L’altre dia, tot xerrant amb uns amics que també són molt cinèfils, debatíem sobre alguns dels darrers èxits de TV3. Ràpidament, van sortir a la conversa programes com Eufòria, El llop o El foraster. Alguns defensaven els formats (tots ells amb força èxit d’audiència) i altres els titllaven de productes buits fets merament per l’espectacle i ments planes. I llavors apareix el Sant Cristo Gros: “TV3 és un mitjà públic. No pot fer teleporqueria” (que consti que no estem dient que aquests programes esmentats ho siguin, eh!).
La frase és ben certa. TV3 és un servei públic (com els hospitals i les escoles) i la seva missió és molt àmplia: la informació de rigor, la defensa i manteniment de la llengua catalana i ser la locomotora de l’audiovisual català. Deixo a la vostra lliure opinió en quina mesura la televisió pública compleix aquest o objectius. El tema és que TV3 no hauria de fer programes com Granjero busca esposa o La isla de las tentaciones per posar dos exemples coneguts. O sigui, el servei públic no és col·locar 10 joves atractius a les Illes Medes a fer safareig o buscar ramaders solters de la plana de Vic que tinguin ganes d’emparellar-se.
Però, i aquí ve el gran què, si no fem programes d’aquest tipus en català els faran en castellà. I quan es fan tenen una gran audiència també a Catalunya. En altres paraules: fa falta teleporqueria en català. Qualsevol país normal en té. És un símptoma de normalització. Ara bé, ha de fer TV3 aquest tipus de formats? La resposta és no.
Aquests espais els ha de fer la TV privada però… Oh, sorpresa! A Catalunya no hi ha una TV privada potent i amb repercussió real (en números d’audiència). No hi ha l’equivalent televisiu a Rac1, una ràdio privada d’èxit. Llavors ens trobem que Televisió de Catalunya és l’únic lloc on es fa (amb molta audiència i penetració) audiovisual en català.
Llavors tornem a la pregunta… Ha de fer TV3 merda en català? La resposta continua sent no, però… En ple segle XXI potser tenim una solució alternativa. I és no només tenim els quatre canals en obert, també hi ha TV3 a la carta, YouTube, Twitch, TikTok, Instagram… O sigui si es fa La Masia del desig o Caliu a les Medes no cal posar-ho en prime time després del TN o en substitució del Sense ficció o la sèrie pròpia.
I ja per acabar, arriba la pregunta final. Hem de gastar diners públics per produir o comprar merda en català? Segurament la resposta continua sent no, però el gran problema és que si no ho fa la Televisió de Catalunya no ho fa ningú i, per tant, no es fa i com a resultat es consumeix en castellà.
Hi ha alguna solució a aquest Cub Rubik audiovisual? És difícil. Sense una TV privada que doni aixopluc a aquests formats (i si hem quedat que TV3 no ho ha de fer) l’única possibilitat és Internet. Particulars o productores que (a risc) inverteixin en aquests formats a cegues i confiant en un retorn econòmic més que dubtós. En ràdio això està passant. Hi ha pòdcasts alternatius, independents, irreverents que han trobat el seu espai i la seva audiència. En audiovisual això és més car, però potser algú s’anima… I, si es fes i tingués èxit, obriria la porta a nous arrauxats que potser es llencen a la piscina.
