Hi ha productes –cinematogràfics i televisius– fallits que salven l’honor gràcies a la representació d’un gran actor. En els films polítics passa sovint, sobretot si la història fa aigües. Però quan la interpretació que l’actor fa del polític supera, fins i tot, les expectatives creades, el film passa a un segon pla i la representació reclama un anàlisi a part. Un exemple és Wellcome to New York (Abel Ferrara, 2014) el biòpic centrat en les darreres hores de Dominique Strauss-Kahn abans de ser arrestat a l’aeroport JFK. El film de Ferrara sembla fallar. O alguna cosa falla en el film que no acaba d’estar a l’alçada de les expectatives creades. Esquitxada ja des d’un inici per la polèmica, amarada d’una textura de fals documental, amb imatges crues i colpidores, la pel·lícula no vol explicar els fets que van destruir la carrera política d’Strauss-Kahn. Un home que fins aquella nit a l’Hotel Sofitel de Nova York ho tenia tot: president de l’FMI, casat amb la bonica milionària Anne Sinclair, reputada periodista i hereva d’una fortuna basada en col·leccions d’art, i aspirant a la presidència de França pel Partit Socialista. Ferrara no ofereix la seva versió de la història. Ni jutja el personatge. Ni cerca conspiracions per acabar amb ell. Ferrara es limita a explicar com és –o creu que és- Dominique Strauss-Kahn.
Gerard Depardieu interpreta el polític francès. La seva actuació és monstruosa; talment ho és el seu aspecte, que apareix nu en diverses escenes del film. La presència de Depardieu justifica per si sola la visualització del producte fallit d’Abel Ferrara. Però aquesta circumstància no és exclusiva de Welcome To New York; també ho és de Marseille, l’aposta per la política europea de Netflix. L’allau de crítiques de la sèrie no impedeix que els vuit capítols puguin ser visualitzats amb cert interès. La interpretació que Gerard Depardieu fa de Robert Taro, l’alcalde de la ciutat, és segurament el millor que ofereix la sèrie. Perquè igual que el film d’Abel Ferrara, a Marseille li manca alguna cosa. Visualment és potent. El títols de crèdit bategant amb Ya Sidi, el tema d’Orange Blossom, tenen la capacitat d’atrapar a l’espectador. La mà de l’escriptor Dan Frank, coguionista de la lloada minisèrie Carlos d’Oliver Assayas, hauria de ser l’aval suficient per garantir bona trama i diàlegs contundents. Però altre cop la qualitat del metratge queda lluny de les expectatives creades.
Si un analitza bé els dos productes protagonitzats per Depardieu –Wellcome To New i Marseille– veurà que tenen un mateix fil conductor que els fa atractius: ambdues són històries d’autodestrucció política. Si bé és cert que els motius que porten a l’auto enderrocament no són els mateixos La pel·lícula d’Abel Ferrara narra l’anihilament d’un home que cedeix a les seves addicions. Un polític que, portat per la impunitat, perd el control i s’endinsa en una espiral de sexe que esmicola qualsevol possibilitat d’esdevenir president de la República, quan semblava tenir-ho tot a favor. A Marseille és la confiança en el relleu polític i la posterior traïció del dofí designat, el seguit d’esdeveniments que corroeixen els darrers dies de Robert Taro a l’alcaldia de la ciutat mediterrània. Taro imaginava una Marsella governada per ell a l’ombra, fent i desfent, portat per la necessitat de modernitzar la façana marítima de la ciutat. A Devereux (nom de Deperdieu al film de Ferrara) l’enfonsa la voracitat sexual i l’ofec de fer realitat, els vicis més perversos a qualsevol moment del dia. A Taro el destrueix la voluntat de seguir controlant la política a través de la designació d’un dofí.
Aquest és el punt de partida de Marseille. La sèrie comença en el context de la precampanya de les eleccions municipals. Robert Taro, després de vint anys a l’alcaldia, es vol retirar. Però com tot polític que ha exercit el càrrec durant un temps més enllà del que seria convenient, vol tenir lligada la seva successió dins l’ajuntament i dins al partit. En aquest cas, dins la mateixa UPN. L’escollit és Lucas Barrès (Benoît Magimel). Però just abans de retirar-se, a les portes dels comicis municipals que diran qui encapçalarà el govern de Marsella dels propers anys, el desig de Robert Taro és lligar, políticament i legalment, el futur del port de Marsella. Aquest passa per la construcció d’un complex lúdic que inclou hotels, centres comercials i un casino. El complex ha de permetre remodelar la façana marítima de la ciutat i modernitzar les infraestructures portuàries; a més de convertir Marsella en la capital de la Mediterrània. Però una traïció de darrera hora fruit d’interessos polítics barrejats amb interessos mafiosos, espatllen el pla de Taro. Comença així l’enfrontament entre l’alcalde i el dofí. La batalla per l’alcaldia. Robert Taro anuncia que optarà a la reelecció i Lucas Barrès reclama allò que li correspon.
