‘L’Olívia i el terratrèmol invisible’ i la màgia de l’stop-motion

- Advertisement -

Al barri barceloní de Sant Martí hi trobem el polígon de Torrent de l’Estadella. Es tracta d’un espai perifèric, de naus industrials  envoltades de grans blocs de pisos amb façanes de maó rogenc a vista i tendals verds. Un paisatge frèvol, ordinari. El darrer lloc on podria ocórrer res fantàstic…o sí?

En una nau d’aquest polígon des del passat mes de maig es treballa de valent i sense pausa per aixecar L’Olívia i el terratrèmol invisible, un llargmetratge català realitzat amb la tècnica stop-motion. La pel·lícula adapta la novel·la La pel·lícula de la vida (Barco de Vapor, 2017) de Maite Carranza, que ha venut 24.000 exemplars i ha estat traduïda a vuit idiomes. Dirigida per Irene Iborra, el film compta amb la peculiaritat de ser el primer llargmetratge stop-motion d’Espanya dirigit per una dona.

Un viatge al cor de la màgia

- Advertisement -

Un rodatge sempre té un punt especial, però quan es tracta d’animació la cosa es multiplica. A dintre de la nau, diversos equips es coordinen per tenir-ho tot a punt. Fins a dotze platós donen cabuda a uns decorats espectaculars que recreen espais de la ciutat. Carrers de barris com Gràcia, Sant Martí o El Carmel es converteixen en els escenaris de les aventures d’Olívia i tot el reguitzell de personatges que apareixen a la pel·lícula.

- Advertisement -

Una mostra dels 62 puppets que s’han construït

En total, fins a vint-i-set personatges per als quals s’han creat seixanta-dos puppets. Destaca, a més, tot el treball de lipsync. Cada puppet té fins a trenta expressions facials distintes que es van canviant per poder-se adaptar al que diu i sent cada personatge en cada moment. Un treball artesanal i precís que comença amb el guió i els primers esborranys fins a la seva impressió en 3D i, finalment, la tasca de l’animador. En temps en què les IA s’imposen, l’artesania és revolucionària. 

La tasca del lipsyinc és una de les més curioses del format

La producció compta amb un pressupost de 4,5 milions d’euros. Una quantitat petita, si la comparem amb produccions internacionals, però suficient per mantenir un equip dedicat i amb molt talent. Així i tot, cada moment ha d’estar planificat i executat al mil·límetre, ja que un dia de rodatge són només 4 segons de metratge final. El rodatge, que va començar al mes de maig, està planificat per acabar al desembre, amb cada segon d’aquests set mesos pensat i estructurat.

El pla de rodatge a l’estudi dissenyat al mil·límetre

Per sort la part “interpretativa”, o més ben dit, la feina dels actors de doblatge, es va acabar abans de començar a rodar. Almenys pel que fa a la versió original, la catalana, i la castellana. Entre les veus que participen hi trobem l’actriu Emma Suárez i el periodista Jordi Évole.

 Coproducció internacional amb majoria femenina

Tot i explicar una història ambientada a Barcelona i que sigui en aquesta ciutat on s’estigui rodant, la producció té un caràcter internacional. Així, Espanya, França, Bèlgica i Xile s’uneixen a través de les productores Citoplasmas Stopmotion, Cornelius Films i Bígaro Films (Espanya),Vivement Lundi ! (França), Panique ! (Bèlgica) i Pájaro (Xile). A més, la pel·lícula compta amb la participació de Televisión Española, 3Cat, ÀPunt i Movistar+.

A més, l’equip d’animadors té dues personalitats destacades dintre del sector: César Díaz i Tim Allen. Ambdós tenen una trajectòria dilatada en projectes d’animació de tota mena amb projecció internacional, destacant el Pinoccio de Guillermo del Toro, Dog Island de Wes Anderson o Frankenweene de Tim Burton.

- Advertisement -

Però un aspecte de la producció que destaca per sobre dels altres és la presència femenina. Com ja s’ha dit, aquest és el primer llargmetratge stop-motion dirigit per una dona, però aquesta característica s’estén a tot l’equip. Així doncs, trobem una majoria femenina en alts càrrecs amb poder de decisió, però també en el gruix de l’equip tècnic encarregat dels puppets, vestuari, il·luminació, etc. Una personalitat important dintre de l’equip és la directora de fotografia, Isabel de La Torre.

Una història crua contada a través dels ulls de la infantesa

Olívia, la protagonista d’aquesta història, és una noia de dotze anys que viu amb el seu germà petit, el Tim, i la seva mare, Íngrid. L’Íngrid, de professió actriu, viu en una situació de precarietat constant, però, tot i això, mai perd el somriure. Però tot això canviarà quan la família sigui desnonada i es vegi forçada a ocupar un pis. Aleshores, l’alegria vital d’Ingrid, que havia ajudat a tirar endavant la família fos quina fos la dificultat, s’esvaeix.

A partir d’aquest moment Olívia es veurà empesa a ocupar el lloc que ha deixat buit la mare. Per escapar de la por que viu, i protegir el seu germà, Olívia s’inventa que estan rodant una pel·lícula. Però la realitat és tossuda, i Olívia viurà una angoixa i uns terratrèmols emocionals pels quals no acaba d’estar preparada. Per sort, al llarg de la història, anirà coneixent persones amb les quals formarà una comunitat que l’ensenyarà a aixecar-se quan no tingui forces i superar les adversitats.

Als decorats d”Olívia i el terratrèmol invisible’, les parets parlen i diuen veritats

Amb una història d’aquestes característiques, el principal repte de l’equip era enfocar-la a un públic infantil. La tècnica d’stop-motion en aquest cas, serveix per aportar una distància entre la pel·lícula i l’espectador, que permeti explorar temes conflictius com la pobresa infantil i suavitzar la seva cruesa.

Exposar la cruesa des de l’humor i la tendresa

Tal com explica Iborra: “És un tema cru, tractat amb tendresa i pinzellades d’humor, explicat des del punt de vista d’una nena (…) i adreçat a altres nens. Aquesta és una de les raons per les quals la història resulta tan atractiva i original per ser portada al cinema. Contrastant amb la duresa de la història, les imatges són lluminoses i acolorides, reflectint la bellesa dels petits gestos íntims i quotidians, els carrers mil vegades transitats, els racons transformats en refugi…”

Respecte al tema de la llum, Isabel de la Torre en destaca com el seu ús és un element imprescindible de la narració: “La llum ens ajuda a explicar de forma més amable una història molt crua, fent-la evolucionar a mesura que evolucionen els personatges”.

Un viatge llarg a mig camí

La pel·lícula participarà en un Work In Progres del festival europeu més important d’animació, el Festival d’Annecy. El pròxim 12 de juliol s’hi projectaran les primeres imatges, encara que el rodatge tot just ha començat. De fet, el projecte porta rondant més de quatre anys, d’ençà que es realitzà el primer teaser. Des d’aleshores, amb molt esforç i tenacitat, el que era només un somni ara és un projecte amb cara i ulls i molt camí per recorrer.

Després de finalitzar el rodatge el mes de desembre, la pel·lícula s’espera que passi per diversos festivals durant el 2025 fins a estrenar-se a les sales a principis de tardor.

- Advertisement -
Joan Miquel Mas Salom
Graduat en Història i periodista vocacional en formació, és un enamorat de la fantasia, el terror i la ciència-ficció. Amb una vida professional caòtica i eclèctica, està sempre pendent de trobar una escletxa de temps per endinsar-se en una bona història, bé sigui entre pàgines com entre pantalles. Pot passar-se hores divagant i sobreanalitzant sèries, pel·lícules i novel·les, una qualitat que explota col·laborant amb 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents