Orange is the new black sempre m’ha deixat molt colpida i impressionada. La sèrie, que podem trobar sencera a Netflix i Movistar + (7 temporades) va iniciar-se l’any 2013 i es basa en el llibre autobiogràfic de Piper Kerman intitulat Orange is the new black: crònica del meu any en una presó federal de dones. Kerman relata la seva experiència carcerària en ser condemnada per passar diners de la droga deu anys després d’haver comès el delicte, quan ja havia canviat completament de vida.
Partint d’aquests fets reals i amb un plantejament de tragicomèdia, un guió molt coherent i un esplèndid tractament dels personatges, la sèrie ha aconseguit tres fites importants. En primer lloc, esdevé un testimoni extremadament crític del sistema penitenciari americà, una veraç crònica del funcionament de les presons. En segon, alça una veu potent i decidida en contra dels prejudicis, la intolerància, la marginació, els estereotips i la polarització social. I, com a tercera consecució, contribueix a situar les dones en un àmbit que, tant el cinema com la televisió, havien reservat exclusivament al gènere masculí.
Orange is the new Black no és una sèrie sentimentaloide ni carrinclona. En tot moment defuig la llàgrima fàcil i la complaença. Aquest és un dels motius de la seva qualitat i del seu èxit. Unes imatges franques i explícites, plenes de naturalitat però dosificades amb la mesura perfecta, mostren la terrible realitat sense pèls a la llengua, a voltes amb un expressionisme punyent, a voltes amb un estil narratiu quasi poètic. L’estructura alterna el gruix de la trama, en present, amb un conjunt de flashbacks que desgranen, distribuïts sense pressa, molt oportunament, el passat de la totalitat dels personatges. Així, al llarg de totes les temporades anirem descobrint la vida passada de les internes i dels funcionaris, anirem coneixent les seves febleses, les seves desgràcies, els seus patiments, els motius pels quals, tant les unes com els altres, han coincidit allà dins. Em sembla un encert que aquests flashbacks arribin tan de mica en mica. Mantenen obertes les expectatives del públic, que resta durant molt temps en la ignorància respecte a la vida anterior dels personatges. Així, poden passar un munt de capítols (o fins i tot temporades) amb la intriga ben viva, fins que per fi hom arriba a comprendre la causa de certes actituds i tot va lligant amb precisió.
Orange is the new Black és un bellíssim relat d’antiherois, una història d’històries enormement humana i tan contradictòria, mudable i sorprenent com ho som tots nosaltres. Ningú no sap trobar el seu camí, ningú no sap com ha de salvar-se. Els carcellers fan aquesta feina perquè no són capaços de treballar en res millor, es mouen al marge de la societat i la majoria guarden en el seu interior traumes i mancances tan grans com els de les recluses. D’aquesta situació podem extreure una de les conclusions més interessants de la sèrie: la línia que separa l’interior de l’exterior és extremadament fina. Ningú no està net de culpes, ningú no pot preveure el seu futur. La frontera que converteix certes actuacions en delicte és una frontera molt dèbil, una ratlla vaporosa que tots nosaltres podem trepitjar en qualsevol moment.
Orange is the new black és un document de ferotge crítica social. Ens acosta a les grans diferències que assolen el nostre món, en aquest cas als Estats Units. Ens mostra els guetos, els barris marginals, la pobresa, el problema de l’atur, les diferències racials, l’assot de la droga, la petita delinqüència, la desesperança. L’univers tancat de la presó és una extrapolació de l’univers exterior. Allà dins les faccions racials, closes en funció del color de la pell (les negres, les blanques, les hispanes, les orientals), representen en forma de microcosmos el mateix que succeeix al macrocosmos de la societat americana. Amb tot, i malgrat això, la reclusió atenua alguns prejudicis. Les diferents orientacions sexuals s’accepten, les religions es barregen, tot és clar i confús alhora. Les correlacions de forces varien, els interessos s’embullen, hi ha odis, rivalitats, agressions i violència. Però també hi ha pactes, col·laboració, ajuda. Quan fa falta sorgeix el respecte i la solidaritat, la tendresa, la protecció, el penediment, la vergonya i el perdó.
El repartiment és espectacular. Hom no pot fer altra cosa que felicitar calorosament els responsables del càsting. Actors i actrius apareixen en estat de gràcia, amb una complicitat evident i perfecta que redunda en benefici de la credibilitat i la versemblança. El caràcter de cada personatge està perfectament calculat i delimitat, amb un guió molt curós que no deixa res a l’atzar. No hi ha incongruències. I això no resulta fàcil atès que tots els personatges són espectacularment rodons. No n’hi ha cap de pla, absolutament cap. Tots evolucionen, tots canvien, els dolents no són tan dolents, els bons no són tan bons. Com la vida mateixa, dins i fora. He apuntat a l’inici que Orange is the new black és una tragicomèdia. Per tant, desperta la nostra hilaritat en molts moments. Ens fa riure força, també ens fa plorar. Aconsegueix que ens identifiquem amb molts dels personatges, alguns d’ells entranyables. Si en les dues primeres temporades el personatge de Piper acaparava un major protagonisme, en el punt actual el protagonisme és absolutament coral.
Personalment, em sembla especialment interessant l’explicita denúncia que fa la sèrie en relació amb el sistema penitenciari dels Estats Units, on l’estat ha cedit a subcontractes privades la gestió de les presons. Les presons han deixat de ser un servei públic (si és que ho van ser mai) per esdevenir negocis draconians, destinats a fer diners, amb molt poc control institucional. Els presos han vist recular moltes de les millores aconseguides a força d’anys, les seves condicions de vida han empitjorat ostensiblement (massificació de l’espai, menys salubritat, menys sanitat, pitjor alimentació, treball en règim gairebé d’esclavatge). Quan visiones la sèrie, resulta molt difícil pair que allò estigui passant ara mateix, a la segona dècada del segle XXI.
Si algun dels lectors esperàveu que parlés d’un o altre personatge, sento haver-vos decebut. Ja he dit que no volia arriscar-me a revelar res poc pertinent. A més a més, he de confessar una cosa: pel que fa als personatges tinc tantes coses a dir que l’article no s’acabaria mai.
