‘Monster’: agredolça infància (segons Kore-eda)

- Advertisement -

El director japonès Hirozaku Kore-eda va tornar al Festival de Cannes amb Monster. Ara, després de passar també per San Sebastià el seu 21è film arriba als nostres cinemes el 29 de setembre amb una barreja de la seva ja característica mirada intimista de la família amb un drama social que acaba anant per camins inesperats. I és que a Monster el punt de vista de cada personatge és clau. Un nen de 10 anys amb “problemes” a l’escola és el detonant d’una trama a tres bandes. El primer, el de la mirada de la mare preocupada per si un mestre s’està passant de la ratlla. El segon, el del mestre que, de manera distorsionada, veu el que li passa al nen. I, en últim lloc, el desllorigador: el nen i el seu viatge cap a la descoberta d’un mateix.

Qui és el monster i per què?

- Advertisement -

En veure Monster un té la sensació d’estar veient tres pel·lícules diferents i aquesta és una gran virtut del seu guió. Sorprèn, descol·loca i atrapa. Juga amb l’espectador perquè tregui conclusions prematures (i errònies). No és fins al tram final on descobrim, quan el nen és qui porta la veu cantant, que la identitat sexual juga un paper central en tot plegat. A Monster, Kore-eda aprofita per mostrar-nos de la manera més freda que la incomunicació i la repressió dels sentiments a la societat japonesa poden ser terribles. I ho fa, per cert, amb uns actors que entenen perfectament el rol que han de jugar. La direcció dels nens és especialment valuosa tenint en compte la dificultat del seu viatge interior.

- Advertisement -

monster Kore-eda cannes

Aquesta última part, però, peca d’acumulativa (en temps) i excessiva (en sucre). I és possible que les darreres imatges de Monster no convencin tot el públic. Malgrat tot aquest és un dels films més madurs i rodons de la llarga filmografia del realitzador japonès. Segons el meu humil punt de vista, més reeixit i complet que Shoplifters (que li va valdre la Palma d’or a Cannes l’any 2018.

Veredicte

El millor: la manera com juga amb l’espectador fent-lo entrar al joc de perspectives.

El pitjor: l’excés de sucre (i metratge) al tram final del film.

Nota: 8,5

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents