Recentment visionada a la cinquena edició del BCN Film Fest, Minamata és d’aquells films que assoleix el difícil objectiu de combinar una evident comercialitat amb continguts propis de la denúncia social; deixa un regust agredolç si no més aviat amarg perquè el seu desenllaç no és pas cap final feliç, tot i que a curt termini sembli que finalment es va fer un mínim de justícia. La cinta es basa en el llibre homònim d’Aileen Mioko Smith, companya sentimental del fotògraf Eugene Smith, i d’aquest mateix.
Johnny Depp: “Els diners són un llenguatge però també ho és l’amor”
L’actor y productor Andrew Levitas, passat a la direcció (Lullaby), coescriu i dirigeix una cinta punyent que potser es veurà i indignarà més mercès al seu actor principal, Johnny Depp (també un dels productors), la filmografia del qual, sigui dit de passada, va plena de personatges que han requerit que es disfressi o si més no que hi hagi un cert grau de transformació física; hom diria que l’actor prefereix diluir-se plenament en aquell personatge que interpreta. Efectivament, Depp es perd rere de la imatge que oferia el fotoperiodista nord-americà W. Eugene Smith en els darrers anys de la seva vida, boina bohèmia inclosa. El film té l’habilitat de combinar en la mateixa història dos extrems: d’una banda, la denúncia d’un fet oblidat com ara la contaminació, des dels anys 30, de les aigües del poble pesquer japonès de Minamata amb el vessament de mercuri per part de l’empresa Chisso (fabricant de productes químics), que va afectar molt greument i impunement la salut dels seus habitants durant dècades, particularment els fetus, per la ingesta de peix; i de l’altra, el retrat d’una figura prou important quant a la fotografia, Eugene, que va treballar per a l’Agència Magnum i les revistes Life i Newsweek, entre d’altres mitjans. Home complicat, perfeccionista, inconformista i rebel, perdia sovint la feina, però va despuntar per les seves instantànies durant la campanya del Pacífic, a la Segona Guerra Mundial. L’estil d’Eugene, tal com assenyala Levitas, fa que les seves instantànies, sempre en blanc i negre, transmetin dues sensacions contraposades: d’una banda poden horroritzar pel reflex nu de la realitat, però alhora poden ser capaces de transmetre humanitat i encara quelcom positiu que emana d’aquestes. Al film, aquest fet queda perfectament reflectit en la cèlebre fotografia intitulada “Tomoko Uemura al seu bany”. Amb un clarobscur impactant, la instantània capta una jove amb grans deformacions a cap, cos i extremitats, com a conseqüència del mercuri que va afectar el fetus. La deformitat de la jove ens horroritza, però alhora en la fotografia es percep l’amor incondicional de la mare. És mèrit de la pel·lícula la cura amb què s’han reproduït les escenes a partir d’aquestes instantànies cèlebres.
La iniciativa d’aquest projecte, contràriament a allò que podríem pensar, no és del director, sinó del mateix Johnny Depp, que feia anys que estudiava el cas de Minamata i del fotògraf que, a través de la revista Life, va treure a la llum l’escàndol tot recollint imatges de la gent afectada i de les manifestacions que a inicis de la dècada dels setanta clarament deien que ja n’hi havia prou. Andrew Levitas no coneixia personalment Depp. Va ser l’equip de l’actor qui el va elegir perquè dirigís la pel·lícula. Levitas és un home força pluridisciplinari, ja que, a banda d’actor, productor, guionista i ara director, també resulta ser escultor, pintor, fotògraf (com el mateix Depp confessà que n’era a la roda de premsa del BCN Film Fest) i professor a la Universitat de Nova York.
El film ens mostra, a l’inici, un Eugene Smith que ha perdut la fama, està malalt, arruïnat, és alcohòlic i està fins al capdamunt de tot. A la revista Life, el director, encarnat per Bill Nighy, intentarà donar-li uns diners per llàstima. Quan la seva vida no podia estar més enfonsada, el seu prestigi sí que era encara important per a alguns japonesos preocupats per Minamata puig que el van a cercar perquè faci el reportatge. El projecte el revifa i, no sense un esforç considerable, aconsegueix que Life li encarregui el reportatge. El film recull l’experiència d’Eugene des del 1971, que fou dura tal com s’hi reflecteix. Els directius de Chisso intentaran primer convèncer-lo de les bondats de l’empresa. Saben que no té un cèntim, fet pel qual fins i tot intenten subornar-lo. Quan res d’això funciona, procedeixen de la pitjor manera imaginable.
L’objectiu de Chisso és impedir haver de pagar les quantioses compensacions que deriven del mal fet. Tal com la cinta recull, això no serà fins al 2010, després d’haver-se resistit per terra, mar i aire, amb un silenci escandalós per part de l’Administració. Si el film de Levitas i Depp resulta meritori, no és tant per una estructura i tractament força convencional, amb tot allò que cal mostrar –les manifestacions davant Chisso i la guerra campal entre els treballadors del segell i els manifestants no es mostren gaire satisfactòriament–, com pel fet que la cinta mostra la cara més crua del capitalisme, el rostre inhumà que no escolta el mal que fa a la societat quan les grans corporacions intenten desempallegar-se de les responsabilitats costi el que costi amb independència del mal flagrantment infringit. I si no s’ha rebut perfectament el missatge que guanyar el 2010 una causa que es remunta als anys trenta del segle XX és una victòria pírrica, insignificant, del que es conclou que tota victòria dels vulnerables serà una realitat després de patir el que no es pot dir, la cinta tanca amb un llarg llistat de desastres ecològics força coneguts de tots.
Eugene també va trobar l’amor en aquesta aventura. Va romandre unit un temps a Aileen M. Smith, una japonesa nord-americana que fou qui el cercà per al reportatge, tal com es recull al film. Després va tornar als EUA, però la seva salut es deteriorà ràpidament, en part, es diu, a causa de l’agressió rebuda a Minamata pels treballadors de Chisso, i finà el 1978. La pel·lícula va tenir la seva première el passat febrer en el marc del Festival de Berlin.
Veredicte
El millor: El poderós missatge que el film conté, car despulla l’avarícia inhumana de cert capitalisme.
El pitjor: Un cert convencionalisme a l’hora d’exposar la història.
Nota: 8’75
