T’imagines un lloc que promet solucionar els teus problemes en només deu dies? Fer un gir de 180 graus a la teva vida i sortir d’allà amb una nova visió de les coses? Això és el que ofereix Tranquilum: un luxós retir que no qualsevol pot pagar, amb un grup reduït de nou persones, rigorosament seleccionats per Masha Dmitrichenko (Nicole Kidman, The Undoing, 2020), la fundadora del lloc, que garanteix que si segueixes els seus mètodes i confies en el procés, aconsegueixes la sanació total.
Kidman ha aprofitat el bon moment del suspens televisiu per donar vida a personatges complexos i embolicats en profunds drames, amb els quals lluir-se d’una forma encara més expansiva del que acostuma a fer a la pantalla gran. Va començar amb un secundari a Top of the Lake (2017) per acabar posant-se al capdavant de Big Little Lies (2017-2019) i a la ja citada The Undoing (2020), completant un trident d’apostes que, amb major o menor encert, entrellacen l’atractiu del thriller amb conflictes poderosos. I, sense sortir-se d’aquesta carretera per la qual circula a velocitat punta, l’oscaritzada actriu (The Hours, 2003) protagonitza ara Nine Perfect Strangers, un intrigant drama en el qual s’ha envoltat de diversos dels seus sospitosos habituals.
A l’era de la conspiranoia antivacunes i les pseudociències —practicades, fins i tot, per influencers i presentadors—, nou desconeguts es posen en mans d’una manipuladora guru en aquest thriller d’Hulu, dirigit per Jonathan Levine (50/50, 2011), que ha arribat de la mà d’Amazon Prime Video. Basada en la novel·la homònima de Liane Moriarty, autora també de Big Little Lies, i sota la supervisió creativa de David E. Kelley, creador de Big Little Lies i The Undoing, i John-Henry Butterworth (Fair Game, 2010). Nine Perfect Strangers desplega les seves trames a Tranquilum, un centre de benestar allunyat de la contaminació sonora, visual i ecològica de la gran ciutat. En aquest espai recòndit, exòtic i luxós acudeixen, en solitari o en família, nou persones a la vora del col·lapse, que passen d’anar al psicòleg, però es creuen les promeses d’una guru d’origen rus amb intencions ocultes. Totes elles han estat triades específicament per Masha, la propietària del complex, que té fama de ser capaç de “sanar” les condicions psicològiques més desafiadores. No obstant això, els seus mètodes són molt poc ortodoxos, ja que la seva meta passa per la confrontació extrema amb els traumes que ofeguen a aquells que es posen a les seves mans.
Amb la màxima, “Heu vingut a morir i us portaré de tornada a la vida”, Masha deixa clar als seus hostes que no és una terapeuta tradicional. Pretén controlar els seus subconscients i furgar en les seves ferides més profundes, que ha diagnosticat prèviament a l’hora d’analitzar els seus perfils, independentment del torrent de pus i sang que pugui vessar en el procés. Així i tot, per excessiva que sembli aquesta estratègia, l’aplica sense treure’s una aura de puresa i amabilitat realment inquietant. Una radiant llum que atreu i cega als seus visitants, els qui estan tan desesperats per tornar a casa com persones noves que se sotmetran a la manipulació d’una titellaire que també fuig dels seus fantasmes personals. El misteriós magnetisme a què es veuen atrets cada un dels personatges per Masha és una de les raons per les quals, tot i que els mètodes són poc comuns a Tranquilum, fa que cap d’ells abandoni el procés terapèutic a què estan sent sotmesos, tractant de trobar les respostes.
En lloc de sostenir el seu misteri sobre un assassinat irresolt o una desaparició imprevista, Nine Perfect Strangers converteix als seus protagonistes en les autèntiques incògnites. No hi ha un interrogant que convenci com a fil conductor, més aviat hi ha una dotzena d’enigmes errants, les inquietuds i els passats dels quals es van destapant a cada capítol o, el que és el mateix, a cada jornada d’aquest retir. A mesura que els mètodes de Masha es van intensificant, l’estil visual de la sèrie va mutant cap a l’experimentació, i una sinceritat forçada ho capgira tot per a mostrar el revers fosc dels hostes, els treballadors i la mateixa propietària de l’establiment.
