Paul Schrader tanca amb El maestro jardinero (Master Gardener, 2022) la trilogia de la redempció a través de l’amor que inclou El reverendo (First Reformed, 2017) i El contador de cartas (The Card Counter, 2021). Com a les altres, novament trobem un personatge al límit, en aquest cas un neonazi reconvertit, que posa a prova la seva capacitat de resistència i que troba una via de salvació en la jardineria i en la seva relació amb la neta racialitzada de la propietària del jardí on treballa. El film compta amb excel·lents interpretacions de Joel Edgerton, Sigourney Weaver i Quintessa Swindell.

Narvel Roth és un mestre jardiner que treballa als jardins de la senyora Harvernhill a la qual, de passada, realitza alguns favors sexuals. En el seu passat va ser un neonazi, tal com ho delaten els tatuatges del seu cos, sempre amagats, i ara forma part del programa de protecció de testimonis que l’ha amagat com jardiner. La seva vida, tranquil·la i metòdica, trontollarà quan s’hagi de fer càrrec de la neta de la seva mestressa, una noia racialitzada de qui no en saben res, però que remourà el seu passat violent. El personatge de Narvel no és tan diferent dels d’Ethan Hawke i Oscar Isaac a El reverendo i El contador de cartas, respectivament. Són personatges obsessius (la fe, el joc, la ideologia) que veuen trontollar els seus valors quan entra en joc l’amor. I com, en la mesura de les seves possibilitats han de gestionar la nova situació que trenca els seus esquemes. Una mica com ja passava a Taxi Driver (1976) de la que Schrader n’és guionista.
La redempció a través de l’amor
Schrader ja està de tornada de tot després d’una brillant carrera que inclou títols com American Gigolo (1980), Mishima (1985), El beso de la mujer pantera (Cat People, 1982), Aflicción i esplèndids guions com el ja citat per Taxi Driver o La última tentación de Cristo (The Last Temptation of Christ, 1988), també per Martin Scorsese, o Fascinación (Obsession, 1976) de Brian de Palma. Per aquest motiu torna a parlar, com sempre ha fet, de la redempció, però ara d’una manera més lliure i, malgrat la violència implícita en els seus films, fa prevaldre l’amor, que possibilitat uns finals més feliços (dintre de les possibilitats narratives). És com si hagués trobat una solució a mig camí entre la redempció catòlica i la inspiració zen, si és que això és possible.

Un dels elements més interessant de El maestro jardinero és la seva capacitat descriptiva dels personatges, quasi entomològica. Narvel, que interpreta poderosament Joel Edgerton, cuida amorosament el jardí i anotant rigorosament cada nit en un diari les seves observacions sobre les plantes i la vida. Una rutina autoimposada indispensable per passar desapercebut. Visualment, la dialèctica del personatge està representada per l’oposició entre la delicadesa dels jardins i les esvàstiques tatuades al seu cos. Per la seva banda, el personatge interpretat per Sigourney Weaver, passa d’amant a nèmesi en el moment que apareix la història d’amor amb la seva neta Maya. Weaver interpreta una vida malhumorada i un punt verinosa que quasi sempre apareix retratada a un saló totalment decorat amb meduses. Aquest és el nivell de síntesi descriptiva d’Schrader en aquests moments de la seva carrera.
Veredicte
El millor: la llibertat narrativa que fa que sembli un film indie.
El pitjor: que l’esquema violència-amor-redempció pugui cansar a alguns.
Nota: 8