Sí amics, així és la vida. Hi ha sèries que malgrat no dur el nom del protagonista principal, quan aquest desapareix, deixa un buit tan gran que fa impossible d’omplir. I sota el meu humil punt de vista, això és el que passa amb Vikings.
Tot i això, he de reconèixer que Vikings és una sèrie bona; fins i tot m’atreviria a dir molt bona! Gairebé em va enganxar tant com Joc de Trons. A més, entre capítols, em dedicava a buscar quina part hi havia de cert en les històries que s’explicaven (digues-me friqui, si vols).
Però, a diferència de Joc de Trons, en què, malgrat haver-hi uns protagonistes principals, el repartiment és molt coral, a Vikings el pes de les primeres temporades recau exclusivament en Ragnar. Tot i intentar fer algun contrapunt, com amb el seu germà Rollo, amb el seu fill Bjorn, amb la seva primera dona Laghertha… No s’aconsegueix. Ragnar és massa Ragnar.
I és per això, que quan aquest li comencen a anar les coses malament, la sèrie comença a decaure en interès. Els seus deliris, la seva desaparició, i la seva bogeria final fins a entregar-se a l’enemic, rubriquen un final massa pobre per qui va ser el víking més gran de tots els temps. I, allí, des del pou de les serps i amb les portes del Valhalla obertes de bat a bat, és on comença la decadència de la sèrie.
Cap dels fills d’en Ragnar aconsegueix omplir el buit. I mira que s’hi esmercen, especialment en Bjorn, Pell de Ferro (o pito de ferro, si veieu la sèrie sabreu perquè ho dic) o Ivar, el sense ossos. Sense oblidar, és clar, les aportacions estel·lars d’un secundari que es fa gran, però que tampoc prou, com el rei Harald.
Però no només això; és que els antagonistes tenen poc carisma, la veritat. El rei Egbert de Wessex, avi d’Alfred el Gran, sí que és un digne rival de Ragnar; tant en intel·ligència com en habilitat en les batalles com en sexe. No obviem que aconsegueix seduir Lagertha i a la dona del seu fill, la princesa de Northumbria, que es converteix en la seva amant. Però, també cau en una decadència senil difícil de justificar.
I finalment, Athelstan, el monjo que es fa víking, que torna a fer-se monjo, que torna a fer-se víking i adora Odín i que acaba retrobant-se amb Crist, i que és l’autèntic motor de la relació que hi ha entre Egbert i Ragnar, i perquè no dir-ho i segons la sèrie, pare d’Alfred el Gran. Per què ha de morir tan aviat? Per què un dels millors personatges secundaris de la sèrie, com és el Floki, l’acaben matant?
En fi, un cert desencís i la sensació que acaben sobrant temporades com la darrera, en què apareix el Rus de Kiev, i l’Ivar amb ells envaint les terres vikingues amb el príncep Oleg, a qui vol derrocar. De veritat? Una mica boig tot plegat, però com a bon friqui, estic esperant i desitjant que arribi la segona meitat de la darrera temporada per cagar-me en tot amb un altre final pèssim (o no).