Segurament la tenim molt fresca a la memòria gràcies a La Riera però Mercè Sampietro es reinventa i té entre mans un projecte de ciència ficció també a TV3 però per les nits. Parlem de Si no t’hagués conegut on interpreta una científica amb una invenció que pot canviar-ho tot. Veterana del cinema, la TV i el teatre Sampietro ens explica nous i vells reptes d’un ofici que mai no ha deixat d’estimar.
Que ens pot dir del seu paper a Si no t’hagués conegut?
No puc parlar massa… És tot un misteri! El que sí puc dir és que el personatge és especial. És una científica. Tota la sèrie està basada en ciència que esdevé després ciència ficció. Saps que està demostrat que la matèria pot estar a dos lloc a la vegada?
Buf! Jo és que soc de lletres…
Jo, si vols que et sigui sincera, tampoc ho acabo d’entendre. El tema és que, partint d’aquesta base científica, la sèrie planteja que qualsevol elecció a la vida determina una sèrie de conseqüències. Si tu, enlloc d’allò escull una altra cosa en un moment donat, la vida seria absolutament diferent. Aquesta dona descobreix la manera de viatjar a móns paral·lels i aleshores podem saber què passa si enlloc de lletres haguessis triat ciències.
Possiblement no li estaria fent aquesta entrevista.
Aquí estem! Un pot ser moltes persones a la vegada. Pot estar a móns paral·lels en el mateix moment. És tot molt complicat però la ciència ficció és complicada. Entre que jo no ho sé explicar gaire bé i no puc revelar massa trama acabo dient que tot plegat està entre Matrix i una entrevista amb un científic. A mi m’ha agradat molt fer-la, em sembla un producte molt diferent que tant de bo vagi bé.
Un repte nou per a vostè…
Va ser molt difícil de rodar però sobretot pel Pablo Derqui que està a tot arreu i mai millor dit. És un no parar de racord diferent. Èpoques, universos, moments, situacions i tot es barreja.
Un rodatge molt diferent que el de La Riera, em fa l’efecte.
I tant! Això és més cine. Començant perquè La Riera i les telenovel·les són productes a llarg termini on acaba sent tot molt familiar. Ja ho coneixes tant tot… És una manera de treballar molt diferent, més industrial. I a TV3 ho saben fer molt bé. Es nota que ho van inventar ells. La producció va tota com un rellotge. És una feina molt rígida i es treballa molt intensament i amb poc temps. I va tot clavat! Una sèrie com Si no t’hagués conegut és diferent. Hi ha menys temps, cada dia és una cosa diferent que no té res a veure amb les altres.
Una sèrie diària és massa comoditat?
El coneixement és tan gran que a vegades sembla que coneguis tu més sobre el teu personatge que els propis guionistes. Saps les reaccions i saps per on va i per on ve. Això et juga molt a favor.
Confessi: ho troba a faltar?
Ai, em va fer molta pena. Ens ho vam passar molt bé amb La Riera. En general vam estar tots molt content i vam ser feliços. Va durar molt temps i va ser un producte amb molta audiència, cosa que sempre és gratificant. Érem conscients que estàvem fent una cosa digne, sabent que és una telenovel·la però molt bona, amb unes genials interpretacions i una molt bona acollida de públic. Això fa que tot plegat sigui una feina que fas molt a gust.
Si a Mercè Sampietro se la recorda d’aquí 30 anys com “la de La riera” li sabria greu?
Nooooo!
Hi ha artistes que li agafen mania al seu personatge fetitxe.
I ara! Jo el que vull és que em recordin per moltes coses i si em recorden pel que sigui senyal que allò va enganxar en un determinat moment i va agradar a una determinada gent. Això està molt bé.
Com se sent una actriu en rebre el Gaudí d’Honor?
Va ser una gran il·lusió. A més, quan és un reconeixement que ve dels companys de professió només pots notar afecte i estima. No és un premi que vingui amb rivalitat així que es gaudeix encara més. No m’ho esperava però molta gent em recorda de quan he treballat amb ells i això vol dir que has deixat una petita petjada. Que es posin d’acord per dir-te que et recordem i t’estimem és francament agradable.
Què més té en ment ara Mercè Sampietro?
Tinc un parell de coses en teatre que no estan del tot concretades i ja està. També continuo fent bolos de poesia amb l’Eduard Iniesta. Això m’alimenta l’esperit i anem fent. Hi havia una pel·lícula que pintava molt bé però ha caigut. No hi ha peles…
En cinema, per una dona com jo, a la meva edat, quasi no hi ha res.
I ara! Segur que se la rifen…
Tu ets un cinèfil. Ets especialista i veus el que hi ha. Quants papers hi ha per una dona amb les meves característiques? Molt pocs.
Li preocupa aquest fet?
Clar! Molt. Com a actiu i com a persona. Si deixo de treballar em treuen el 90% de la meva existència. Per a mi tot gira molt al voltant de la meva feina perquè m’agrada molt i sóc molt feliç fent-la perquè em diverteixo molt. Veure com una cosa que estimes tant com és el cine de cop i volta saps que s’ha acabat és una cosa que lamento moltíssim.
Sempre li quedarà el teatre… Li agrada més l’escena o la càmera?
M’agraden molt les dues i és un pregunta que no puc respondre. Pel meu tarannà que és molt impacient em va millor el cine… A més les repeticions del teatre són molt més dures. Hi ha un compromís molt més dur. Són disciplines molt diferent i quan en faig molt d’una troba a faltar l’altre. Sempre em passa igual.
Que li ve de gust fer ara?
Una pel·lícula meravellosa. M’agradaria molt fer un musical tot i que no en ser gaire. En vaig fer fa anys i alguna cosa em van proposar però ara seria molt feliç fent-ne un.
És difícil ser actriu a Catalunya?
Crec que en general no és fàcil. Hi ha un percentatge d’actors molt petit que pot viure de la seva feina. És molt complicat. És un país petit on hi havia una indústria del cinema però es va acabar i ara estem pitjor. És difícil a tot arreu i afortunadament ara les televisions i les plataformes estan donant feina a molta gent. Però crec que és difícil treballar d’actor com també ho és d’arquitecte.
Un dia li explicaré les penes del periodisme…
També! Ara és difícil a tot arreu… Jo he tingut molta sort perquè he pogut viure del que m’agrada i he pogut fer treballs dels quals estic molt contenta. He estat molt feliç i m’he divertit molt amb la feina i espero seguir fent-ho… Ai, que parlo com si ja m’hagués mort!
No he patit massa dificultats i hi ha molta gent molt bona que les pateix.
