Els detalls de com Mary Shelley va començar a escriure el seu mític llibre Frankenstein o el Modern Prometeu es coneixen per dos motius: el primer perquè ella mateixa ho va explicar al pròleg de la tercera edició del llibre el 1831, on afegia, a més, alguns canvis sobre el text original. El segon motiu és perquè es conserven els diaris d’alguns dels protagonistes, fins i tot el de la mateixa escriptora. Poques vegades podem comprendre tant bé la gènesi d’una obra que, de forma resumida, va esdevenir en una tarda-nit plujosa, el 16 de juny del 1816, a Villa Diodati, a prop de Ginebra a Suïssa, i a prop del Llac de Ginebra.
De fet feia dies que plovia i feia fred, molt fred, més fred del normal per a l’època, i és que aquell any es coneix com L’any sense estiu. A l’abril de 1815 el volcà Tambora a les Indies Orientals Neerlandeses (actual Indonèsia) explotava i expulsava a l’atmosfera més de 140.000 tones de roca volcànica. La tempesta de pols generada acabaria cobrint tot el planeta i provocaria una baixada de temperatures notable un any després, especialment al centre del continent europeu. Per imaginar-nos com seria el cel podem mirar la posta de sol dels quadres de l’època del pintor William Turner, amb uns capvespres esclatants de colors entre taronges i marrons, amb una sensació com si el cel tingués una textura granular.
Les contínues vetllades a Villa Diodati provocat pel mal temps i les lectures d’històries de fantasmes que tant agradaven a Mary (just aquell dia estaven llegint el llibre Phantasmagoriana que contenia llegendes alemanyes de fantasmes) va propiciar que la nit en qüestió en què el mateix Lord Byron proposés als seus convidats un repte: escriure cadascú una història original de fantasmes. Byron és un dels grans poetes del moviment romàntic i la seva obra el reconeix com un dels grans poetes en llengua anglesa de tots els temps, a qui no li va faltar la polèmica: arribà a Suïssa després de viatjar per diversos països d’Europa fugint del safareig i crítica d’Anglaterra (al qual ja no tornaria mai més), a causa de la polèmica relació amb la seva germanastra amb qui va tenir una filla. Byron va treballar aquella nit sobre alguns poemes d’una obra incompleta anterior.
El seu acompanyat, metge privat (Byron era molt delicat de salut) i amant, John Polidori, sí que es va prendre seriosament el repte i va escriure la novel·la El vampir, un relat romàntic sobre vampirs que diuen que va inspirar a Bram Stoker amb el seu Dràcul·la. Una història protagonitzada per un jove anglès misteriós amb una gran capacitat de seducció que li permetia fer els seus assassinats de forma impune perquè no aixecava sospites. Hi ha qui veu justament en aquest comportament el reflex del seu amfitrió, el mateix Lord Byron.
Entre els tres nou vinguts que també hi eren presents en el repte hi havia en Percy Shelley, el poeta que havia deixat a la seva esposa i els seus dos fills per la jove Mary Shelley de setze anys, els mateixos que tenia la seva dona quan es van casar pocs anys abans. Percy Shelley i Lord Byron passaven les vetllades junts parlant i això va propiciar al final que cap dels dos treballés realment cap història amb cara i ulls.
La germanastre de Mary, Claire Clairmont, que va decidir acompanyar-la tres anys abans en la seva escapada de casa per fugir de la seva mare, en realitat va ser la culpable que tots tres (Percy, Mary i ella mateixa) acabessin a les portes de Villa Diodati: estava embarassada de Lord Byron en una breu trobada a Londres unes setmanes abans. La filla de Clairmont i Byron seria reconeguda i criada per Byron fins a la seva mort pocs anys després: Allegra moria als cinc anys d’edat internada en un monestir. I no, Claire no va escriure cap història de fantasmes, de fet ni aquella nit ni mai.
Mary cuidava del seu fill William de pocs mesos, tenia dinou anys i feia un any que havia mort per una pneumònia la seva primera filla als quinze dies de néixer. Ella mateixa explicava que havia somiat una nit que es veia a si mateixa amb el cadàver de la seva filla a la mà i que en apropar-la a la llar de foc la criatura revifava i tornava a la vida, com si una màgia inexplicable aconseguís reviure els morts. En el seu diari i en el pròleg del 1831 explica que aquell estiu tots li preguntaven cada dia al matí si havia escrit alguna cosa, la insistència acabaria tenint premi: havia començat a escriure Frankenstein o el Modern Prometeu.
A l’octubre del 1816 va passar a net tots els fulls escrits fins al moment (fulls que s’han perdut, però no els esborranys posteriors. Encara hi hauria un tercer esborrany passat a net amb correccions de Mary i de Percy). Frankenstein no seria la seva primera obra: el 1817 publicaria el llibre Història d’un viatge de sis setmanes (History of a six weeks tour trhough a part of France, Switzerland, Germany, and Holland with letters. Descriptive of a sail round The Lake of Geneva, and of the glaciers of Chamouni, London, 1817), escrita a quatre mans juntament amb Percy i sense signar, com tots els llibres escrits per Mary fins a la seva mort. Aquest llibre és important perquè hi apareixen alguns dels escenaris del llibre de Frankenstein, fins i tot la glacera, i pot donar a entendre que en el viatge que van fer tots tres (recordem que els acompanyava la Claire) és possible que conegués l’existència del castell de Frankenstein al sud de Darmstadt a Alemanya i la història d’un alquimista que va viure al mateix poble, en Johann Conrad Dippel, de qui la llegenda diu que feia experiments amb cadàvers que li va provocar que l’expulsessin del poble al voltant del 1704.
