Mirar pel·lícules és bo. No ho diem nosaltres, ho diu la ciència. La revista Science Advances ha publicat un estudi sobre què passa al nostre cervell quan mirem una pel·lícula. Liderada per la Universitat d’Oxford, la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i les universitats d’Aarhus (Dinamarca) i Buenos Aires (Argentina), aquesta recerca demostra com el visionament transforma la nostra manera de sentir i pensar en comparació a com ho fem en altres moments de la nostra vida quotidiana.
En aquest estudi s’han fet servir dades de neuroimatges d’alta resolució a gran escala d’una mostra de 176 persones. S’ha recollit informació mentre les persones estudiades miraven pel·lícules tan diferents com Inception, The Social Network, Ocean’s Eleven, Home Alone, Erin Brockovich o The Empire Strikes Back. Així, s’ha investigat directament com es reorganitza jeràrquicament el cervell durant el visionament.
Els beneficis de mirar (bones) pel·lícules
Mirar pel·lícules requereix menys capacitat de càlcul cerebral que l’estat de repòs o fer altres tasques. Amb aquest estudi, s’han construït models complets de l’activitat cerebral. Amb ells es demostra que, paradoxalment, el cervell es veu menys impulsat per la seva dinàmica interna quan mirem pel·lícules, alliberant-nos momentàniament de l’experiència de l’estrès de la feina o de la resolució de problemes. En altres paraules, ens centrem només a absorbir la narrativa, promovent l’activació de circuits cerebrals que generen el plaer de veure-les.
Gustavo Deco, professor de la UPF i director del Center for Brain and Cognition, afirma que els estímuls com els de les pel·lícules proporcionen una manera “ràpida i convenient” de mesurar canvis com els que “es produeixen per exemple en els trastorns”. Deco, coautor de l’anàlisi certifica que aquest estudi dona “informació nova i important” sobre els mecanismes que causen canvis complexos en la jerarquia cerebral. També afirma que pot dur a “nous coneixements” relacionats amb poblacions vulnerables com per exemple els infants.
Per la seva banda, Morten L. Kringelbach, de la Universitat d’Oxford, afegeix que el treball “proporciona noves proves” que “obren nous interrogants” sobre com les pel·lícules poden variar “l’organització jeràrquica de tot el cervell”, necessària per al càlcul cerebral. Així, s’abstrauen narratives coherents d’imatges fixes i so, donant-nos llibertat per “transcendir la cursa d’obstacles de la supervivència” ni que sigui per un moment. En resum, mirar pel·lícules és una cosa bona. Feu-ho.
