A la mitologia grega, les muses són les divinitats que inspiren els artistes. Potser sense muses no hi hauria art. Ara, ha mort a 90 anys una musa que feia temps que ja no ho era, Monica Vitti. Va ser la musa de Michelangelo Antonioni (1912-2007) però, sense ell, va deixar de ser musa.
Els artistes de tota mena sempre han tingut muses. Dones i homes. Han inspirat les seves obres. No vull detallar-ho tot ni molt menys, però ara recordo entre els escriptors a Ernest Hemingway (Martha Gellhorn, la seva dona), Julio Cortázar (Edith Aron, també la seva dona). Edgar Allan Poe (Virginia Clemm). Jean Paul Sartre (Simmone de Beauvoir), Dante Alighieri (Beatriz Portinari), etc. També Salvador Dalí (Gala), polítics, milionaris… Darrere cada gran home hi ha una gran dona, estem cansats de sentir-ho.
En el cine, grans dones han inspirat a grans directors, com Bibi Andersson a Ingmar Bergman, Jeanne Moreau a tota la Nouvelle Vague, Teresa Gimpera a tota l’Escola de Barcelona, Greta Garbo a Mauritz Stiller, Grace Kelly a Hitchcock, Marlene Dietrich a Joseph von Sternberg, Penélope Cruz a Almodóvar, Sophia Loren a Vittorio de Sica... El cas de Woody Allen és molt especial, no podia ser d’una altra manera, ha canviat de musa segons la seva evolució personal. Ha tingut com a mínim a Diane Keaton, Mia Farrow i Scarlett Johansson. Canvia de musa com de camisa. Entre els homes també trobem fonts d’inspiració, Jean Marais (Jean Cocteau), Russell Crowe (Ridley Scott), Leonardo DiCaprio (Martin Scorsese), Johnny Deep (Tim Burton)…
Jo em pregunto si l’obra dels artistes haguera estat la mateixa sense les seves muses. Jo penso que no. No és que els artistes ho supeditin tot a les seves muses, però és indubtable que les seves obres tinguin la seva influència.
En el cas de l’Antonioni i la Vitti, les obres de l’actriu (molt limitada per cert) i la seva condició de musa de la incomunicació la va convertir en una icona freda i distant, i després, volant en solitari, va fer palesa les seves limitacions, malgrat que va intentar independitzar-se artísticament. Antonioni la va oblidar de seguida, fent, tanmateix, alguna obra mestra, això sí diferent.
Els dos junts van crear un estil de cine que ara ja s’ha perdut. Monica Vitti ha passat a la història com la musa d’un gran director. L’Aventura, Il Deserto Rosso o L’Eclisse no haurien estat iguals amb una altra actriu. I potser ara no serien referències obligades del cinema.
