today-is-a-good-day

Música que forma aigua

- Advertisement -

No es pot dir que sigui una tradició encara, ja que tot just són els segons Oscars que viu aquesta web. Però si l’any passat feia un article sobre la flamant guanyadora de l’Oscar (i també el Golden Globe) a millor banda sonora, La La Land, aquest 2018 no podia ser menys: parlem de la música que el francès Alexandre Desplat ha posat al film de Guillermo del Toro, The Shape Of Water, i que també ha fet doblet: Oscar i Golden Globe.

- Advertisement -

L’amor és com l’aigua, pren la forma de tot. Va per l’aire, és invisible, és transparent, i tanmateix té molt poder”. Aquestes paraules en off a l’inici del film són la premissa d’una història d’amor que flirteja entre el fantàstic i el terror, amb lleus acostaments al musical i a la denúncia social, tot embolicat en un homenatge al cinema clàssic de gènere. Aquesta és la premissa a partir de la qual Guillermo del Toro ha construït un film que flota i es capbussa per l’aigua com a medi natural (no en va comença i acaba sota l’aigua), i també és la premissa a partir de la qual Alexandre Desplat ha compost una partitura màgica, la qual sembla acostar-se a l’espectador com si fossin onades i que el fan flotar càlidament.

Instruments i orquestració peculiars

- Advertisement -

La intenció de Desplat enfront la composició d’un film fantàstic amb l’aigua com a element cohesionador va ser sempre generar la sensació d’estar flotant en aigües càlides i calmades. Per això optà pel so d’una orquestra simfònica en la qual ni els metalls ni les cordes són omnipresents: hi són, però és una secció de vents composta únicament per flautes, arropada per una arpa i un piano, l’autèntica protagonista juntament amb el bandoneó (instrument semblant a l’acordió) i també quelcom tan sorprenent com melodies xiulades.

El xiulet aquí és la “veu” de la mateixa Elisa, un personatge naïf i feliç però carregat d’un gran pesar, que no té veu però sí molt a dir en aquest relat. Al ser muda, Desplat la fa “parlar” a la banda sonora a través dels xiulets, la qual cosa augmenta la capacitat dramàtica d’un film que es nodreix de la banda sonora per explicar-se.

Que el compositor francès, a més, es decanti per compassos de waltz a fi d’estructurar la música de The Shape of Water hi afegeix lirisme, solemnitat i un cert balanceig que aporta tranquil·litat. Un contrast si més no curiós per una pel·lícula amb tints de cinema de terror clàssic americà com Creature from the Black Lagoon, pel·lícula del 1954 que ha servit d’inspiració a Del Toro: els waltzs amb acordió juntament amb tons, acords i línies melòdiques subtilment jazzístiques en essència (sense percussió ni orquestracions de big band, molt jazz dels anys 30 o 40), aporten un so molt europeu a una visió molt americana de la fantasia que si més no, pot xocar frontalment amb l’espectador mitjà.

Xoc sens dubte buscat pel director mexicà en contractar el compositor francès. Comparem-ho amb un film anàleg en to com Lady in a Water, la faula de terror sobre l’empatia cap una criatura aquàtica que M. Night Shyamalan va fer l’any 2006, i que James Newton Howard va musicalitzar excel·lentment però molt més “a l’americana”:

Com a punt final, cal dir que aquesta atmosfera jazzística a The Shape of Water és buscada deliberadament, tant des de l’ambientació dels anys 60 del film, com per la música que escolta el personatge de l’Elisa a la mateixa pel·lícula, com per l’arranjament que el mateix Desplat fa de la cançó You’ll Never Know del film Hello, Frisco, Hello del 1942 i que Renée Flemming interpreta amb una exquisidesa al·lucinant, fora del seu registre habitual de soprano, en una de les escenes més oníriques cap al final del relat.

Els leitmotivs duals

- Advertisement -

Aprofitant que l’aigua és el mitjà del film, crec adequat poder dir que la música de The Shape of Water navega contínuament entre dos temes principals, o leitmotivs, amb els quals juga amb variacions.

