El trasllat a la pantalla gran de Nimona, el còmic creat per Nate Diana Stevenson, és una proposta estranya, la mescla conceptual resulta difícil ja d’entrada per a l’espectador: uns cavallers i codis propis de l’Edat Mitjana en una societat futurista ultratecnològica.
Sorprenentment, el gran handicap del film és el personatge del títol. El pròleg amb la història de Ballister és molt prometedor i enganxa l’espectador, però, posteriorment, l’entrada en escena de Nimona és certament carregant; l’espectador pateix la mateixa saturació i estrès que Ballister amb la seva nova companya, que no desperta ni la més petita empatia ni simpatia. Un personatge que resulta una incògnita durant massa minuts del seu llarg metratge, la seva història i origen triga molt a ser explicat i ja no aporta res quan finalment arriba, ja que l’espectador ha perdut el seu interès.
Una proposta d’animació confusa
S’han de reconèixer la seva aconseguida banda sonora (obra del compositor Christopher Beck), que envolta perfectament els diferents estats i situacions del guió, i la seva excel·lent factura tècnica (especialment el seu muntatge i efectes visuals), amb certs passatges realment brillants i algun de força trepidant (la primera i inesperada transformació) que manté l’atenció quan Ballister està en escena, en canvi, quan el focus d’atenció passa a Nimona perd força: sobretot en el clímax final (que recorda moltíssim a films clàssics de monstres com per exemple Godzilla).
En definitiva, ens trobem davant d’una proposta d’animació confusa que no acaba de funcionar i no arriba a convèncer, principalment per dos aspectes: el seu excessiu metratge i la carregant personalitat de la protagonista. Nimona funciona com a entreteniment familiar, però no té cap altre al·licient.
