El cinema d’Adrián Silvestre es mou a mig camí entre el documental i la ficció. A Los objetos amorosos, el director se centre en una història d’amor lèsbic que intersecciona amb les dificultats de ser immigrant a Roma. Els seus projectes dedicats al col·lectiu trans* que inclouen Mi vacío y yo y Sedimentos, parteixen d’una llarga i profunda investigació de camp abans d’arribar al film. Silvestre entra en contacte amb una associació de barcelonina (I-Vaginarium) i, a través de tallers especialitzats en cinema, Silvestre estableix els vincles emocionals que li permeten, posteriorment, desenvolupar idees i arguments amb una forta càrrega (auto)biogràfica de les participants. A Sedimentos realitza una road movie que dona protagonisme a unes dones transgènere en una recerca quasi geològica de la seva identitat com a habitants del món. Per altra banda, a Mi vacío y yo opta per donar protagonisme a una dona trans, el seu trànsit i la seva relació amb la societat.
Els film ens presenta a Raphi realitzant visites mèdiques incòmodes, qüestionaris absurds sobre la seva infantesa i preferències sexuals per tal d’aconseguir el desitjat diagnòstic de disfòria de gènere que li permetria iniciar el tractament hormonal i, potser més endavant, l’operació de reassignació de gènere. Malgrat els dubtes i el dificultat de sortir de l’armari trans* (que pot incloure més d’una sortida de l’armari), ella pensa que és el seu camí. Comença a conèixer persones del col·lectiu, dones ja reassignades i aprèn allò que ningú li havia explicat anteriorment. I, és clar, també hi ha el contacte, el plaer, l’amor… Després de diverses cites (Tinder…), comencem a intuir que si per la Raphi tenir ja més o menys clara la seva identitat és un progrés, no acaba d’omplir el seu buit existencial, la seva realització plena com a persona. I és aquí on el film comença a adquirir entrar en un terreny d’identificació universal en parlar de relacions humanes, de suport, de compromís i, en una aposta per noves formes de relació que fugen dels tòpics de l’amor.
És evident que en un projecte realitzat amb un to tan honest calia una plena implicació de la protagonista, en aquest cas Raphaëlle Pérez que ha fet un gran treball de destil·lació de la seva pròpia experiència per convertir-la en una història universal de lluita per la integritat i la identitat personal al marge de les convencions socials. Pérez no ha estat sola en aquesta aventura, ja que ha comptat amb un director atent amb la càmera a cada gest, a cada acció i amb la col·laboració de Carlos Marqués-Marcet en el guió, donant un to més narratiu (de ficció?) a totes les vivències descrites al film.
Veredicte
El millor: la seva capacitat per generar empatia en l’espectador.
El pitjor: que el tema trans* tiri enrere a l’hora de triar la pel·lícula.
Nota: 8