Quines són les millors pel·lícules de Netflix? És una gran pregunta que es fan molts subscriptors… Iés que des de fa uns anys que hi ha un nou agent a Hollywood que ha estat capaç de fer-se un lloc entre les majors. Al costat de gegants històrics com Disney, Warner Bros., Paramount o Universal ara també hi hem de sumar HBO, Amazon i la plataforma que va més avançada en la matèria: Netflix.
La llista de les millors pel·lícules
Alguns dels seus films ja saben què vol dir guanyar un Oscar a la Millor Direcció (Roma) i son capaços d’acumular deu o més nominacions (The Irishman). Altres són joies ocultes que encara no ha descobert el gran públic. Fem un repàs als que, de moment, són els millors “Netflix originals” de la plataforma. Ei, segons el nostre humil criteri, eh. Potser en coneixes algunes altres…
Gerald’s Game (Mike Flanagan, 2017)
2017, any per excel·lència de les adaptacions de Stephen King. Evidentment, Netflix no podia passar aquesta onada per alt, i va decidir agafar una novel·la de l’escriptor britànic no tan coneguda com podien ser It o The Dark Tower. Gerald’s Game explica una història de traumes i miratges però tan simple i alhora claustrofòbic com un únic escenari i una única protagonista.
La Jessie (Carla Gugino) i en Gerald (Bruce Greenwood) són un matrimoni madur que viatge a una remota cabanya amb l’esperança de revitalitzar la seva relació. Allà, en Gerald proposa a la seva dona un joc sexual: exposar-la al llit per incrementar les sensacions. Però quan de sobte en Gerald mort en un infart, la Jessie haurà de lluitar per la supervivència.
Roma (Alfonso Cuarón, 2018)
Guanyadora del Lleó d’Or al Festival de Venècia i de tres Oscars (Millor Direcció, Millor Pel·lícula Estrangera i Millor Fotografia). El director mexicà Alfonso Cuarón presenta un retrat de la mainadera del cineasta (interpretada per una excel·lent Yalitza Aparicio) durant els anys 70 a Mèxic. A més, va aconseguir trencar molts esquemes pels enfocaments i la imatge en blanc i negre.
Private Life (Tamara Jenkins, 2018)
Gens coneguda i d’allò més amagada, però una petita joia si li doneu l’oportunitat. La pel·lícula explica la història d’una parella formada per una escriptora (Kathryn Hahn) i el seu marit (Paul Giamatti), per ser pares. Després de diferents intents i mètodes fallits, l’estabilitat de la parella comença a desplomar-se i la situació els arrossega fins al límit.
The Ballad of Buster Scruggs (Joel y Ethan Coen, 2018)
Entrem en el gènere del western de la mà dels germans Coen. Tot i que inicialment estava plantejat com una sèrie de sis capítols es va acabar convertint en una pel·lícula, un xic llarga, però plena de matisos.
El film sap trepitjar els llocs més emblemàtics del Salvatge Oest i sap parlar de la Febre de l’Or, dels teatres ambulants, dels duels sota un sol de justícia o de les diligències que recorren unes bones distàncies. En realitat la pel·lícula ens planteja sis històries que de ben segur que ens deixaran ben empolsegats de la sorra del desert.
Marriage Story (Noah Baumbach, 2019)
La història d’aquest matrimoni format per Scarlett Johansson i Adam Driver es va colar a la cerimònia d’Oscars de principis del 2020 i va guanyar un oscar a la interpretació secundaria de Laura Dern. Un matrimoni en crisi, un fill compartit I dues ciutats que els separen.
Una pel·lícula que recau completament en les interpretacions dels dos actors i que en cap moment deceben. El director, Noah Baumbach es va inspirar en el seu propi divorci de l’actriu Jennifer Jason Leigh per escriure el guió i per mostrar la duresa darrere una separació.
The Irishman (Martin Scorsese, 2019)
Martin Scorsese firma la producció més cara de la plataforma en línia. Irishman és una crònica d’un grup de criminals a Nova York en què segur que hi podrem distingir una barreja de pel·lícules anteriors del director, des de Goodfellas fins a Casino.
A més, el director també hi incorpora actors recurrents a la seva filmografia com són Robert de Niro, Al Pacino i Joe Pesci. Tot per adaptar la novel·la homònima de Charles Brandt i formar una gran pel·lícula de mafiosos. Tot i haver rebut 11 nominacions als Oscars no en va acabar guanyant cap, però això no treu que estem davant d’una gran pel·lícula.
Two Popes (Fernando Meirelles, 2019)
Tot i que pots semblar una premissa poc atractiva, Two Popes té molt més del que ens pensem a simple vista. EL Vaticà va viure uns moments històrics amb cap precedent quan el papa Benet XVI va decidir renunciar al càrrec de pontífex.
