n va anar de buit cap a casa, tot i les set nominacions, fet que li va fer replantejar-se seriosament deixar la direcció. Tot i això, dos anys després va estrenar la que es considera la millor adaptació al cinema de l’obra de Bram Stocker, Dracula. Ara, aquesta va ser la seva darrera bona pel·lícula.
‘Pulp Fiction’ vs. ‘Forrest Gump’ (1995)
El nou enfant terrible de Hollywood del que tothom parlava, Quentin Tarantino, s’havia presentat en societat només feia un parell d’anys amb Reservoir Dogs, abans de rebre set nominacions per la seva segona i més aclamada pel·lícula, Pulp Fiction. Tot i estar avalada per la Palma d’Or aconseguida al prestigiós festival de cinema de Cannes, la cinta que va suposar el retorn de l’oblit a John Travolta, només va guanyar en la categoria de Millor Guió Original.
Tom Hanks en el seu inoblidable paper de Forrest Gump va ser el gran guanyador de la nit, juntament amb Robert Zemeckis (Back to the Future). La cinta, a part de guanyar els Oscars a Millor Actor i Director, també va guanyar com a Millor Pel·lícula, Guió Adaptat, Muntatge i Efectes Visuals. Sis estatuetes de les tretze a les que optava. Això demostrava, una vegada més que els Oscars són com una caixa de bombons, mai saps el que et tocarà.
‘The Sixth Sense’ vs. ‘American Beauty’ (2000)
Recordeu el que dèiem sobre els gèneres de terror i ciència-ficció unes pel·lis més amunt? Doncs, l’any 2000 es va tornar a produir el mateix fenomen. Les grans competidores de la 72a edició eren American Beauty de Sam Mendes The Sixth Sense de M. Night Shyamalan, dos èxits de taquilla sense precedents, tenint en compte la seva condició d’inclassificables, especialment la cinta amb què va debutar el director de 1917. Vuit nominacions per a la primera, sis per a la segona. Resultat?
La pel·lícula protagonitzada pel caigut en desgràcia Kevin Spacey guanyava els principals premis (Pel·lícula, Director, Actor, Guió i Fotografia). La protagonitzada per l’insuportable Bruce Wills, cap. “No hace falta decir nada más”.
‘The Lord of the Rings’ vs. ‘A Beautiful Mind’ (2002)
Curiosament, els Oscars de 2002 es van saldar en empat entre The Lord of the Rings: The Fellowship of the Ring, i el biopic matemàtic A Beautiful Mind de Ron Howard (Willow). No obstant això, segons les nominacions, la partida la tenia guanyada Frodo i companyia, però, una vegada més, els acadèmics van fer el que sempre fan o feien: guardonar els drames.
Per tant, la història de John Nash, encarnat pel sempre solvent Russell Crowe, es va endur tots els Oscars als quals estava nominada: quatre (Pel·lícula, Director, Actriu de Repartiment (Jennifer Connelly) i Guió Adaptat). En canvi, la fidel adaptació de l’obra de J.R.R. Tolkien, de tretze nominacions, també quatre, però només en categories tècniques (Fotografia, BSO, Efectes Visuals i Maquillatge).
Per sort, dos anys després, l’Acadèmia va rectificar i, de les onze nominacions que tenia The Lord of the rings: The Two Towers (2003), li va lliurar tots els premis, incloent-hi Millor Pel·lícula i Director. Rectificar és de savis…
‘The Curious Case of Benjamin Button’ vs. ‘Slumdog Millonaire’ (2009)
El director de culte David Fincher, gràcies a clàssics postmoderns com Seven (1995), Fight Club (1999) o Zodiac (2007), va sorprendre propis i estranys amb l’adaptació de l’obra de F. Scott Fitzgerald, The Curious Case of Benjamin Button. I més encara perquè va fer història a la carrera dels Oscars de 2009 al ser nominada a 13 categories.
La sorpresa final, però, va ser que, de totes les nominacions, només va guanyar tres estatuetes (Millor Direcció Artística, Maquillatge i Efectes Visuals). Premis, tots ells ben merescuts, ja que el treball per envellir/rejovenir a Brad Pitt és insuperable, però lluny dels grans premis. L’Acadèmia, tot i que la cinta de Fincher encaixava en els seus esquemes mentals/morals, va preferir optar per la seva competidora directa, Slumdog Millonaire de l’ex-Trainspotting, Danny Boyle. La versió hindú del programa de televisió Vol ser milionari? va guanyar vuit Oscars, incloent-hi Millor Pel·lícula, Director i Guió Adaptat. En aquest cas, els acadèmics es van trair a ells mateixos.
‘The Revenant’ vs. ‘Mad Max: Fury Road’ (2016)
L’any 2016 havia de ser l’any que Leonardo DiCaprio s’emportés finalment l’Oscar com a Millor Actor per la seva interpretació al límit de The Revenant d’Alejandro González Iñárritu, després de les quatre nominacions anteriors per What’s Eating Gilbert Grape?(1994), The Aviator (2005), Blood Diamond (2007) i The Wolf of Wall Street (2014). I així va ser, ben merescudament, igual que el premi a Millor Director per Iñárritu, que ja havia guanyat l’any anterior per Birdman, i a la Millor Fotografia per Emmanuel Lubezki, que ja havia guanyat l’Oscar també per Birdman i Gravity (2013).
No obstant això, tres premis poden semblar pocs quan acumules dotze nominacions. Igual que les deu de l’altra favorita de l’any, Mad Max: Fury Road, del veterà George Miller. Tot i que el remake de la saga post apocalíptica del director australià en va guanyar sis (Muntatge, Disseny de Producció, Vestuari, Maquillatge, So i Efectes Sonors), la nit no va ser rodona, i encara menys pels aficionats a la ciència-ficció. Però, ja sabem, no?
Per això, tot i no partir com a favorita amb ‘només’ sis nominacions, l’Oscar a Millor Pel·lícula, juntament amb el Millor Guió se l’emportà el thriller periodístic pro acadèmics com és Spotlight de Tom McCarthy. Ara, la cinta que va sortir més mal parada va ser The Martian de Ridley Scott, zero de set. Un altre director maleït a Hollywood.
‘The Favourite’ vs. ‘Bohemian Rhapsody’ (2019)
Que els musicals tornen a estar de moda és un fet. I si no que li ho diguin a les pel·lícules que competien amb Bohemian Rhapsody a l’edició dels Oscars de l’any passat. La cinta que va sortir més malparada, però, va ser The Favourite del director de culte grec Yorgos Lanthimos (Canino), que de les deu nominacions, només va guanyar l’Oscar a Millor Actriu per Olivia Colman (The Crown).
Roma d’Alfonso Cuarón també va patir les conseqüències de la ‘musicalofília’, emportant-se només tres Oscars de les també deu nominacions. Tot i que, els premis a Millor Director, Pel·lícula Internacional i Fotografia van compensar, i molt.
El biopic de Queen, tot i no guanyar com a Millor Pel·lícula, aquest mèrit el va tenir, sorprenentment, la cinta independent Green Book de Peter Farrelly (Algo pasa con Mary), es va endur l’Oscar a Millor Actor pel millor clon de Freddie Mercury possible, Rami Malek (No Time To Die), Muntatge, So i Efectes Sonors. Llarga vida a Queen, però no a la Reina Anne.
