Mali Twist (Twist à Bamako, 2021) és la vint-i-dosena pel·lícula del director francès Robert Guédiguian, que també fa de productor i coguionista juntament amb Gilles Taurand. De fet, és qui va tenir la idea i això és significatiu, perquè no és habitual veure una pel·lícula de Guédiguian lluny de Marsella i sense el seu elenc habitual, amb un trio d’actors protagonistes de quasi tots els seus llargmetratges. En aquesta ocasió, la història esdevé a l’Àfrica, a principis dels seixanta del segle XX i amb protagonistes d’ascendència africana en els papers importants (alguns inclús debutants, com la mateixa protagonista), i molts secundaris nadius de la zona on es va rodar.
L’espurna del projecte va sorgir quan Guédiguian va visitar a principis de 2018 l’exposició d’homenatge que va retre la Fundació Cartier a París al fotògraf malià Malick Sidibé (1936-2016), especialment destacat per les seves sorprenents instantànies de Mali a principis dels anys seixanta, just després de la independència de França el 20 de juny de 1960. Les fotos corresponen als anys del primer president de la República de Mali, Modibo Keita (1915-1977), que va impulsar una gran transformació del país fins al cop d’estat militar del 19 de novembre de 1968, quan va haver d’abandonar el poder.
El president Keita va establir un estat unipartidista socialista, amb el mirall de la Unió Soviètica amb la que tenia estrets lligams. Va nacionalitzar moltes empreses que estaven en mans encara dels antics explotadors colonitzadors, va impulsar el 1962 un canvi de moneda, passant dels francs francesos a una de pròpia per a poder fer polítiques monetàries, i es va haver d’enfrontar amb forts conflictes interns de tota mena, tant socials (protestes dels agricultors i comerciants), com militars (per la rebel·lió de diferents tribus en lluita per territoris), contingudes gràcies al gran suport soviètic en l’equipament i desplegament militar, dotant a l’exèrcit d’un poder que provocaria molts problemes anys més tard, i un ressentiment històric del poble que no oblida les matances que es van produir i la contundència amb què es va actuar.
Sidibé es va iniciar com a fotògraf a la capital de Mali, a Bamako, justament coincidint amb els canvis polítics i l’arribada al poder de Keita. Es va caracteritzar per les seves fotos en blanc i negre, amb una mirada costumista, contundent en l’expressió i realista en les figures desconegudes i paisatges triats, mostrant els nous aires moderns que respirava la ciutat i que albiraven un cert aire d’occidentalització, especialment en els joves que, a tall de diversió, sortien a la nit vestits amb roba occidental i ballant i escoltant música moderna, especialment rock and roll, rhythm-and-blues i… twist.
Les seves fotos d’estudi es caracteritzaven per la paret del fons a ratlles verticals i el terra a quadres amb les rajoles blanc-i-negres, però també hi ha imatges al riu Níger (Mali no té mar) i de la ciutat (sortia en bicicleta amb la seva càmera a la cerca d’escenes a immortalitzar). Especialment, destaquen les instantànies de les sales de ball, amb una gran capacitat d’emmarcar cossos en moviment, on destaca una cèlebre foto de dos joves ballant. La foto es coneix com a Nit de Nadal (Nuit de Noël, 1963), considerada entre les fotos més influents de tots els temps per la revista Time, destaca per la seva senzillesa i naturalitat, però també per la capacitat d’evocar, a la vegada, tota una època i un sentiment mostrant la individualitat dels joves retratats i visualitzant la revolució cultural internacional i la cerca de les llibertats socials que estaven vivint in situ: “La música ens feia lliures. De sobte un noi jove podia acostar-se a una noia i agafar-la amb les mans. Abans no estava permès. Tots volien ser fotografiats ballant a prop un dels altres”, exclamava el mateix Sidibé en una de les seves entrevistes.
És possible que justament per aquests costums culturals triomfés de forma desmesurada el ball del twist, en la que poden ballar uns als costats dels altres sense tocar-se. Les fotos congelen un instant dels ballarins, però transmeten l’energia vital dels joves i l’esperança de la modernització del país, convertint les imatges en icones emblemàtiques de la llibertat recuperada. Tal com recorda Sidibé: “Als nois els agradava que els veiessin juntament amb una noia, encara que no fos la seva xicota. Però, llavors podien presumir davant dels seus amics i fingir que era la seva darrera conquesta”. Els nois amb pantalons de pota de l’elefant i les noies amb vestits curts tenien la seva banda sonora pròpia: ni més ni menys que el conegut com el rei del twist, en Chubby Checker i el seu llegendari tema Let’s Twist Again.
D’Amèrica vindrien cançons mítiques com Hallelujah, I Love Her So de Ray Charles, Where Did Our Love Go de The Supremes, o I get around de The Beach Boys, però també de França amb Twist à Saint-Tropez de Les Chats Sauvages, o Souvenirs Souvenirs de Johnny Hallyday. I també van tenir el seu propi ídol local: Boubakar Traoré i el seu èxit Mali Twist… totes aquestes cançons, i algunes més, formen part de la banda sonora de la pel·lícula a tall de banda sonora del moment, el primer lustre dels seixanta, una música que captava de forma meravellosa l’optimisme de l’època.