L’estiu del 1816 també seria convuls per a l’escriptora per dos greus notícies familiars: els suïcidi de la dona de Percy Shelley i el de la germana gran de Mary, que s’havia quedat a la casa paterna de la qual ella i la mateixa filla de la seva madrastra havien fugit. Mary es quedaria a Villa Diodati a Suïssa escrivint mentre Percy tornava a arreglar els assumptes familiars, sense poder recuperar els seus dos fills perquè les dues famílies el van repudiar per haver-los abandonats un primer cop.
Mary va estar molts mesos del 1817 cercant un editor del seu llibre, ni el de Percy es va voler involucrar tenint en compte la macabre història del monstre i que era escrit per una dona. Finalment una petita editorial va acceptar imprimir 500 exemplars en tres volums amb dues condicions: que Percy Shelley escrivís el pròleg i que no sortís el nom de l’autora enlloc , condicions acceptades per tots dos, al cap i a la fi, el més important era que es publiqués l’obra. Aquell mateix any s’havia publicat la novel·la de John Polidori però amb una sorpresa per a tots els que van acceptar el repte d’escriure un conte de fantasmes: El vampir estava signat per Lord Byron. Es diu que l’editor així ho va pensar tenint en compte que el protagonista de la història es deia Lord Ruthven, que era el nom del protagonista de la novel·la Glenarvon de Lady Caroline Lamb, el qual estava basat en el mateix Lord Byron. Polidori, gran amic de Mary Shelley, s’acabaria suïcidant el 1821 en part dolgut per tota la relació amb Byron i tot el que passaria amb el seu llibre.
El llibre Frankenstein o el Modern Prometeu es publicaria finalment el 1818 amb el pròleg de Percy Shelley i de forma anònima, però molts crítics donaven per fet que ell era l’autor del relat. No seria fins al 1823 que es publicaria una segona edició amb petites correccions i ja amb el nom de l’autora a la portada, cosa que escandalitzaria a una part de la crítica, més que res perquè no s’esperaven que l’autor fos en realitat una jove autora novell.
Tot el que va passar aquell estiu a Villa Diodati es reconeix com un dels instants més sublims de la creativitat de la literatura universal, i el cinema no podia ser aliè a l’encant del procés creatiu d’una de les obres cabdals de la literatura universal. La pel·lícula de la directora Haifaa Al-Mansour recull aquesta escena i aquests mesos com a fonamentals en la seva pel·lícula Mary Shelley (2017) basat en la vida de l’escriptora, especialment en aquells moments que més van poder influenciar en la gènesi de l’obra. Però també cal destacar d’altres pel·lícules que recullen aquella nit a Villa Diodati.
La primera que ho recull és el pròleg de la pel·lícula La novia de Frankenstein (Bride of Frankenstein, 1935), produïda per la Universal després del gran èxit de la primera pel·lícula amb un Boris Karloff impressionant que marcaria la imatge del monstre durant dècades. A l’inici de la pel·lícula veiem a la mateixa Mary brodant mentre li explica a Percy i Lord Byron com se li va ocórrer la idea de la història que tot seguit veuríem els espectadors (un curiós recurs perquè evidentment no és veritat), amb l’actriu que feia de Mary interpretant a continuació a la núvia del monstre: la recordada Elsa Lanchester.
A finals dels vuitanta tres pel·lícules van coincidir en els cinemes representant l’estiu del 1816. Gothic (1986) dirigida per Ken Russell, es refereix únicament a la nit en qüestió i cal destacar l’aposta fantàstica característica de Russell que construeix un relat gòtic el qual pretén justificar el perquè acabaria escrivint el llibre com ho va escriure. A destacar els actors Gabriel Byrne, Julian Sands i Natasha Richardson com a Lord Bryon, Percy Shelley i Mary Shelley, respectivament.
La segona pel·lícula també tindria un toc fantàstic en el discurs: Remando al viento (1988) dirigida per Gonzalo Suárez, dona protagonisme al mateix monstre que acompanya a Mary en diversos moments dolorosos de la seva vida. Cal dir que el 1818 moriria la seva tercera filla als pocs mesos de néixer, el 1819 moriria el seu segon fill als tres anys, i finalment el 1822 moria Percy en un temporal al mar en enfonsar-se el seu vaixell, deixant vídua a Mary als vint-i-cinc anys i amb el seu quart fill que la sobreviuria. No es tornaria a casar mai més. A destacar els actors Hugh Grant, Lizzy McInnerny , Valentine Pelka, Elizabeth Hurley i José Luis Gómez com a Lord Byron, Mary Shelley, Percy Shelley , Claire Clairmont i John Polidori, respectivament.
Verano atormentado (Haunted Summer, 1988) dirigida per Ivan Passer és la més realista de les tres pel·lícules coetànies, i la que més destaca el triangle amorós entre Percy, Mary i Claire (interpretada per Laura Dern). Mary reconeixia en el seu diari que poc després de l’èxit del seu llibre ja no dormia junt amb el seu marit (malgrat això tindria el seu quart fill amb ell) i donava a entendre la relació amb la seva germanastre i amb d’altres dones. El vaixell de Percy Shelley que es va enfonsar portava per nom Don Juan, literalment.
Ja amb el cognom del seu marit, Mary Shelley va poder veure com el seu monstre es feia popular, apareixien il·lustracions a la premsa per representar quasi sempre la maldat o el mal (cal dir que el monstre del llibre fa més de dos metres i mig, destacant sobre l’alçada mitja de l’època). Això sí, el seu nom a la portada el veuria a la segona edició de 1823, a partir d’aquell moment tota la resta d’obres que es va escriure estarien signades per El autor de Frankenstein (By The Author of “Frankenstein”)… Per això sempre és bon moment per vindicar l’autora del primer llibre de ciència ficció de la història.
