Dos anys després d’una meravellosa primera temporada, torna Mushoku Tensei, l’adaptació del manga de Rifujin na Magonote duta a terme, altra vegada, per Studio Bind. El pare dels isekai, el gènere japonès en què el protagonista mor en el món real i desperta en un món de fantasia; continua emocionant i sorprenent l’espectador, amb un ritme bastant més tranquil i un to més dramàtic respecte a la temporada anterior, i amb qüestions personals molt més banals.
El punt de sortida és just on ens havíem quedat a la temporada anterior. L’Eris, la companya romàntica d’en Rudeus, l’ha abandonat per tal de seguir els seus objectius. Desgraciadament, aquest fet desencadena un trauma de caràcter sexual i deixa al nostre protagonista completament desorientat i impotent. Sense objectiu aparent, decideix vagar pel món buscant un lloc on caure mort, fins que rep una beca d’una prestigiosa universitat màgica. Aquest fet, sumat a una vaga promesa que allà serà capaç de curar la seva disfunció erèctil, permetrà a Rudeus continuar endavant i retrobar-se amb antics coneguts.
Premissa barroera amb un punt tendre i innocent
Tot i que la premissa és força barroera, ja que al final estem parlant d’un xaval que no se li aixeca; la temporada té un to de comèdia romàntica sorprenentment dolç, amb algun gag lleugerament fora de lloc, però generalment es manté en la línia “d’amor d’institut”. L’únic tret negatiu a destacar en l’aspecte narratiu, és causat per aquest canvi justament. Narrativament, funciona molt bé, però, també és cert, que hi ha moments on l’estiren un pèl massa i sembla que la història li costa avançar.
L’animació, tot i que en aquesta temporada hi ha més aviat poca acció, no té res a envejar a la primera temporada. Tant el joc de colors, com el disseny de personatges i els espais que mostren, són excel·lents. D’altra banda, també té moments on els animadors de Studio Bind decideixen treure tot l’arsenal i lluir-se amb alguns combats màgics que són una delícia visual. Tot i això, ell plat fort d’aquesta temporada són els moments més romàntics, que ens fan enrojolar i sentir un punt de “vergonya aliena” pels personatges en escena. Tenen un punt molt tendre i innocent fantàstic.
Passant a l’apartat sonor, la música que acompanya les escenes és poc memorable, no té motius que es repeteixin o cançons icòniques, simplement, és música de fons. Tot i això, allò que la redimeix és l’opening, ‘Spiral’ de Longman. Una balada força tranquil·la amb una tornada que emociona a l’espectador i el posa a to per les desventures amoroses del nostre jove protagonista.
Per concloure, només cal dir que esperem amb unes expectatives molt altes la segona part d’aquesta temporada. Després d’un arc més aviat lent i un final molt prometedor, sembla que tornaran les baralles contra criatures fantàstiques i les escenes carregades d’adrenalina. I francament, esperem que tornin amb més força que mai.
Veredicte
Agradarà: a tots els que vau veure la primera temporada i als que els agradin els mons de fantasia com Harry Potter.
No agradarà: als que no els agradi el cinema fantàstic o les comèdies romàntiques amb un punt banal i incòmode.
Enganxòmetre: 7
Nota: 8
