Llums de neó, música de sintetitzadors i descapotables. Guants de pell, satan panic i ganivets. Amb MaXXXine, tercera entrega de la trilogia de Ti West, viatgem l’any 1985 per conèixer la realitat oculta de Hollywood. Una tercera entrega que, si bé una mica per sota de les anteriors, continua reforçant els elements que han convertit aquesta trilogia en un clàssic de culte contemporani.
L’argument és simple: Maxine Minx, única supervivent de la pel·lícula X, fa diversos anys que està a Los Angeles, on s’ha fet un nom com a actriu porno. Tot i això, ella espera poder fer el pas i actuar en una pel·lícula “de veritat”. Quan aconsegueix un paper en una pel·lícula de terror, però, entraran en joc Night Stalker, un assassí en sèrie que persegueix actrius, i un misteriós detectiu privat (Kevin Bacon) amb més informació sobre ella de la que hauria de tenir. Per assolir l’èxit que tant desitja, Maxine haurà d’enfrontar-se a tots dos i evitar que cap secret surti a la llum…
L’equilibri entre forma i fons
Una de les característiques de la trilogia que l’han fet guanyar l’estima dels fans és el seu caràcter metacinematogràfic. Cada entrega es situava en un context distint per adaptar els codis de la posada en escena a un estil o gènere distint. La primera entrega, X, funcionava com homenatge a The Chainsaw Masacre de 1974 de Tobe Hooper alhora que també referenciava en petits detalls a títols icònics del cinema de terror con Psycho o The Shining. La segona, Pearl, adaptava els codis del cinema de Tecnicolor de la dècada dels 50 i 60, inspirant-se en pel·lícules com Mary Poppins o The Wizard of Oz. Tot i això, aquesta posada en escena agafava el format i el portava cap al terror psicològic i el melodrama.
En ambdós casos, així i tot, la posada en escena no opacava la narració. Al contrari. L’acceptació dels codis de l’slasher o del cinema musical reforçava l’originalitat de la narració. La recerca de fama a qualsevol preu, la por a l’envelliment o la repressió sexual es plantegen com a temes principals de la trilogia, adaptant-se també a cada context, per tal d’equilibrar la forma amb el fons.
Aquest equilibri es difumina una mica més a MaXXXine. La pel·lícula adopta una estètica que remet als thrillers i slashers dels anys 80, amb un toc de giallo. Però al mateix temps també funciona com un retrat de Hollywood, amb els seus clarobscurs, similar a Once upon a time in Hollywood de Quentin Tarantino. O Babylon de Damien Chazelle. O Sunset Boulevard de Billy Wilder.
Així doncs, que el fet cinematogràfic sigui una peça clau del film fa que els homenatges i referències tinguin més pes. Dit d’una altra manera: si a X vèiem una persecució on apareixia alguna picada d’ullet, l’important era què suposa la persecució a la trama. A MaXXXine tenim una persecució pels estudis Universal en què importa més per on passa (hi surten decorats de pel·lícules icòniques) que per què hi passa.
Una lluita de contrastos
A banda del component meta, la trilogia manté en totes les entregues una sèrie d’elements temàtics comuns. Aquests, principalment, es caracteritzen per una lluita entre contrastos. La llibertat sexual contraposada a la repressió ultrareligiosa; la fama i glamur contraposada als espais sòrdids i les persones trencades; el cinema d’estudi contraposat a la sèrie B; etc.
Aquests contrastos tornen a aparèixer a MaXXXine, així com una revalorització del cinema de terror de sèrie B, els videoclubs, i en definitiva la cara B de la indústria. Per altra banda, la trama de MaXXXine deriva més en el thriller i el suspens que no tant al terror. Sí que hi trobem sang i algunes morts gore (no deixa de ser una pel·lícula de Ti West). Però, en general, la pel·lícula adopta un estil clàssic, quasi Hitchcock, al voltant d’una investigació criminal. Aquest canvi d’estil respecte a les anteriors fa que es percebi com una mica més suau. A més, el final, tot i ser impactant, no arriba al nivell de les anteriors. Per això, la sensació és que la pel·lícula es desinfla i perd l’impacte que podria tenir.
Mia Goth és la pel·lícula
Però si d’alguna cosa ha servit aquesta trilogia és per enaltir i posar al lloc que es mereix a Mia Goth. Al llarg de les tres pel·lícules la jove actriu ha demostrat amb ganes merèixer el reconeixement com una de les millors actrius de la seva generació. En aquesta ocasió recupera el personatge de X, però amb la seva interpretació deixa clar que els anys i la experiència també han passat per ella. Maxine Minx és menys naïf i més introspectiva, dura i segura. La seva presència es menja la pantalla i porta el pes de gairebé tot el metratge. No té cap monòleg com el del final de Pearl ni fa dos personatges com a X, però això no és motiu per no brillar.
Per si no fos prou, en aquesta ocasió també hi tenim el Kevin Bacon en un dels seus millors papers dels darrers anys. No només la seva interpretació és excel·lent, sinó que a més se’l nota gustós, divertit, i transmet aquesta energia des del primer moment. Giancarlo Espósito, perruca inclosa, adopta un paper críptic i complicat, del que també se’n ensurt amb èxit. Malauradament, no es pot dir el mateix de la parella de detectius interpretada per Michelle Monaghan i Bobby Cannavale. Malgrat estar bé en els seus personatges estan molt desaprofitats i el seu paper a la seqüència final té gust a poc.
En resum
És un correcte final per a una trilogia impecable. La seva aposta per un format més proper al suspens clàssic la suavitza amb relació a les entregues anteriors, i en la dialèctica entre forma i fons guanya la primera. Però, tot i això, és una pel·lícula molt gaudible, amb unes interpretacions impecables i que sap reunir tot allò que ha fet d’aquesta trilogia un clàssic del terror contemporani. La música, el muntatge i la posada en escena et transporten directament a una època de cassetes i VHS, neons i lluentons. I això sempre ens agrada.
Veredicte
Agradarà: als fans de la trilogia i els amants del thriller, així com tot aquell a qui fascini el cinema i la indústria que hi ha al darrere.
No agradarà: als que esperin una pel·lícula de terror o gore com les anteriors.
Nota: 8