El primer seria el de la criatura aquàtica, potser fins i tot més referencial cap al món aquàtic del qual prové més que de l’ésser en sí. Aquest leitmotiv de la criatura és un tema en què la melodia, curiosament dissonant, avança a batzegades suaus, com les onades d’un mar en calma, en un compàs de waltz que el fa màgic i assossegat, fet que crea una sensació entre misteriosa i encantadora. És el tema que es pot sentir a l’inici del film, a la primera pista homònima del CD, així com a A Silent Love, que és el que podem sentir a continuació:

https://www.youtube.com/watch?v=grXSTLo02nk&feature=youtu.be

El segon tema, igual d’important però amb molt més pes en minutatge al llarg del film, és el tema del personatge de la Sally Hawkins, protagonista de la pel·lícula, l’Elisa. És un tema també a compàs de waltz, molt menys dissonant i més romàntic, en el sentit més ampli de la paraula, gairebé naïf. Una preciositat de melodia omnipresent durant tota la pel·lícula (ja que contrasta el món fantàstic de la criatura amb el món de l’Elisa), com podem sentir a la pista Elisa’s Theme o al següent tall anomenat Elisa and Zelda, on llueixen els xiulets esmentats abans:

https://www.youtube.com/watch?v=AKs-uvQ-KF0&feature=youtu.be

Aquest tema em recorda (apreciació personal) al tema d’amor que Michael Giacchino va compondre per Up!, film de Pixar del 2009, i que podem sentir a la pista The Ellie Badge:

Curiosament, i tot i que són personatges amb gran càrrega dramàtica, no hi ha temes musicals per l’antagonista del film, Richard Strickland, encarnat per un superb Michael Shannon, ni pel Giles, el veí i amic de l’Elisa interpretat per un Richard Jenkins encantador. El Giles pertany al món de l’Elisa i sovint queda acaronat pel tema d’aquesta, i la intenció expressa de Desplat fou deshumanitzar el personatge de Strickland, ja que pertany a un món aliè al de l’Elisa, tot i ser el “mateix” món real. En un segon visionat del film es pot apreciar clarament que només quan el seu món s’ensorra, al seu voltant comença a tenir música enfocant-lo a ell; prèviament, la música de les escenes on surt emfatitza la posició de l’Elisa o de la criatura.

Atenció spoliers: el guió musical

Ja aviso al títol; fins ara la crítica musical d’aquest film estava exempta de spoilers però aquí m’agradaria fer èmfasi en la música de cinema com a fil narratiu, que en concret en aquesta The Shape of Water explica molt més del significat del film i el seu final que el que pot dir qualsevol imatge o qualsevol diàleg. No desgrano el final del film, però sí que dono certs detalls que podrien considerar-se spoiler. Si no heu vist la pel·lícula, quedeu avisats.

Hem parlat de dos leitmotivs de Desplat, un per l’Elisa i el seu món, i un pel món aquàtic i la criatura fantàstica. I ja s’ha dit que el film comença i acaba sota l’aigua, però què passa musicalment en aquestes dues escenes?

  1. A l’escena inicial, el concepte del pis de l’Elisa totalment inundat que es buida d’aigua a mesura que ella es desperta és molt poètica i onírica, però si ens fixem que el leitmotiv que sona és el de la criatura, el del món de l’aigua, ens pot donar moltes pistes. Més i tot quan ens adonem que poc després, al seu primer viatge en bus que veiem, ella està xiulant visiblement aquest leitmotiv del món aquàtic, acompanyant a la mateixa banda sonora que està sonant. Per què l’Elisa “coneix” la música de l’aigua, abans fins i tot de què la criatura aquàtica aparegui en escena?

  2. A l’escena final, amb els dos personatges protagonistes sota l’aigua, la música comença amb el leitmotiv de l’Elisa per al segon 40 passar directament al de la criatura; del món real al món de l’aigua. Si heu vist el film, sabreu per què. Escoltem la peça d’aquest moment, anomenada The Princess Without A Voice:

https://www.youtube.com/watch?v=zvOOnuKnugk&feature=youtu.be

Sense entendre la banda sonora com a suport al guió, el film queda potser obert amb aquesta darrera escena amb la veu en off del Giles. És real el que succeeix sota l’aigua? És oníric? És el desig idealitzat del Giles?

Amb aquests detalls musicals que acabo de ressaltar, i afegint-hi on i com van trobar a la petita Elisa al costat d’un riu, amb els talls al coll i sense poder parlar , un no pot sinó sorprendre’s de com gràcies a la música de Alexandre Desplat un segon visionat del film visionat ens porta a un terreny més fantàstic i fidel a les imatges, en detriment d’un missatge més realista, idealitzat i oníric.

Aquesta és la veritable màgia de la música de cinema: ajudar a donar forma a relats amb múltiples interpretacions. Podríem dir que, en certa manera, és com donar forma a l’aigua.

- Advertisement -
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per les bandes sonores ve de quan feia primària i, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs als quals jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents