Són moltes les ocasions en què el cinema ha adaptat el clàssic de Bram Stoker de 1897 Dràcula, una novel·la que, si se’m permet, aprofito per recomanar fervorosament a tots els lectors, siguin fans del terror o no. Entre aquesta selecció de films destaquen Nosferatu (Murnau, 1922), clàssic expressionista, Nosferatu, Phantom der Nacht (Herzog, 1979) i Dràcula de Bram Stoker (Coppola, 1979). Avui en dia, és una tasca pràcticament suïcida encarar i repensar de nou una obra de tal magnitud, però d’entre tots els candidats possibles, que Robert Eggers sigui l’encarregat d’intentar-ho és un encert com una casa de pagès. Eggers ha demostrat, en la seva breu carrera com a director —The Witch (2015), The Lighthouse (2019) i The Northman (2022)— un talent desbordant a l’hora de dirigir, amb un sentit estètic i ambiental brutalment desenvolupat i precís i un gust especial pel cinema de gènere fantàstic i de terror.
I així ho fa notar en la seva nova incursió al cinema de terror, Nosferatu, que s’estrenarà als cinemes de Catalunya aquest 25 de desembre vinent. Nosferatu narra la història clàssica de Dràcula: un home és enviat per la seva empresa a una remota regió de l’Europa de l’Est per atendre en persona a un client que vol comprar una mansió. Aquest client, el comte Dràcula —comte Orlok en aquesta adaptació—, resulta ser una criatura terrorífica que pretén sembrar el caos i la mort arreu. Aquesta vegada, però, el guió d’Eggers posa èmfasi en Ellen Hutter, la dona de l’enviat, i en la seva pertorbadora connexió espiritual malèvola amb el comte.
Estètica gòtica i aposta visual
El director estatunidenc s’expressa de manera excelsa a través de l’ambientació gòtica i d’època, i proposa una estètica radicalment potent i cuidada que corona un disseny de producció absolutament impol·lut: l’ús de les ombres i els colors, les textures, la inquietant banda sonora i els escenaris immersius, tant naturals com urbans, asseguren un resultat artístic impecable.
En l’àmbit actoral destaquen especialment Lily Rose-Depp, que interpreta la protagonista Ellen Hutter, i Willem Dafoe, ja un habitual en els films de Robert Eggers que aixeca l’ànim de la segona meitat de pel·lícula amb el seu excèntric i carismàtic Professor von Franz. Són estranyes les interpretacions de tot l’elenc, ja que Eggers prova de donar un to excessiu i artificiós a la seva obra a través d’unes actuacions teatrals, antigues i exagerades, que tot sovint freguen el ridícul deliberadament, proposant una interessantíssima dualitat dramàtica i còmica a la cinta. El mateix personatge del comte Orlok, el vampir, també resulta incòmode i difícil d’encaixar per la seva caracterització caricaturesca i horripilant a la vegada.
L’atreviment d’un cinema genuí
D’aquesta manera, Nosferatu proposa un joc de dos nivells a què, com a espectadors, hem d’estar preparats per jugar: a escenes, entrarem completament dins de la història i ens estremirem de pur terror; en d’altres, se’ns escaparà una rialleta nerviosa de no saber ben bé com reaccionar. És això negatiu? En cap cas; Robert Eggers encara una història tan radicalment gòtica, fosca i antiga, que és possible que s’hagi adonat que la millor manera d’encarar-la sigui entrant en el joc de la ironia i el distanciament en algunes parts, i aquesta arriscada aposta, en l’execució, suposa una capacitat d’autoregulació i mesura a l’abast de molt pocs. És en aquest sentit que aquesta nova aproximació al relat del comte Dràcula aporta molt com a adaptació de l’obra, alhora que també en proposa una interessant subversió i reimaginació del sentit argumental principal: el què en l’original era un relat de terror tradicional amb un desenllaç basat en la clàssica heroicitat del protagonista masculí, passa a ser una tragèdia romàntica terrorífica amb protagonisme femení.
Amb tot, Nosferatu s’arriba a fer llarga; tot i mantenir la tensió amb un ritme excel·lent al llarg de tot el metratge, perd impacte i força per la sobreexposició i acumulació de recursos, i pot ser que foragiti el gran públic amb la seva proposta exagerada i impostada. Però, al cap i a la fi, a qui li importa? Clarament, a Robert Eggers no. El director estatunidenc es dedica a continuar endavant en la seva recerca del sublim a través d’un terror profundament arrelat al clàssic i alhora intensament contemporani, portant a la pantalla grans propostes d’un valor artístic immens. Tant de bo molt més cinema com Nosferatu; cinema atrevit, aterridor, descarat i genuí.
Veredicte
El millor: La impetuosa aposta per un cinema valent, d’època i de gènere.
El pitjor: La durada excessiva del film.
Nota: 8
