Nina d’Andrea Jaurrieta entra en la línia dels films de rape and revenge. És a dir, de violació i venjança, un tema que ha nascut en paral·lel al moviment #MeToo. El seu argument gira al voltant d’una dona que va ser violada la seva adolescència i que, un cop adulta, torna al seu poble per venjar-se del seu botxí. Un plantejament ideal per posar a l’espectador en una situació de complicitat amb la protagonista, però també amb la vocació de fer-lo reflexionar sobre què està contemplant. Comença amb una Nina enfadada carregant el fusell i, de fet, tota la pel·lícula serà un intent darrere l’altre per aconseguir finalment (o no) la seva venjança.
Nina, el segon film d’Andrea Jaurrieta després de l’exitós Ana de día, planteja la història en dos temps que es van barrejant al llarg del metratge. El guió (signat per la mateixa directora) salta entre l’adolescència i el moment de l’esquinçament actual de la protagonista. Ens mostra petits detalls del passat que ens ajudaran a entendre els seus sentiments, la seva impotència davant la impunitat del violador i el poc suport que va tenir per part del poble. La idea de barreja de temps, reforçada mitjançant un muntatge dinàmic, contribueix a crear un cert suspens de l’acció donant un caire misteriós al film.
Nina, un tauler ple de referències
També hi ha un cert joc hitchcockià pel que fa al tractament d’algunes imatges simbòliques al film. D’aquesta manera el personatge de la Nina està vinculat al color vermell (vestuari, sang, ràbia) fet que atorga molta iconicitat a l’excel·lent interpretació de Patricia López Arnaiz (20.000 especies de abejas). La presència del far és també important com a escenari de les escenes més dures de la pel·lícula i una idea recurrent vinculada al patiment de la protagonista. L’última de les imatges misterioses tenen a veure amb l’arribada a l’hotel de nit, entre el malson i el desempara, que evoquen vagament el principi de Rebecca arribant a Manderley.
La pel·lícula té molta cura a l’hora de retratar el tema de la violació. Per un costat hi ha un joc fotogràfic entre passat i present on els colors més vius estan en els flashbacks mentre que per la contemporaneïtat s’ha preferit una fotografia fosca, que no bruta. En escenes claus com la de l’abús al far hi ha també un interessant joc de moviments de la llum amaga la cara de la jove Nina (sempre relegada a una cantonada fosca, incerta) mentre que el rostre del victimari es veu claríssimament. S’agraeix aquesta voluntat d’evitar el morbo que poden provocar aquestes imatges.
Veredicte
El millor: el divertit joc de descobrir les referències cinematogràfiques.
El pitjor: la duresa del tema tractat.
Nota: 7,5