En aquest sentit, es poden traçar uns certs paral·lelismes amb Homecoming (2018-), ja que ambdues tracten d’esbossar un misteri relacionat amb el seu protagonista principal, que podria remeiar la dispersió de trames, però ho fa sense massa afany i sense arribar a tenir l’empaquetatge suficient perquè la sèrie funcioni com a thriller. Per altra banda, on sí que aconsegueix lluir al llarg dels vuit episodis és en l’apartat dramàtic, sobretot gràcies a l’assoliment d’un extraordinari elenc que, malgrat la seva naturalesa coral, es reparteix molt bé el temps en pantalla per destacar tant individualment com en conjunt. Evidentment, no tots els personatges interessen el mateix i alguns estan més ben desenvolupats que uns altres, però el treball dels intèrprets és, sens dubte, el millor que alberga la ficció.
Dins d’aquest extens repartiment destaquen Bobby Cannavale (Mr. Robot, 2017-2019), Michael Shannon (The Shape of Water, 2017), Grace Van Patten (Maniac, 2018), Melissa McCarthy (Ghostbusters, 2016), Tiffany Boone (Little Fires Everywhere, 2020) o la mateixa Kidman, que han treballat mà a mà amb el cineasta Jonathan Levine perquè els seus personatges siguin tant honestos com reservats. Del xoc entre tots dos pols emergeixen reflexions sobre la vida contemporània, des de l’obsessió amb el físic que promouen les xarxes socials al sentiment de buit de la joventut, explorant també qüestions més profundes com la fixació de soterrar el dolor per a aparentar que tot va bé, que som perfectes, encara que sigui en l’exterior. A través de les agressives tècniques de Masha, Nine Perfect Strangers, fa relluir totes aquestes falsedats i pors dels seus protagonistes, però ho fa tendint més al melodrama que al suspens, i deixant la sensació que no ha sabut encaixar les seves peces com pretenia, sobretot en un estiu en el qual The White Lotus (2021) ha triomfat en una comesa similar. Tant una com l’altra, posen la indústria del wellness i les promeses de la indústria d’autoajuda en el punt de mira d’un microscopi molt ben enfocat.
Com ser millors sense esforç? Com monetitzar la moda del benestar? Preguntes que ens porten a una interessant reflexió sobre la nostra obsessió amb les promeses de millora personal i una falsa transformació que no ens costi massa, així com la manera que hem capitalitzat i despullat de significat el benestar i la salut mental. Els protagonistes van a resorts transformadors gairebé com qui pretén trobar l’amor en dues cites a través de Tinder. Es veuen empesos a enfrontar-se a les seves pitjors pors, a conversar, sobretot el que es guarden, amb resultats no només problemàtics, sinó sagnants. Creuen que, per tenir diners, tot és fàcil, tot està al seu abast i exempt d’esforç, però… podem comprar també la millora personal, la transformació, el benestar i la salut mental?
Vuit capítols entre la sàtira i el thriller, amb dosis de drama i misteri, amb molta xerrada motivacional, estranys exercicis espirituals, smoothies saludables i emocions a flor de pell, i tot impregnat d’un terrible aroma a secta perillosa… així és Nine Perfect Strangers. La sèrie et dona el que vols després d’un estiu atípic i havent sopat barbacoa parlant de Rociíto, tot i que, si vols alguna cosa més estimulant, et poses Modern Love.
Veredicte
Agradarà: si et van els relats al voltant dels drames del primer món amb burgesos com a protagonistes (amb aquesta idea, més o menys equivocada, que els problemes pels quals ploren els rics no són tan diferents de la resta de mortals).
No agradarà: si no et va el rotllo de les històries que furguen en les misèries humanes.
Enganxòmetre: 7
Nota: 7,5