No crec en els premis encara que considero que són necessaris per atreure la gent al cinema (o a comprar llibres, discos, etc.). Fomenten l’afició i, sobretot, el consum i això és bo per a la indústria i per als professionals. Són uns dels clars exponents d’una societat competitiva. Però no crec que un premi representi que qui el guanya sigui millor que els qui el perden. Tot és una qüestió de cada premi, i sobretot de cada sistema… Penseu com a exemple, la Núria Prims guanya el Gaudí a la millor interpretació femenina i als Goya ni la proposen (penso que la paraula nominar és un barbarisme) ni a ella ni a la pel·lícula. Com s’entén? Handia guanya 10 Goyas mentre que La libreria s’emporta els tres premis més importants i als Gaudí no es menja un rosco. Serà perquè a Catalunya la Coixet no té bona premsa entre els acadèmics i la té millor a Madrid? No cal que digui perquè. I penseu, és un bon exercici fer-ho per donar a cada premi la importància que té, en tots els candidats que es queden fora de les nominacions i dels premis. Són aquells que després reben o rebran un premi honorífic per reparar l’oblit. Ana Belén, Angela Molina, Marisa Paredes, Antonio Banderas, Imanol Arias, Johnny Depp, Leonardo di Caprio, Gary Oldman, Cary Grant, Peter O`Toole, Richard Burton, Monty Clift, Charles Chaplin, Orson Welles, Groucho Marx, Kirk Douglas… s’han quedat sempre fora. En els Goya d’aquest any, algú s’explica per què es va menysprear Perfectos desconocidos de l’Álex de la Iglesia? O perquè ha participat Loving Pablo, quan encara ara no s’ha estrenat?
No deixaré de criticar mai els premis corporatius (els Oscar, els Goya, els Gaudí, els César, els David de Donatello, els BAFTA….) pel que fa al seu respecte al valor artístic. Els membres (exclusivament de la professió) voten per correu i qui sap si són realment ells els que voten (en Billy Wilder deia que era la seva minyona hispana la que votava en nom seu i que no anava mai al cine) i si han vist totes les pel·lícules que es presenten. Jo no sé qui vota realment ni la quantitat de gent que vota (encara espero que em diguin el nombre de vots de cada candidat, això seria transparència) i no em puc creure que els votants hagin vist totes les pel·lícules estrenades. Com ho poden demostrar?
Això en l’aspecte, diguem-ne físic, és una qüestió d’hores dedicades a veure pel·lícules que dubto que els acadèmics li dediquin, però, a més, hi ha les qüestions personals, les enveges, els interessos, les enemistats… Jo no em crec que algú voti els enemics personals o a aquells que t’han posat una creu, que t’han fet una putada (que se’n fan i moltes). Imagineu-vos per un moment que en Gerard Piqué fos actor. Estic segur que no rebria cap proposta encara que tothom el considerés el millor.
I no vull entrar en els altres tipus de premis cinematogràfics, els dels festivals, els dels informadors de cine (els Feroz, els Globus), els dels crítics… perquè no vull estressar-vos. Necessitaria un llibre molt gruixut per explicar les meves experiències personals arreu del món.
Però hi ha una altra cosa, molt important inherent a qualsevol premi. Com es pot comparar una pel·lícula amb una altra? Una interpretació amb una altra? I el treball dels directors. Potser a vegades els autors reals són els guionistes o els productors? Llegiu les memòries d’alguns directors cèlebres i els que són sincers confessen que els crítics no tenen ni idea de qui ha fet cada escena de les seves pel·lícules, a vegades han estat els muntadors. Recordeu la famosa escena de la dutxa de Psicosi. En Hitchcock es va limitar a filmar-la perquè qui va tenir la idea i va fer el disseny (l’story board) va ser Saul Bass, un geni de l’art visual creador dels títols de crèdit més impactants del cine nord-americà. En els premis denominats tècnics és on es podria filar més prim si és que els qui voten tinguessin alguna idea, que normalment no la tenen. Millor so? Millor fotografia? Millor muntatge? Quin embolic, no? Com ho poden saber els votants?
Si parléssim dels literaris, embolica que fa fort. Com funcionen? En els grans premis hi ha gent que fan una primera selecció, i després passen al jurat que atorga el premi la tria (o el garbell). Jo em pregunto: I si a la primera selecció s’ha eliminat alguna obra important? Ni els membres del jurat ho poden saber. Quina casualitat que els premis importants gairebé sempre guanyin autors consagrats o que els llibres guanyadors no sobrepassin un nombre de pàgines determinades, oi?
Us heu preguntat quins criteris se segueixen en els premis d’espots publicitaris? Artístics? Si el jurat no sap els resultats comercials de les campanyes, no tenen prou elements de judici. Un espot no es pot jutjar per criteris artístics. I què en dieu dels Nobel o dels premis nacionals, municipals, etc.?
Per acabar, us he de confessar que em vaig quedar garratibat quan vaig assabentar-me que hi havia premis a la millor traducció literària. I em vaig indignar. Com pot un jurat saber quina és la millor traducció? Ha agafat els originals i els ha comparat paraula per paraula amb les seves traduccions? Potser els jurats saben tots els idiomes. Que no m’expliquin sopars de duro.
En definitiva, jo crec que els premis són necessaris com a promoció però res més. No ens deixem enlluernar i no els donem una importància artística que, encara que algunes vegades la puguin tenir, normalment no necessàriament la tenen. Formen part d’una estratègia de màrqueting i així cal prendre-s’ho. Jo em conformo que els premis que es donin siguin com a mínim dignes.
I ara vindran els premis de cine per excel·lència, la mare de tots els premis, els Oscar. Cordeu-vos bé els cinturons.
