Sofia va guanyar el millor guió a Un Certain Regard de Canes i n’hem parlat abans a El Cinèfil. És l’òpera prima de Meryam Benm’barek, que arrenca amb la negació de l’embaràs que pateixen moltes noies per haver tingut relacions fora del matrimoni. Aquest febrer el film arriba als cinemes i ens hem trobat amb la seva directora per parlar-ne.
He vist que la pel·lícula té un concepte molt realista. Què és el que t’interessa retratar? És l’embaràs fora del matrimoni o és una altra cosa?
El film comença amb el relat d’una jove que es diu Sofia, que té la negació de l’embaràs. La pregunta és qui és el pare. Amb aquesta premissa comença un thriller social, però al cap de vint minuts la pel·lícula canvia una mica. A partir d’aquí ja parlo més del que realment m’interessa, que és fer un retrat de la societat marroquina, i ensenyar una mica les forces de poder que hi ha entre classes socials. Per tant sí, la pel·lícula parla de la condició femenina però no tracta d’això. Jo del que vull parlar és d’un sistema desigual, injust, que oprimeix la gent més desfavorida.
És clar, tens la Sofia, una noia obedient que decideix d’alguna manera entrar al sistema per a salvar l’honor de la seva família. Ara no sé si és la dolenta o una dona empoderada.
De fet, el que explica la pel·lícula, és que tothom és víctima i botxí a la vegada, no puc donar-te resposta. Vull fugir del retrat de la dona àrab que veiem sempre, on se les tracta de víctimes…. La realitat és molt més complexa, Sofia és una víctima al principi, però rebutja ser-ho, en part, perquè no té el privilegi de ser una víctima. Més que salvar l’honor de la seva família, ha de tirar endavant el projecte econòmic dels seus pares, i no pot permetre que aquest es perdi per culpa seva. Jo el que faig aquí és un retrat a partir d’un prisma econòmic, vull mostrar que la societat és com un tauler d’escacs on tothom és un peó i que per pujar en l’escalafó social la gent està disposada a jugar al que faci falta. Parlo de l’ascens social, de com es juga a aquest joc i que no hi ha gent bona ni dolenta, sinó classes socials buscant mantenir-se o ascendir.
“Jo del que vull parlar és d’un sistema desigual, injust, que oprimeix la gent més desfavorida”
Es veu molta influència europea, francesa, en com les classes estan distribuïdes. Em pots explicar com funciona?
Faig una crítica de la burgesia marroquina, que es caracteritza per tenir una relació amb França molt estreta i això és veritat. Segueixen molts models culturals francesos perquè tots els fills de burgesos estudien en escoles franceses i després els adolescents se’n van a França a estudiar a universitats franceses, per tant els dos mons van íntimament lligats.
Molta desigualtat…
El que és molt determinant, que es veu a la pel·li, és que pots saber de quina classe és algú pel nivell de francès que té: com millor parlen el francès més rics son, i a l’inrevés! Per tant, sí que faig aquesta crítica a la burgesia afrancesada. I la faig partir del personatge de la cosina, la Lena, que comença sent molt ingènua, molt generosa, molt altruista… i després et vas adonant que mira a la seva cosina amb compassió i gairebé amb condescendència. La Lena és una personificació d’aquesta consciència burgesa i del feminisme blanc, d’aquest feminisme que mira per sobre l’espatlla a la gent que no és blanca o que és de classes inferiors.
“Sofia es una víctima al principi, però rebutja ser-ho perquè no té el privilegi de ser una víctima”
Què ens expliques de casar-se sense amor?
El matrimoni al Marroc, tant pels homes com per les dones, és una representació de l’èxit social. Per tant, hi ha moltes noces, que com més cares i boniques siguin millor de cara la galeria. Vull que s’en faci una reflexió. Evidentment que hi ha gent que es casa per amor al Marroc, però és el que diu la mare de la Lena quan li explica que la vida està feta de compromisos. Això passa tant al Marroc com a França. Avui en dia la burgesia francesa també ho fa, això de casar-se en matrimonis sense amor per mantenir o elevar la seva condició social.