El successor estava destinat a revolucionar les bases de l’església catòlica i del vaticà amb unes visions molt més progressistes i menys impostades. Aquesta és la història que explica Meirelles gràcies a unes grans interpretacions de Jonathan Pryce i Anthony Hopkins.
Dolemite Is My Name (Craig Brewer, 2019)
Tot i que s’havia rumorejat que Eddie Murphy podria tenir una nominació per aquesta pel·lícula, no va poder ser així. No obstant això, el protagonista absolut d’aquesta història crea una atmosfera fabulosa per a una de les millors pel·lícules del catàleg de Netflix.
Explica la història de Rudy Ray Moore, un referent del “blaxploitation” (un corrent cultural i social propi del cinema dels Estats Units dels anys 1970 que va revalorar la imatge dels afroamericans) que va saltar a la fama per un seguit de pel·lícules de baix pressupost en què interpretava un proxeneta que es feia dir Dolemite.
Atlantique (Matí Diop 2018)
Una deliciosa raresa africana que Netflix va descobrir a Cannes el 2018. Acostumat a veure drames lacrimògens sobre la situació de la dona al continent negre, la senegalesa Mati Diop fa un pas més enllà i sense abandonar la crítica social porta Atlantique a noves dimensions: l’onírica i la màgica.
Tot plegat sense abandonar el realisme i descripció acurada del Senegal en particular i de les desigualtats (home/dona i ric/pobre) en particular. Un film que us deixarà amb la boca oberta si sou valents i de ment oberta.
J’ai perdu mon corps (Jérémy Clapin, 2019)
També hi ha d’haver espai per a l’animació. Però aquesta no és una pel·lícula tradicional. El cineasta francès ens explica la historia d’una mà que s’escapa d’una laboratori per tal de poder trobar el seu cos original.
Aquesta missió la portarà a visitar tots els petits racons de París mentre es van evocant els records de la vida que va tenir quan estava enganxada a la seva entitat. Imaginació i creativitat és el que té aquesta pel·lícula nominada a la Millor Pel·lícula d’Animació
Klaus (Sergio Pablos, 2019)
Seguim amb l’animació, però per a un públic més familiar i de casa nostra. Nominada també a la Millor Pel·lícula d’Animació als Oscars i amb premis com el BAFTA, aquesta historia de superació, però alhora tendra, va saber emergir del catàleg de Netflix amb molta personalitat.
Diecisiete (Daniel Sánchez Arévalo, 2019)
No ens movem d’aquí, perquè Daniel Sánchez Arévalo va dirigir el 2019 una road movie espanyola que ens presenta l’Héctor, un noi de 17 anys internat a un centre de menors de què decideix escapar-se’n per anar a buscar un gos amb qui ha creat una connexió d’amistat molt especial. EL jove ho arrisca absolutament tot per emprendre aquest viatge que l’ajudarà a entendre moltes altres coses de la seva vida.
The Highwaymen (John Lee Hancock, 2019)
La història de la Bonnie i en Clyde ha donat per molts llibres i moltes pel·lícules. Però no ve pas d’una més si és això el que tenim davant. Kevin Costner i Woody Harrelson es posen a la pell dels homes que van aconseguir caçar la parella de bandits americans en plena Gran Depressió.
Tot i que Hollywood va aconseguir retratar els dos amants com uns Robin Hoods, la realitat és que van deixar un rastre de sang que no agradava gens a les forces de la llei.
Orígenes secretos (David Galán Galindo, 2020)
Tornem a les terres espanyoles per parlar d’una de les últimes incorporacions al catàleg de la plataforma en línia. David Galán presenta la seva opera pima amb una història d’uns superherois d’allò més atípics.
Tot i que amb una influència molt marcada dels còmics americans, el film ens explica com un agent de la policia (Javier Rey) ha de demanar ajuda a un expert en superherois de còmics (Brays Efe) per resoldre una sèrie d’assassinats que ens recorden als de Seven de David Fincher. Una comèdia negra divertida i esbojarrada en què el director també ha sabut fer-hi cabre el suspens i el thriller.
I’m Thinking of Ending Things (Charlie Kaufman, 2020)
Kaufman està començant a deixar un rastre de surrealisme amb les seves pel·lícules. EN aquest cas ens planteja una història d’allò més pertorbadora, però amb una premissa molt simple. Una parella emprenen un viatge simple i curt per visitar els pares d’ell.
És la primera vegada que els visiten com a parella i ella no deixa de pensar que no vol continuar amb la relació. Les converses són rocambolesques i la situació incòmode. El sopar no és gens diferent que el viatge en cotxe, però de tornada i en plena tempesta de neu, decideixen agafar una drecera que els conduirà a replantejar-se tota la vida sencera.