Sidibé, conegut com “l’ull de Bamako”, també apareix a la pel·lícula, i ho fa de forma quasi imperceptible i d’amagat, retratant diferents moments dels protagonistes (a la pel·lícula es mostra per un instant la fotografia en blanc i negre d’aquella escena a tall d’homenatge, emulant les originals), fent de guia involuntari dels nous aires que envaeixen la ciutat. Curiosament, la parella retratada a la famosa foto en el Happy Club eren en realitat germans, però a Guédiguian li va servir d’inspiració per a construir l’argument fictici del relat a partir de la història d’amor de dos joves que veiem retratats, ara a color, en el pòster de la pel·lícula: Samba i Lara.
Samba està interpretat pel ja reconegut actor Stéphane Bak, en el paper d’un jove convençut dels avantatges de la socialització dels béns i del revolucionari projecte de país impulsat pels nous canvis. És el líder d’una brigada de tres joves encarregats de visitar els pobles de l’interior del país ajudant a posar en marxa escoles i hospitals, a més d’impulsar el conreu de camps nacionalitzats. Representa la visió idealista de la revolució, la innocència dels joves potenciada per l’eufòria de la recentment adquirida llibertat.
En general, la descolonització del continent africà al llarg del segle XX va deixar un paisatge devastador. Els colons es van preocupar més per a endur-se els recursos dels països i van construir les carreteres pensant en ells i no en la gent que hi vivia, sense preocupar-se per l’educació, la sanitat, el transport, etc. Van deixar una societat de comerciants però no de productors. Samba recupera a la pel·lícula una de les proclames més conegudes de Lenin en el seu discurs el 2 d’octubre de 1920 en el III Congrés de Joventuts Comunistes de Rússia: “El socialisme són els soviets i l’electricitat”, remarcant la importància d’industrialitzar i modernitzar el país, remarcant que era impossible edificar la societat comunista sense restaurar abans la indústria i l’agricultura.
Aquest va ser el pla impulsat pel president Keita, que ho va considerar primordial per al desenvolupament econòmic i per eliminar la bretxa entre el camp i la ciutat. I Samba era un ferm seguidor d’aquesta idea, però fa un petit canvi respecte de la proclama de Lenin: “El socialisme són els soviets, l’electricitat… i el twist”. Aquest entusiasme del jove socialista quedaria sorprès pels continus pals a la roda: dels corruptes que no volien el canvi de moneda per a no perdre el poder adquisitiu de tot el que havien robat en l’època colonial, dels funcionaris de l’únic partit més preocupats del seu poder i dels seus avantatges explotant una falsa democràcia, i dels conservadors contraris a la música i els balls, que eren considerats contrarevolucionaris. Ser testimoni de l’agressivitat i la contundència amb què actuava l’exèrcit contra el poble que es manifestava preocupat pels canvis i la incertesa (es va disparar la inflació, per exemple), i la inacció contra la injustícia amb què es tractava a la seva parella en un cas clar de violència de gènere, el va acabar de desencantar, tal i com hem vist en tantes pel·lícules de Guédiguian. L’eterna lluita de classe, fent explotar i fent implosió a la vegada, provocant la desconfiança de la societat en general, veient com passaven sorprenentment del colonialisme a l’imperialisme.
En una de les incursions a l’interior del país, Samba descobreix a la furgoneta a la sortida d’un petit poble, amagada, a Lara, interpretada per l’actriu debutant Alice Da Luz. Lara fuig d’un matrimoni concertat que l’ha imposat la seva família, a canvi d’un petit terreny i una vaca, casant-la amb el fill del cacic local del poble. A la pel·lícula veurem com el marit i el germà viatgen a la ciutat per a recuperar l’honor i tornar la pertinença (la dona) a la seva llar, amb el beneplàcit de la policia i dels jutges, ja que ella és la que ha abandonat al marit i el que ha fet va en contra de les tradicions… no es pot permetre. De fet, després d’un intent de violació pel seu cap a una explotació agrícola, la detinguda és ella, perquè, al cap i a la fi, ella és adúltera en reconèixer la seva relació amb Samba.
No hi ha llibertat sense la llibertat de les dones. La fragilitat del cos de l’actriu contrasta amb la seva fermesa i determinació en les seves accions, la valentia d’enfrontar-se i revelar-se per a construir-se ella mateixa el seu futur. L’idealisme revolucionari xoca de front contra les suposades tradicions conservadores. El panorama a Mali era i és devastador. De fet, la pel·lícula es va haver de gravar en realitat a el Senegal, ja que Mali està ara sota el jou de l’islamisme radical. Com si es visqués en un bucle, torna a estar prohibit escoltar música i ballar. Avui en dia, encara és mala època per al twist.
