El polifacètic Tarik Saleh, suec d’origen egipci, va despuntar com a grafiter abans d’esdevenir periodista, editor de llibres, animador de films, productor televisiu i cinematogràfic i finalment director de cinema. El seu darrer llarg, després d’haver ja despuntat en un film d’animació com Metropia, és un neo noir que potser té més interès pel background que conté, i pel país i moment en què s’esdevé el cas, que no pas per la història en si mateixa.
No hi ha dubte que en procedir en latituds tan fredes, el seu film presenta la influència i estil dels policíacs nòrdics, tan de moda des de fa uns anys, probablement abans per l’esclat de la novel·lística escandinava ancorada en aquest gènere, que ha trobat sens dubte un òptim reflex en la gran pantalla, el màxim exponent del qual sens dubte és la trilogia Millennium segons l’obra del desaparegut Stieg Larsson. Certament allò que de moment atrau més a aquest realitzador és el thriller, car, de fet, tan Metropia (un film amb moltes capes), com Tommy, com ara Nile Hilton Incident (en castellà El Cairo Confidencial, per allò d’aprofitar la tirada de l’impactant film del desaparegut Curtis Hanson, L.A. Confidential) participen del gènere amb diversos graus de misteri. A banda, els dos darrers treballs, Tommy i Nile Hilton, s’inspiren en fets reals, el primer pel que fa a un robatori a l’aeroport suec de Landvetter; el segon, el cas de l’assassinat d’una cèlebre cantant libanesa, Suzanne Tamim, amb forts vincles amb Egipte, on se la va veure viva per darrera vegada, i trobada morta al seu domicili de Dubai el 2008. Tot va apuntar al milionari egipci Hicham Moustafa, magnat de la construcció a Egipte, a banda senador pel Partit Nacional Democràtic, llavors al poder i amb gran amistat amb el fill del President Hosni Moubarak. Moustafa va ser jutjat juntament amb un seu sicari, antic membre de la Seguretat d’Estat, segons sembla autor material de l’horrible assassinat. Ambdós van ser condemnats a mort, tot i que el 2010 van ser condonats per penes de presó en diversos graus, per bé que tot va acabar amb un indult el 2017, atorgat pel President del país.
Altrament, l’actor principal del film, qui encarna el comandant Noredin Mostafa, és el libanès instal·lat a Suècia Fares Fares, conegut en les nostres latituds per la trilogia escandinavogermànica de thrillers noir d’Els casos del Departament Q, dirigits els dos primers per Mikkel Norgaard i el darrer per Hans Petter Moland, el que no fa sinó reforçar l’estil del film. Saleh, a més, l’havia ja dirigit en un vídeo musical.
És precisament una certa claredat en la mecànica d’investigació de Noredin i l’actitud més que denotativa de tots els implicats el que treu misteri potser abans d’hora a la història, puix que abans de mig metratge no queden grans dubtes de l’autoria ni sorpreses. Això fa sospitar que Saleh més aviat posa l’èmfasi en el que es va percebent en la recreació del moment: el cas s’esdevé el 15 de gener del 2011, poc després de l’atemptat a Alexandria a inicis d’any, i es perllonga fins a l’esclat de la Revolució egípcia el 25 del mateix mes.
Des del segon zero, si hi ha alguna cosa que es percep meridianament clara al film és la corrupció més que sistèmica del país. Si Noredin ha arribat a comandant de la policia és pel seu oncle, Kammal, el cap del Departament, que tolera tota classe de suborns que els seus oficials poden cobrar, car ell mateix en cobra els seus. Noredin no és una excepció. Amb els seu company fa cada nit el circuit a la seva zona per tal de cobrar la seva part dels camells, dels establiments i de tot negoci imaginable. Quan rep l’encàrrec d’anar a l’habitació de l’Hotel Nile Hilton d’El Caire on ha aparegut la cantant Lalena assassinada, el primer que fa és quedar-se amb els diners de la cartera de la morta davant del munt de policies que pul·lulen i que ja han demanat tot de menjar i beure a càrrec de l’habitació. Però a la cartera també hi apareix un rebut per recollir certes fotografies on apareix un cèlebre constructor i parlamentari, Hatem Shafiq, d’altra banda l’amo de l’hotel en qüestió, en plena activitat sexual amb Lalena.
Tot això és l’inici d’un malson en què queden implicats des d’una cambrera d’habitacions sudanesa la qual ha vist l’assassí material, passant pel proxeneta que controla aquestes cantants que exerceixen la prostitució, per Gina, una companya de Lalena, Shafiq que nega responsabilitats alhora que combina l’amenaça i el suborn amb Noredin, fins arribar al propi Kammal, i un llarg reguitzell de personatges connectats amb la política del moment i els aparells de seguretat de l’Estat que no semblen jugar precisament una lliga neta.
Si d’una banda, el film juga al tronat policíac amb el típic antiheroi que, malgrat corrupte, manté el preceptiu punt d’integritat que el fa no acceptar els suborns derivats del cas a mesura que veu que tot són impediments que venen de dalt perquè no avanci en la seva investigació, de l’altra serveix de diàfan vehicle per afirmar que la justa revolució popular no va servir de res i que la corrupció sistemàtica continua al país tan viva com sempre.
A banda de la singularitat i l’exotisme que pot suscitar un policíac en terres egípcies (de segur un element tingut en compte per a l’explotació comercial), probablement per aquestes valentes asseveracions que fan que la cinta no es quedi estrictament en el gènere noir i que vagi més enllà, més que per una originalitat i estructura un tant estereotipada, és per la qual cosa el director ha estat guardonat al darrer Sundance amb el World Cinema de drama, i que Valladolid també hagi atorgat, a banda del millor director, el millor guió i pel·lícula. No debades, la cinta no s’ha pogut rodar a Egipte, sinó al Marroc, i està prohibida al país de les Piràmides.
Veredicte
El millor: la valentia amb què es despulla determinada realitat egípcia i el savoir être i faire de Fares Fares.
El pitjor: una certa mecànica estereotipada que fa que l’argument acabi per no sorprendre.
Nota: 8
