‘My Salinger Year’ forja el futur de l’escriptura

El més incisiu de My Salinger Year (Canadà, Irlanda) és la capacitat del canadenc Philippe Falardeau per plasmar en pantalla la ment d’una jove de vint-i-tres anys mentre se li obre el món per primer cop i intenta trobar una feina, alhora que creu tenir per objectiu esdevenir escriptora. Aquest paisatge ple de possibilitats, tot incertesa, mentre s’albira la por al fracàs, sense gaire temps a pensar-hi, però, perquè, a més, s’hi barregen les hormones, és, sens dubte, el major actiu del film.

- Advertisement -
- Advertisement -

Contràriament a allò que podríem pensar mentre veiem el metratge, la pel·lícula no parla gaire de Salinger (és una presència sempre d’esquenes, en angles que no permeten veure’l bé, de lluny o per telèfon), ni gaire de literatura per bé que el relat passa a una agència literària; parla d’obrir-se pas a una gran urbs com ara Nova York, on hi ha milers d’ànimes que pensen exactament el mateix. Obrir-se pas laboralment, obrir-se pas a llarg termini mentre s’acaricia el projecte de vida ple de boira i indefinició, obrir-se pas sentimentalment, fet que va molt lligat a descobrir qui és un mateix i a acceptar cert grau de solitud. Massa fronts, massa reptes; difícilment s’assoliran tots. Som davant un film iniciàtic, cadascú de nosaltres s’hi veurà d’una manera o una altra reflectit  indefectiblement.

I és per aquí que Falardeau ens agafa, puix que altrament la cinta podria ser molt anodina: una noia de “províncies” vol ser escriptora i creu que entrar a una editorial o –tal com li suggereix una agent de col·locació– a una agència literària és un bon començament. De fet, és Joanna Rakoff, periodista, crítica literària, poeta i novel·lista qui parla a través del seu llibre autobiogràfic d’homònim títol publicat el 2014, per bé que Falardeau opta per un tractament a voltes oníric, d’un realisme màgic i poètic que fa l’oferta més dolça i comercial.

My Salinger Year crítica

Probablement el film fuig d’aquesta insubstancialitat –Rakoff no ofereix una altra cosa que uns records força comuns a milers de joves de vint anys, sense sobresalts ni transgressions de notar en la seva persona– perquè Falardeau sap treballar el corrent intern, l’allau de sentiments que experimenta Joanna a través dels seus expressius ulls, a qui encarna de la manera més eficient Margaret Qualley (Seberg, Once Upon a Time in Hollywood), una sensibilitat que el director ja ha mostrat a Monsieur Lazhar o a The Good Liar. Mentrestant, Joanna passa a ser l’assistent de Margaret (sempre la imposant Sigourney Weaver), un personatge cert que en realitat és l’agent literària Phyllis Westberg –que Weaver va estudiar a fons per bé que mai no va parlar amb ella, entre altres coses perquè sembla que no li va agradar el retrat que Rakoff fa d’ella. Val a dir que tan Margaret com el mateix Salinger són vistos amb una simpatia i comprensió que el film, si més no pel que fa al segon, desmenteix en alguna mesura i constantment: Margaret el du en safata i té por de contradir el més petit dels desitjos i capricis de l’escriptor per si a aquest li passa pel cap abandonar l’agència. També val a dir que la mateixa agència, que en realitat es diu Harold Ober Associates i és una de les més prestigioses de Nova York, ha patit un convenient canvi de nom al film: ANF Literary Management.

Potser un dels aspectes més commovedors del relat és a la poc agraïda primera feina de Joanna: ha de respondre milers de cartes dels admiradors de Salinger d’arreu del món amb una resposta del tot impersonal. Joanna no serà capaç de seguir la norma, i d’amagatotis respon amb collita pròpia, com a escriptora plena d’empatia que és, si més no als lectors que creu que s’ho mereixen, tot fent-los creure que és una resposta personal. Arribarà a colar a una butxaca de l’abric d’en Salinger una d’aquestes cartes, un crit metafòric que sembla dir-li: “baixa de l’Olimp i tingues en compte les ànimes sensibles”. Això li costarà no poca incomprensió quan algun lector ho descobreix i arriba a oïdes de la temuda Margaret, però també possibilita un recurs narratiu a Falardeau per afegir les escenes poètiques de Joanna tot parlant en un autobús metafòricament amb uns passatgers que resulten ser aquests admiradors especials als quals ella ha posat rostre, o fins i tot un número de ball absolutament sorprenent al hall de l’hotel Waldorf, on l’autèntica Rakoff sembla que s’asseia per observar els clients passar. A totes aquestes escenes hi ha l’esqueix profund de l’escriptora mentre passa per una crisi sentimental –el seu company s’evidencia un estúpid egocèntric integral i mal escriptor les idees socialistes del qual (s’intueix amb més esnobisme que res) tampoc coincideixen amb ella–, i se li evidencia la veritat d’un món que fereix: “No pots anar per la vida revelant les teves maleïdes emocions”; la solitud la saluda.

S’ha volgut comparar el film amb The Devil Wears Prada (majoritàriament per l’actitud aspra i classista amb què Margaret tracta Joanna), però de la mateixa manera que Joanna sent un magnetisme natural per al més diví dels clients de l’Agència, J. D. Salinger, sense haver llegit ni un sol dels llibres de l’escassa producció de l’escriptor –més endavant ho farà–, Falardeau confessa no haver vist el film de David Frankel. I certament, més enllà d’alguna semblança argumental pel que fa a la relació entre Meryl Streep i Anne Hathaway, la cinta de Falardeau és molt més íntima i molt menys épatant, més subtil a l’hora d’enfocar l’estratificació professional que tant de mal fa a la sensible Joanna.

Acompanyen Qualley i Weaver actors competents com ara Colm Feore o Brian F. O’Byrne. L’excel·lent fotografia amb preferència pels lluminosos colors càlids és de Sara Mishara (Boundaries). La pel·lícula va tenir una primera première al Festival de Berlin del 2020, però la distribució al Canadà i als Estats Units ha hagut d’esperar al març d’enguany. A l’abril ja la vèiem al BCN Film Fest.

Veredicte

El millor: El reflex del dur embat al qual es veu sotmès tot jove a la vintena.

El pitjor: Plana la sensació d’un relat que pot acabar essent poca cosa, però Falardeau frena el perill amb encert a base d’intimisme i sentiments ben reflectits.

Nota: 8

I una frase: “Escriu cada dia”, consell de Salinger a Joanna cada cop que parla amb ella per telèfon tot intuint el que jau dins la noia.

- Advertisement -
Ignasi Juliachs
Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents