Nicolas Cage! Avui parlarem d’algú que ha portat la felicitat a tota una generació de cinèfils. I que continua fent-ho a tots aquells nouvinguts en això de la fília cinematogràfica. Avui parlarem d’algú capaç d’haver estat prestigiós, de tenir fins i tot un Oscar de l’Acadèmia i que s’ha deixat caure a l’inframon del cinema més trash. Sí, avui la biografia, el regal té un nom: Nicolas Cage. O, per la seva legió de fans, l’entranyable Oncle Nic que aquest 2023 ha estat molt d’actualitat gràcies a l’estrena de Renfield i Dream Scenario. Ah, no podem oblidar la seva presència al Festival de Sitges el 2018 per presentar el seu últim film Mandy. Es va sincerar. Va donar molts titulars.
Nicolas Cage: “Mai deixaré d’interpretar, ho faré eternament”
Nicolas Cage, un personatge en si mateix
Però un moment, aquesta secció no parlava de personatges i no pas de persones reals? Doncs sí, però gran part de la grandesa d’en Nicolas Cage és precisament sublimar, traspassar aquesta barrera i convertir-se ell mateix en un personatge. Quelcom comprovable ja no tan sols en les seves aparicions públiques sinó també en les seves aparicions a la pantalla gran. De fet, ningú pot recordar noms dels seus personatges, ni tan sols moltes vegades els títols de les pel·lícules, són senzillament productes que s’han de veure perquè hi surt en Nic.
Molts es pregunten què redimonis li ha passat a algú que guanyava premis i era buscat per tots els grans directors per protagonitzar els seus films. La resposta la podem trobar en el fet que realment no hi ha hagut més canvi que els problemes econòmics que han forçat al bo d’en Nicolas Cage a sortir en produccions cada cop més lamentables. Si ens hi fixem bé ja en films de culte com Wild at heart de David Lynch la interpretació del Senyor Cage era tot un espectacle d’histrionisme, de ganyotes exagerades. Com un Jim Carrey amb pretensions de drama king. Per tant, res ha canviat més enllà de la ‘infumabilitat’ del que filma avui dia.
Actor de culte
I per què doncs aquest fandom creat al voltant de la seva figura? Per què ens sentim atrets irremeiablement a veure tot allò que fa, per trash que sigui? Una part està en la debilitat i l’estima que es pot sentir per la figura del perdedor. Per comprovar fins a quin punt es pot caure més baix, però n’hi ha molt més. Les perruques, l’exageració cada cop més incontrolable i que no té res a veure molt sovint amb el paper que està interpretant, l’esperpent dels guions que recita de qualsevol manera… En definitiva, un reguitzell de coses que ens obren la porta a gairebé assegurar que passi el que passi gaudirem d’una experiència tant inoblidable com divertida.
Així doncs, els films de Nicolas Cage ja no són films. Són esdeveniments a gaudir. Són, d’alguna manera, un gènere en si mateix. Una proesa digna de ressaltar donat que, la majoria de joguines trencades de l’Star System de Hollywood cauen en l’oblit, en la misèria de la pèrdua mentre que, ans al contrari, Nicolas Cage ha sabut redirigir tot allò que significa decadència en pur estrellat pels cinèfils més agosarats. Sí, estem davant no d’una estrella, potser més aviat d’una simple bombeta de filferro que es resisteix a fondre’s i que il·lumina el justet, però que resulta entranyable i que desitjaries que sempre hi fos per donar l’escalf d’una petita llum, íntima, reconfortant. Així és en Nic Cage, un motiu sempre d’alegria. De joia. Sempre carregat de regals interpretatius.
