today-is-a-good-day

Monges lesbianes i l’amor de Déu

- Advertisement -

Si tens 83 anys i una carrera com la de Paul Verhoeven (Robocop, Basic Instinct, Showgirls) l’únic pas lògic és fer una pel·lícula com Benedetta. El director d’Starship Troopers i Elle torna a provar d’escandalitzar el públic amb un film basat en la història real de, Benedetta Carlini, una monja italiana de l’època barroca (segle XVII) que va revolucionar la ciutat de Pescia amb un escàndol on Déu i l’amor homosexual eren dues incògnites d’una mateixa (impossible) equació. La cinta del director holandès ha tingut la seva premiere al 74è Festival de Cannes amb una acollida força millor de la que molts esperaven.

- Advertisement -

Estem al 2021 i veure pit i cuixa ja no escandalitza ningú. Per això Verhoeven prefereix jugar a fer riure i ha parit una pel·lícula que és una autèntica sàtira i on l’humor negre és l’element més reeixit del film. Qui busqui una aproximació històrica seriosa o un tractat en defensa dels drets LBTBI s’equivoca de lloc. Tots els elements del film, començant per les actrius i acabant pel vestuari i maquillatge estat al servei de la paròdia. I la veritat és que si l’espectador entra al joc que proposa el director Benedetta és un fart de riure ple de subtileses amb frases carregades d’intenció i sí, escenes de sexe marca de la casa.

- Advertisement -

Cal subratllar la feina de la protagonista, Virginie Efira recent nominada als Cesar per Adieu les cons (Adiós, idiotas), que fa una molt bona feina mostrant la bipolaritat del personatge i que ha entès a la perfecció la mascla entre conya i misticisme del film. És gràcies a ella i la seva actitud que riem quan explica que ha vist a Jesús i que ara és la seva xicota. I la combinació amb la seva parella carnal real Daphne Patakia resulta explosiva i sensual. Un gat vell (i potser també un vell verd) com Verhoeven sap treure suc i espurnes del pecat del les monges. Seria injust no mencionar les dues cireretes del pastis de veterania que aporten Charlotte Rampling i Lambert Wilson ja que un altre important eix del film és la lluita de poders i egos i el paper de l’Església en tota aquest afer mig miraculós mig lasciu.

El film, però, es perd en algun moment on vol ser massa grandiloqüent i posar-se transcendental. Més comèdia i menys grans escenes sobre la fe i el que passa a Roma li haguessin fet un favor al film. Tampoc no funcionen gaire els pocs moments on ha fet falta incloure algun efecte visual. Es veuen toscs i forçats. En qualsevol cas és una bona pel·lícula per passar l’estona i adonar-nos que després de l’exitosa Elle (Globus d’or inclòs) i Benedetta Paul Verhoven no està ni molt menys acabat. A mi m’han agafat ganes de veure la seva propera pel·lícula. Sigui quina sigui serà la seva 19a.

Veredicte

El millor: l’humor i les actrius

El pitjor: els efectes especials i la manera com s’ha venut el film (una història seriosa i profunda que no és)

Nota: 7

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents