Mare de Déu del Cel, quina colla de morbosos esteu fets. El meu darrer article, el que parlava sobre cinema eròtic –digues-li eròtic, digues-li porno–, ha estat un dels més llegits aquí, a El Cinèfil. No puc fer més que donar-vos les gràcies, i prometre-us que, vist l’èxit i l’interès sobre el tema en qüestió, algun dia tornaré a parlar de penícules verdes. Però només perquè a vosaltres us agraden, que se us nota!
Avui, però, canviem de tema. I és per això que he decidit aventurar-me en el noble art de la poesia, el meravellós món d’escriure en vers, la fabulosa habilitat de fer rimar les frases que vas enllaçant. Vamos, un rap però sense música! O el que és el mateix, un poema! Una oda, millor dit. Una oda al nostre amant comú, el cinema. S’ho mereix, per les estones que ens fa passar. Allà va!
Oh, cinema, cinema!
Tu que ens tens la cartellera plena!
D’aventures, d’acció, de comèdia,
de terror, romàntiques o històriques,
l’important és que ens expliquis coses,
coses boniques, coses interessants,
amb actors i actrius ben eixerits,
i directors que sàpiguen prou bé
com enquadrar cada seqüència.
Oh, cinema, cinema!
Què? Què us ha semblat? La veritat és que és més difícil del que sembla. No em surten les rimes com volia, també us ho he de dir… Hauré de fer la meva oda al cinema d’una altra manera, amb prosa, que és com em queda millor.
En fi, només volia agrair al cinema la seva tasca transmissora d’històries i de records. Les àvies que abans explicaven rondalles a la vora del foc han mutat a pantalles gegants amb home cinema i tot de parents asseguts al sofà. Llei de vida! Però l’essència és la mateixa. Passar una estona en companyia dels éssers estimats, divertir-se gràcies a un conte ben desenvolupat, aprendre de les experiències dels protagonistes i, finalment, i potser la més important i sense la qual potser no existiria aquesta revista en línia cinematogràfica, procurar-nos un debat que ens faci reflexionar i escoltar les opinions de la resta.
Fa un temps vaig sentir a dir que les penícules de la Disney, aquelles de dibuixos tan maques, i en especial les de princeses, poden arribar a ser perjudicials, sobretot per a les nenes, perquè creen unes expectatives que després no trobaran. I no em refereixo a que després no tindran el poder de congelar coses amb les mans, o la companyia d’animalons xerraires. Em refereixo a trobar l’amor de la vida, un príncep blau que estigui per tu, al teu costat, i amb qui tot resulti bonic i de color de rosa. I potser tenien raó!
Però la conversa no observava l’altra banda. La banda dels futurs prínceps blaus per a aquestes princeses. Què estem ensenyant als nens? O dit d’altra manera… Quines penícules miren, o amb quins referents creixen? Ja us ho dic ara: superherois, cavallers jedis, pilots de robots gegantins… Ei, no vull dir que hagin d’aprendre a ser els perfectes galans que duran amb volandes les xicotes, no! Volia tornar a allò de les expectatives. Què esperaran del futur aquesta canalla? Que quan tinguin un problema el podran solucionar a cop d’espasa làser o amb el martell de Thor?
A veure si m’enteneu… A les penícules, la majoria d’històries acaba bé. L’heroi de torn és capaç de derrotar, tot solet, l’exèrcit de les tenebres i alliberar d’aquesta manera el món del domini del mal. Però la realitat, i tots ho sabem, no és així. Les guerres duren anys sense que s’hi trobi una solució; les injustícies són el pa de cada dia en un grapat de llocs; la fam i la pobresa semblen mals impossibles de resoldre…
Està molt bé que ens entretinguem una estona amb una penícula de final feliç –de final feliç vull dir que acabi bé. Els altres finals feliços ja els vam tractar l’últim dia–, però també cal ser conscients de la diferència entre realitat i ficció. Ei, que jo sóc la primera de desitjar que existeixi l’escola de mutants del professor Xavier, i que aquelles criatures ens ajudin a millorar el món on vivim, però no pot ser.
Em sembla que m’estic embolicant jo sola. Només volia dir que deixem que els nens, i els grans, gaudeixin del cinema i de les grans estones que ens aporta, i que si uns volen ser princeses i els altres herois, doncs endavant. Com els que no volen ser res de tot això i volen ser científics. Estupendo! O els que volen ser ballarins. O policies. O agents de la borsa. O pares i mares de família, que aquests de vegades sí que són els veritables herois! O bombers. O exploradors. O assassins en sèrie… Bé, potser aquí ja hauríem de buscar uns límits.
Oh, cinema, cinema!
Deixa que les nostres hores,
siguin acompanyades o a soles,
es vegin immerses en la pantalla,
on ofereixes la teva batalla,
el teu viatge, la teva història,
els teus amors i la teva glòria.
Oh, cinema, cinema!
Ei! Ara sí que rima!
