S’acaba la projecció i es fa el silenci. No és fàcil pair tot el que hem vist a la pantalla. Sí, tots coneixem els fets, però la manera en què ens ho explica el barceloní Marcel Barrena (Món Petit, 2012) aconsegueix calar fort a tots els assistents, que durant més d’una hora i mitja hem restat impassibles a la nostra butaca, mentre se’ns encongia el cor a cada escena. Gairebé un minut després, tota la sala esclata en aplaudiments, segurament els més significatius i més sentits que recordo en una projecció del Festival de San Sebastián. I és que no és per menys, senyores i senyors. Mediterráneo ens explica sense complexes, sense sensacionalismes i, sobretot d’una manera realista, un conflicte que traspassa fronteres i que, d’alguna forma, ens retrata com a societat.
Mediterráneo narra els fets de la tardor del 2015, quan dos socorristes catalans Òscar Camps i Gerard Canals viatgen a Lesbos (Grècia), moguts per la fotografia d’un nen mort a les aigües del mar mediterrani. Allà es toparan amb un panorama dantesc i desolador, després de comprovar que cada dia arriben a les costes centenars i milers de persones que es juguen la vida creuant el mar per fugir dels conflictes armats.
A priori, hom pot pensar que en aquestes temàtiques es fa realment difícil fugir del que pot arribar a semblar un pamflet propagandístic d’una ONG o una història d’herois terrenals, dels quals ens veiem amb la necessitat de penjar les seves fotos a les parets de casa nostra. Tot el contrari, com he dit abans. El gran encert de Marcel Barrena és allunyar-se de tots aquests convencionalismes cinematogràfics per tal d’explicar-nos una història humana i de persones reals, que en cap moment busquen reconeixement mediàtic, sinó que, fins i tot, el detesten. Com explica el director, “la pel·lícula no parla d’herois, parla de persones amb problemes, sovint insatisfetes, amb les seves debilitats i les seves pors”.
Aquests fets del 2015 marcarien l’inici de l’ONG Open Arms, dedicada a protegir i salvar la vida de persones en situacions d’emergència, tant en aigües internacionals com en terra ferma. Òscar Camps ho deixa clar: “Jo em regeixo per la llei del mar, i això vol dir que no s’abandona a ningú dins el mar”.
Amb un ritme que no s’atura ni un segon —tampoc ho van fer els socorristes durant els mesos d’estada a Lesbos—, Barrena aconsegueix un treball impecable que, si bé és cert que s’allunya una mica dels seus anteriors treballs pel que fa a l’apartat tècnic i el desplegament d’efectius —molt superior al de les seves anteriors pel·lícules—, segueix ben fidel a la seva idea de cinema de compromís social i de denúncia. Però, el director no ha estat sol en aquest camí. Juntament amb el guionista Danielle Schleif i la gent d’Open Arms construeixen un guió concís, però ple de missatges sòlids i poderosos, ja que amb bona mà deixen que siguin les imatges les qui ens guiïn per aquesta epopeia marítima.
I pel que fa als actors, la cosa no decau. Dani Rovira (Superlópez, 2018) en el paper de Gerard Canals, Anna Castillo (Adú, 2020) com a Esther —filla d’Òscar Camps—, Sergi López (La pròxima pell, 2016), Àlex Monner (La línea invisible, 2020) Melika Foroutan (Tribes of Europe, 2021) i els mateixos refugiats que han volgut estar presents a la cinta per tal d’explicar la seva història. Però, on de debò ens hem de treure el barret és amb el treball que fa Eduard Fernàndez (La hija de un ladrón, 2019) interpretant a Camps. El tema de l’Eduard ja em supera i crec que ja no em queden adjectius per qualificar el que, per mi, és actualment un dels millors actors de cinema, així de clar.
De ben segur que Mediterráneo no decebrà a ningú, crec que és impossible. El que segur que farà és sacsejar consciències i donar visibilitat a un conflicte que, encara que només ompli les portades dels diaris en comptades ocasions, cada dia, i repeteixo, cada dia, moren persones a la mar per culpa de la inacció dels nostres governs i els nostres països. En definitiva: per culpa nostra. Perquè, si us hi fixeu bé, només un cop acabi la pel·lícula, us adonareu que a Mediterráneo el mar no és blau, sinó gris.
Veredicte
El millor: la capacitat del director d’allunyar-se del sensacionalisme.
El pitjor: el conjunt, filant molt prim, no deixa de tenir un cert aire de TV Movie.
Nota: 7,5
