El tennis no ha estat mai un esport particularment agraït per a l’escena cinematogràfica, però és evident que si hi havia alguna rivalitat digna de ser convertida en pel·lícula, aquesta era la de Björn Borg i John McEnroe. No només van ser dues figures cabdals per aquest esport, sinó que van representar dues formes oposades de concebre la competitivitat; o, en definitiva, dues mentalitats de vida. Borg McEnroe recull aquestes dues vessants en una pel·lícula tremendament dinàmica, la qual sap jugar sobretot amb el muntatge per mantenir un punt d’emoció en tot moment, encara que l’espectador en conegui el desenllaç (fet més que probable). Els trams pròpiament de competició sobre la pista són trepidants i saben treure la vessant més espectacular del tennis, mentre que les incursions a la infància i la vida privada dels dos protagonistes aporten els detalls que converteixen aquella final en un duel més enllà de l’esport. Llàstima que Borg McEnroe no hi acabi aportant cap visió pròpia significativa, més enllà de permetre’ns conèixer una mica més la història i la figura dels dos tennistes.
El director danès Janus Metz planteja la pel·lícula pràcticament com un partit de tennis, la qual cosa no deixa de ser coherent, però a la vegada provoca alguna mancança. El principal símptoma és que Borg McEnroe aposta per separar els dos personatges durant la pràctica totalitat de la pel·lícula; com si cadascun estigués a la seva meitat de pista. I si bé això serveix per retratar millor els contrastos –o no tan contrastos– entre els dos, l’esperat moment de poder veure’ls cara a cara fora de la pista no arriba fins a ultimíssima hora. La tensió i l’èpica que conté la final disputada entre tots dos a Wimbledon el 1980 realça la potència del tram final del film a nivell esportiu, però la sensació és que, just després, ens deixa amb les ganes de conèixer una nova història que tot just començava. Borg McEnroe s’encarrega de resumir-nos amb quatre cartells com va anar tot plegat, però era aquí on hauria pogut aprofundir una mica més en l’evolució de la relació personal entre els dos; sense muntatges per separat o xarxes pel mig.
De fet, a nivell global tota la vessant més personal i introspectiva dels personatges queda un pèl curta. Janus Metz inclou els respectius flashbacks sobre la infantesa de Björn Borg i John McEnroe amb cert criteri, però no deixa que prenguin un excessiu protagonisme ni que ocupin massa minuts. Hi ha escenes clau, amb diàlegs i fets significatius per entendre la mentalitat dels tenistes, però Borg McEnroe tendeix a resumir massa tota aquesta evolució. De fet, tampoc hi ha un equilibri en aquest apartat, ja que la història de Borg (que ben bé podria omplir un biopic sencer) acaba tenint molt més pes que la de McEnroe, de qui amb prou feines ens donen quatre pinzellades. Per tot això, i també per la quota de metratge que hi dedica, la impressió és que Borg McEnroe es troba més còmoda explicant el que va ser el torneig de Wimbledon en si que no pas aprofundint realment en el passat dels protagonistes. No en va, tot el tram de la final del torneig està narrat i dirigit amb molta més passió i emotivitat.
On sí que encerta Borg McEnroe és en el repartiment, sobretot en el cas d’un Shia Labeouf que troba en el de John McEnroe un paper idoni per recuperar cert protagonisme després dels seus escàndols a Hollywood. En realitat, les explosives personalitats de l’actor i el tennista són fàcils d’equiparar. En el cas de Sverrir Gudnasson, la principal virtut és que es converteix en una autèntica còpia de l’impassible Björn Borg, i mostra de forma subtil la freda personalitat del seu compatriota. Un altre aspecte que cal aplaudir de Borg McEnroe és la preservació dels idiomes natals dels protagonistes. En aquest sentit, s’agraeix que la pel·lícula sigui una producció sueca, i que l’idioma de Borg i el seu entorn sigui l’original; i no un anglès amb accent estrany com sol passar. Detalls com aquests, i també en el cuidat apartat estètic que ens trasllada a l’entorn tennístic dels anys 80, sumen punts a favor per al resultat final de la pel·lícula.
Venint d’un biopic esportiu trencador com I, Tonya, la sensació és que Borg McEnroe no assumeix excessius riscos per oferir un producte realment impactant. Potser el rerefons dramàtic dels protagonistes no és tan potent, però el que se’ns ofereix amb comptagotes sí que deixa entreveure històries personals que podrien haver estat una mica més desenvolupades. Ara bé, el que no se li pot negar a Borg McEnroe és que transmet amb eficàcia la rivalitat tan especial, però sana a la vegada, que hi havia entre els dos tennistes. I segurament el millor de tot és que ens fa arribar al clímax de la gran final sense unes ganes particulars que guanyi un o altre (tot i que, com ja he dit, és probable que molts ja ho sàpiguen), cosa que ens ho fa viure amb una tensió especial. En aquell moment, ja som plenament conscients que aquell tie break final no va ser com qualsevol altre.
Veredicte
El millor: L’enorme emoció amb què ens fa viure la final de Wimbledon, tot i poder-ne saber el desenllaç
El pitjor: Queda molt de contingut per explicar en la vessant personal, sobretot a partir del punt on precisament acaba la pel·lícula.
Nota: 7
