La visió de la sèrie danesa El caso Hartung m’ha resumit amb el seu exemple els grans mals d’una gran majoria de sèries d’èxit actuals, que no tenen en compte que són sèries per ser vistes a la televisió i no pel·lícules per veure al cinema. No parlo de l’argument sinó, una altra vegada, de com s’expliquen les històries, de la seva posada en imatges.
Encara que sigui elemental i repetitiu, vull insistir en el fet que cada mitjà té les seves regles, que certament estan canviant, apropant-se, a mesura que avança la tecnologia. Però de moment si una pel·lícula o una sèrie es veu a la pantalla petita d’un televisor (o en una tauleta o en un mòbil) cal tenir en compte la situació de l’espectador, en com la veu.
I això és el que censuro a El caso Hartung (i altres sèries), que els seus responsables pensin potser que l’espectador l’està veient al cinema. Llàstima que l’excel·lent argument de la novel·la original en què es basa, hagi caigut en mans d’uns realitzadors que no hagin tingut en compte aquest petit (per a mi gran) detall.
Els cinc realitzadors que signen els diferents capítols fan tots al mateix, en resum fan un film fosc en què costa reconèixer qui són els personatges. Mai no saps qui és qui i això dificulta que segueixis bé la trama. I com que això es repeteix a cada capítol, penso que els responsables no són els realitzadors sinó els productors de la sèrie, que solen ser els que marquen i defineixen l’estil narratiu.
Aquesta tendència es pot aplicar a una gran majoria de sèries actuals, no a totes sortosament. Alguns creadors pensen en cine, no en tele, i això pot explicar alguns èxits i fracassos. Repeteixo una vegada més: estar al cine porta que estiguis concentrat al 100% en què veus i escoltes; veure-ho a casa, no és el mateix, et distreus, potser fas altres coses, menges, vas al lavabo, parles, atures la peli.
Com és que alguns no ho tenen en compte? El caso Hartung és només un exemple d’una situació massa generalitzada. I potencialment podria haver estat una gran sèrie… com moltes d’altres.