A partir d’aquest argument, el problema de la sèrie és doble. Per una banda el guió és predictible i els girs argumentals esperats. Per altra banda, els personatges secundaris, Barrès inclòs, són fluixos. Però Marseille presenta cert interès a nivell d’anàlisi polític; interès en la mesura que reflecteix –o intenta reflectir– el món dels interessos partidistes, polítics, econòmics i personals que desperta un relleu municipal. El buit de poder fa aflorar velles aspiracions latents a l’espera de poder reclamar el que per dret li corresponia. Encara que la fórmula sembla ja assajada en altres sèries, la producció de Netflix centra la seva trama en les traïcions i punyalades dins del partit de govern, els cassos de finançament il·legal de les campanyes electorals, l’intercanvi de favors per cercar una major situació de poder en la confecció de llistes electorals. Insisteixo: la fórmula no és nova. Té una mica de Boss, però Taro no és ni molt menys Tom Kane. Té una mica de Gomorra, en la mesura que la radiografia una ciutat –en el cas de la sèrie italiana, Nàpols- corcada per la màfia.
Marseille també representa un duel polític. Un enfrontament pel comandament del consistori i pel control del partit. La cooptació de suports a canvi de parcel·les de poder, ja sigui dins el partit, ja sigui en les llistes electorals, esdevenen el rerefons d’una xarxa d’interessos de la qual tant Taro com Barrès són captius. En la política es pot oferir, donar, intercanviar o comprar, però cada operativa genera un deute, un crèdit que en un moment o altre apareix per reclamar la devolució. Però el duel apuntat és molt més. És un combat interpretatiu on Depardieu i Magimel no només s’enfronten políticament; enfronten –o contraposen– dues generacions d’actors francesos i dues formes d’actuar. La veterania i la joventut. O allò conegut i acceptar allò per descobrir que genera expectativa i risc. El dilema interpretatiu també és el dilema polític de la sèrie. Encara que aquesta disjuntiva no és la única de la qual es serveix la política ficció francesa del moment. Baron Noir, una producció del Canal Plus França, atansa a l’espectador un duel interpretatiu en forma de combat polític entre dos perfils diferents: Kad Merad i Niels Arestrup.
https://www.youtube.com/results?search_query=marseille+trailer
En efecte. Baron Noir gira al voltant de la saga personal de Phillipe Rickwaert (Kad Merad), alcalde de Dunkerque (una ciutat industrial situada al nord de França) i diputat a l’Assembla. El seu perfil polític és el d’un cacic, un arribista, un lampista de partit. O sigui: algú que ha escalat sota la base de l’intercanvi de favors, prebendes i traïcions. Phillipe Rickwaert és la classe de polític que tot partit té a les seves files: controla els llocs de comandament a base d’exercir la tasca de desllorigador i fer-se amb la confiança del candidat del seu partit –Francis Laugier (Niels Arestrup) líder del Partit Socialista francès– a la presidència de la República. Els temes que tracta la sèrie són similars: finançament il·legal del PSF, trames de corrupció, traïció, xantatge, prevaricació, manipulació, i caciquisme al voltant de la trama política principal. De fet, el nom internacional de la sèrie és prou revelador: Republican Gansgters.
Quina diferència hi ha entre Marseille i Baron Noir? D’entrada el duel interpretatiu és més intens, creïble i equilibrat a Baron Noir. Kad Merad, en un registre diferent al registre còmic pel qual és més conegut, i Niels Arestrup, que ja havia interpretat papers amb certa dimensió política com a Un profeta (Jacques Audiard, 2009) interpreten dos polítics enemics cridats a entendre’s. Des del conflicte, la necessitat. Des de la divergència, inclús des de la competència, la lluita pel bé superior: el manteniment de la parcel·la de poder. Aquesta química no es dóna a Marseille. Malgrat la solvència contrastada de Benoît Magimel –un dels actors fetitxe dels darrers films de Claude Chabrol–, la seva actuació com a candidat no assoleix la credibilitat necessària per esdevenir l’animal polític capaç de competir amb Gerard Depardieu per una alcaldia de la rellevància de Marsella. I aquí és on plora la criatura. Depardieu arrasa en el duel de personalitats; fet que no passa amb Merad i Arestrup. De tal manera que el duel polític de Baron Noir manté la tensió, sedueix l’espectador/votant i alimenta la trama amb aquesta subtrama interpretativa.
