today-is-a-good-day

No totes les històries de fantasmes són pel·lícules de por

- Advertisement -

A Ghost Story (David Lowery, 2017) té tots els números per convertir-se en la pel·lícula de l’any; una proposta fascinant i poètica que parla sobre la vida, la mort i, sobretot, el pas del temps. Va passar pel Festival de Sitges dividint opinions, però es va alçar amb el premi a la Millor Fotografia del Jurat Oficial i el de Millor Pel·lícula que dona el Jurat Jove; és una cinta el protagonista de la qual és un fantasma, però no és un film de terror; Casey Affleck n’és l’actor principal, però gairebé mai li veiem la cara, ja que roman oculta sota una tela blanca. Parlo, és clar, de A Ghost Story (2017), la minimalista pel·lícula del director David Lowery que s’erigeix com una de les propostes més interessants de l’any.

Podríem dir que A Ghost Story és una pel·lícula poètica, plena de sensibilitat. Una rara avis que mescla el cinema indie nord americà amb la cultura del videoclip d’autor. D’aquí aquest estrany format quadrat amb les vores arrodonides i la rellevant presència de no només música orquestral, sinó també cançons com la genial I Get Overwhelmed, de Dark Rooms.

- Advertisement -

- Advertisement -

Amb tot, aquesta pel·lícula no és l’única història de fantasmes que destaca per tenir un concepte original o diferent. Podríem invocar un dels darrers films del mestre francès Jacques Rivette, Histoire de Marie et Julien (2003), que presenta una narrativa a foc lent plena de reflexions al voltant de la vida i la mort. També trobem la trencadora Blair’s Witch Project (Myrick & Sánchez, 1999), que ens endinsa a un bosc americà on s’amaga el fantasma d’una bruixa diabòlica i que va ser pionera en l’ús del vídeo domèstic. O si no, només cal retrocedir un any per trobar-nos amb Under the Shadow (Anvari, 2016), que també es va poder veure al Festival de Sitges. En aquest cas, es tracta d’una història on el fantasma és un xador (una peça de roba pròpia de la cultura musulmana mitjançant la qual algunes dones es cobreixen el cos i el cabell).

Al pol oposat d’aquestes pel·lícules modestes també hi trobem les històries que han rodat els grans directors de Hollywood i que es poden emmarcar dins de tot tipus de gèneres. Reitman ho va fer amb la comèdia amb el seu Ghostbusters (1984), Zucker va rodar una història d’amor a Ghost (1990), Shyamalan va elaborar el thriller The Sixth Sense (1999) i Tim Burton va mesclar terror i fantasia a Sleepy Hollow (1999), una fórmula que anteriorment ja havia aprofitat a Beetlejuice (1988) on, a més a més, hi barrejava la comèdia.

Les històries de fantasmes han provat més d’una vegada ser un fil amb prou interès per desenvolupar-ne sagues. Trobem la ja clàssica Poltergeist (1982-2015), amb cinc títols, la més recent Paranormal Activity (2007-2015), amb set entregues, i també The Conjuring (2013-2017), la qual compta amb quatre pel·lícules dins del mateix univers.

Amb tot, si sortim del mercat anglosaxó, hem d’assenyalar que hi ha una cinematografia que sembla certament interessada en les històries de fantasmes: la nipona. El canvi de mil·lenni va popularitzar el terme J-horror arran de dos èxits sonats: The Ring (Nakata, 1998) i Ju-on (Shimizu, 2000). Amb tot, el cinema japonès ja fa moltes dècades que ha volgut traslladar els relats de fantasmes que passaven de pares a fills al setè art. En són exemple les pel·lícules de culte Ugetsu Monogatari (Mizoguchi, 1953), Kwaidan (Kobayashi, 1964) i Kuroneko (Shindo, 1968).

Tot i així, tampoc és que puguem dir que el Japó de fa 50 anys estigués sol al món a l’hora d’explicar històries de fantasmes, ja que al cinema clàssic nord-americà hi trobem forces exemples de films que toquen directament aquest tema. Grans cineastes com David Lean o Joseph L . Mankiewicz van fer la seva incursió al gènere, rodant, respectivament, Blithe Spirit (1945) i The Ghost and Mrs. Muir (1947). Avançant una mica més en la cronologia podríem afegir títols com The House on Haunted Hill (Castle, 1959) i The Innocents (Jack Clayton, 1961).

Però, i a casa nostra? Doncs és evident que també tenim algunes mostres fantasmagòriques. L’any 1944 Edgar Neville va rodar l’antològica La torre de los siete jorobados, que beu directament de l’expressionisme alemany. Amb tot, no va ser el que diríem, precisament, un èxit de taquilla. No ha estat fins més recentment que podem citar títols que han causat furor a les sales i als cercles de la crítica, com quan Guillermo del Toro va rodar la coproducció espanyola-mexicana El espinazo del diablo (2001) o quan el mateix any Alejandro Amenábar sorprenia a tot el món amb Los otros (2001). Fins i tot el que podríem anomenar l’Spielberg català, J. A. Bayona, va debutar amb una història de fantasmes: El orfanato (2007).

- Advertisement -

Amb tot això queda clar que els fantasmes donen molt de joc, ja sigui en clau còmica, en clau romàntica o en clau terrorífica; ja sigui aquí, als Estats Units o al Japó. És igual. A Ghost Story és la prova que encara no s’han explicat totes les històries de fantasmes. Encara queda molt terreny per explorar i és per això que, de ben segur, hi haurà cineastes que seguiran sorprenent-nos a les sales de cinema amb aquest tipus de films.

- Advertisement -
Adrià Guxens
L'Adrià Guxens és graduat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i actualment està cursant el Grau en Cinema i Mitjans Audiovisuals a l’ESCAC. Ha dirigit els crutmetratges ‘Did You Like the Movie?’ (2013), ‘The International Film Student Syndrome’ (2014), ‘Carnevale’ (2015) i 'Sombras' (2016). L'any 2016 va ser jurat de la Secció Venice Days al Festival de Venècia i el 2014 va ser el president del Jurat Jove del Festival de Sitges. Com a periodista col·labora regularment amb 'El cinèfil' i publica reflexions sobre cine al web Adriasnews.com.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents