Es fa difícil escriure sobre Megalopolis just després de veure-la. El somni fílmic del cineasta Francis Ford Coppola per fi s’ha fet realitat. I hi ha una certa decepció perquè ni és una obra mestra, ni ha convençut gran part de crítica i públic. La seva estrena al Festival de Cannes (on va guanyar dues palmes d’or per The Conversation, 1974 i Apocalipse Now, 1979) ha estat tant esperada com qüestionada. Aquest és un llargmetratge que està condemnat a dividir. Té innegables virtuts però també lamentables irregularitats. I és que el gran projecte faraònic de Coppola és un paral·lelisme entre la caiguda de l’Imperi Romà i la decadència actual dels seus Estats Units natals. L’home no s’hi posa per poc…
Amb un llenguatge entre Shakespeare i les tragèdies clàssiques grecoromanes, el veterà cineasta ha fet la seva pròpia versió de les Catilinàries de Ciceró amb una mescla impossible entre el pèplum i una ciència-ficció d’estètica retrofuturista. Això sí, tot ple de referències i segones intencions i metàfores i missatges enverinats. A Magalopolis es critica el populisme, l’ambició desmesurada, la desinformació, la por al canvi… I per sobre de tot es lloa la llibertat creativa de l’artista. El protagonista Cesar Catilina (Adam Driver), és un alter ego poc dissimulat del director lluitant contra un establishment que impedeix mirar endavant els creadors i visionaris. De la mateixa manera que Coppola va voler redefinir Hollywood, Catalina batalla contra els elements polítics, econòmics i fins i tot emocionals que volen que l’statu quo es mantingui. Està boig? És un geni? Les dues?
Megalopolis: alts i baixos d’una megapel·lícula
El director d’El Padrí va començar a treballar amb Megalopolis a principis dels 80. S’ha hagut de vendre el seu imperi vinícola per tirar endavant un film que cap estudi no ha volgut. I sap greu dir-ho, però els 120 milions de pressupost se li han quedat curts. Sobretot en l’àmbit dels efectes digitals el film es veu pobre i tosc.
La trama ens intenta explicar les lluites de poder entre un alcalde conservador, Franklyn Cicero (Giancarlo Esposito) i un arquitecte visionari i estimat (Adam Driver) que vol donar la volta a la ciutat de Nova Roma (Nova York) amb el Megalon un nou material revolucionari. La utopia d’un nou món fet amb un nou element pel qual fins i tot ha guanyat el premi Nobel topa no només amb la política sinó també amb el poder econòmic. És aquí on intervenen Hamilton Crassus III (Jon Voight), l’oncle de Cesar, un ric banquer que mou els fils de la ciutat i el seu fill, Clodio Pulcher. Aquest últim, encarnat per un excèntric, però molt efectiu Shia LaBeouf sempre ha envejat el talent de Cesar i està disposat a tot per veure’l fracassar.
Els alter ego i els rivals
En aquesta tama falten, evidentment, les dones, que tenen un paper clau en tota aquesta partida jugada en múltiples taulers. La segona protagonista, juntament amb Adam Driver és Nathalie Emmanuel (Game of Thrones) que interpreta la filla de l’alcalde i, després, parella de l’arquitecte Cesar Catilina. El seu rol és el de la puresa, la racionalitat, l’honestedat i fins i tot la musa. Per altra banda, una magnífica Aubrey Plaza (The White Lotus) es posa a la pell de Wow Platinum, una periodista/influencer amb una ambició i arrogància exacerbada. Antiga amant de Cesar, s’embolicarà (i enredarà) a qui faci falta per ser rellevant i aconseguir poder i diners. Fins i tot hi ha temps per veure uns totalment desaprofitats i desdibuixats Dustin Hoffman i Laurence Fishburne en dos rols secundaris (i tristament oblidables).
En aquesta tragèdia clàssica, se succeeixen petites històries amb un muntatge a voltes frenètic i a voltes oníric. Sense massa coherència o consistència. La grandiloqüència dels escenaris i els elevats diàlegs (alguns fins i tot en llatí) se superposen amb una trama que avança a empentes i rodolons entre carreres de quadrigues, drogues de disseny i revolta urbana. Per Coppola és molt més important la forma que el fons. El fons l’has d’endevinar amb aquell joc que comentàvem de segones lectures. No té por a la desconstrucció. Per a ell, com al seu protagonista, és necessari destruir per refer després amb materials millors. De manera lliure. Com un auteur.
Un llegat que no acaba
A Megalopolis veiem la més gran superproducció d’autor de la història. Som testimonis de la creativitat desbocada (i vessada) d’un director que ho ha estat tot i vol continuar creant i innovant. A la seva manera. Segurament s’equivoca… Possiblement, el resultat no és el que a tu t’agradaria, però és el que ell ha volgut. I si ha lluitat per terra, mar i aire per aixecar aquesta Torre de Babel, deixem-lo fer. Admirem la seva obra i intentem entendre-la a la seva manera. Critiquem-la, és clar. Ara bé, lloem la valentia d’un avi de 85 anys que encara vol canviar el món (i el cinema).
Veredicte
El millor: els missatges ocults, les segones lectures i les metàfores que hi ha darrere cada personatge i cada subtrama.
El pitjor: la narrativa erràtica i uns imperdonables efectes visuals de fireta.
Nota: 7
