Un film que s’intitula Marlowe —amb première mundial al passat Festival de Sant Sebastià—, ja és en si tota una declaració d’intencions. Efectivament, el film té com a protagonista el cèlebre personatge de Raymond Chandler, Philip Marlowe, però l’escriptor no té res a veure amb la història que el film ofereix. Després de la seva estrena el passat maig, aquest 10 d’agost la podem veure ja a Amazon Prime Video. Ah. i amb doblatge i subtítols en català.
Neil Jordan no adapta cap de les novel·les de Chandler, ni tampoc treballa un guió original que, com podria suggerir el títol, se centrés en el personatge, la seva vida, on naturalment hi hagués casos a resoldre, però a manera de background del que suposaríem una biografia original inventada, una mena de spin off.
Res d’això. Jordan du a la pantalla —en coproducció hispanofrancoirlandesa— el guió adaptat de William Monahan, alhora també novel·lista (ha escrit Kingdom of Heaven, de Ridley Scott; Infiltrats, de Martin Scorsese; i Al límit, de Martin Campbell). Monahan parteix de la novel·la ‘The Black-Eyed Blonde’ (2014), de John Banville, un molt bon amic de Jordan, sigui dit de passada. L’irlandès i reconegut Banville sovint signa com a Benjamin Black, i la seva proposta en si podria considerar-se démodé per bé que ben rebuda pels nostàlgics: un personatge i una història d’una altra època que potser ja s’ha escrit mil cops, el que faria preguntar-se per què jugar a Chandler.
Marlowe un clàssic literari a la pantalla gran
Però el fet és que Marlowe continua venent; a banda incomptables relats, des del 1989 se n’han escrit per altres autors cinc novel·les addicionals. De fet, els hereus de Raymond Chandler, clarament interessats a mantenir Marlowe viu, demanaren expressament a Banville d’escriure aquesta seqüela de ‘The Long Goodbye’, de Chandler, amb vendes prou convincents; i també a Lawrence Osborne d’escriure ‘Only to Sleep’, publicada el 2018. A l’hora de fer l’adaptació per a la pantalla, però, William Monahan va eliminar del guió les referències a “The Long Goodby”, tot conservant l’essència de la novel·la alhora que és responsable de molts dels diàlegs ocurrents, junt amb alguns del mateix director.
Neil Jordan ha cregut oportú fer-ne el film; hom parla d’una seva pruïja consistent a voler veure Neeson tot explorant el personatge de Marlowe: un argument feble, ja que el director assegura que fou Neeson el qui li va fer arribar la novel·la, i ell va trobar el projecte atractiu.
El seu film és un esguard nou al cinema noir d’abans, el clàssic si es vol, però no pas el de l’època de Howard Hawks i el seu meravellós The Big Sleep, on acompanyava a Humphrey Bogart una impagable Lauren Bacall, i on feia una sorprenent aparició Dorothy Malone; més aviat Jordan sembla pensar en el Chinatown de Polanski: la cinta té una paleta de colors semblant, i per a més picada d’ullet hi surt Danny Huston —fill de John Huston i germanastre d’Anjelica Huston—, que vesteix de manera molt semblant a son pare en el film del polonès: impecable i de blanc.
Això no obstant, molt peculiarment, hom comenta que Jordan va dir a dissenyadors i a l’excel·lent director de fotografia, el barceloní Xavi Giménez (El maquinista; Àgora; Transsiberian; Contratiempo), que més aviat tinguessin present el look de Blade Runner. Hi ha certs interiors de neó i carrers nocturns que poden tenir, certament, alguna reminiscència del film de Scott, al capdavall, un sci-fi neonoir que inqüestionablement va generar una tendència visual que encara dura, però la posada en escena, àdhuc els exteriors íntegrament rodats a Barcelona tot emulant Los Ángeles, i els interiors rodats a Dublín, tenen un regust molt clàssic de com Hollywood veia a la dècada dels 70 els anys 30 a Los Ángeles.
Un Marlowe proper
Com diem, els exteriors d’aquesta cinta eminentment de producció europea es van rodar a Barcelona perquè Jordan la va trobar més adient que el Los Ángeles actual, molt allunyat, molt canviat a parer seu pel que fa a aquell de la dècada dels 30 i 40. L’aire mediterrani de certes construccions s’adiu amb l’estil espanyol del Los Ángeles de llavors —opina el director. En paraules seves, va trobar La Floresta molt semblant a com era Benedict Canyon i Laurel Canyon.
Pel que fa a aquest marc de l’acció, l’escriptor de la novel·la, John Banville, assegura que entre aquells que el van ajudar al llibre a ser precís en les seves descripcions dels indrets californians hi va estar l’actriu Candice Bergen.
La cinta és plena de picades d’ullet. Per començar, Jessica Lange, a qui tothom recorda en un altre noir: The Postman Always Rings Twice, de Bob Rafelson, segons novel·la de James M. Cain, aquí encarna a una estrella del cinema (Dorothy Quincannon) amb agenda oculta i mare de l’excel·lent Diana Kruger (Clare Cavendish), ambdues femmes fatales sui generis al film. Dorothy té connexions molt íntimes amb un assessor financer i magnat d’un estudi de cinema a qui al film anomenen “l’ambaixador” (Mitchell Mullen) perquè està a punt d’exercir el càrrec a Anglaterra; no ha mancat qui aquesta relació fosca li ha recordat la que va tenir Gloria Swanson amb el patriarca dels Kennedy: Joseph Kennedy, qui a punt va estar d’invertir en un film de Swanson. A banda, potser escaparà a pocs que Lange té una presència física que recorda molt Faye Dunaway, la protagonista de Chinatown.
La convincent banda sonora de David Holmes, jazz ben propi del gènere, ens introdueix i ens predisposa a un relat que des de l’inici ja sabem tindrà aires clàssics. Tòpicament, Clare Cavendish encarrega a Marlowe que trobi el seu amant desaparegut, Nico Peterson (François Arnaud), però això només serà —igual que feia Chandler—, la pantalla de crims i atrocitats tan ben amagades com recaragolades.
En la tradició de The Big Sleep, Jordan ens du per un senderi en el qual haurem d’estar ben atents a no perdre’ns, amb tot de personatges que aniran apareixent i desapareixent tot complicant la cosa. El món del cinema hi serà pel mig, al costat del de la prostitució, la droga i la política, comme il faut.
Liam Neeson, un Marlowe “d’alçada”
Hi ha qui comenta que Liam Neeson no és un Marlowe adient. Massa alt, massa âgé: 70 anys. Però no creiem que l’actor sigui el problema. Neeson encara té una força que fa que ens oblidem de la seva excessiva alçada per al paper. Marlowe sempre ha estat un personatge nihilista: el seu rostre denota un cansament crònic perdut en la nit dels temps: l’home no té remei, no hi ha esperança, i això Neeson ho transmet bé. Però Chandler afegia al personatge un fatalisme personal d’aires romàntics que commovia, i que la majoria dels actors que l’han encarnat a la pantalla, des de Bogart a James Garner o James Caan, tot passant per Dick Powell, Elliott Gould, Robert Mitchum o Robert Montgomery, han sabut transmetre: el sentit del deure, la integritat personal, una ètica que li impedeix aprofitar-se ni abusar il·legalment de res, per bé que sovint sospitin d’ell.
Neeson transmet aquest cansament, es mostra íntegre tot i que davant l’aranya que és Kruger li percebem algun moment de feblesa, però en tot moment té la policia al seu costat, el que li treu un element de tensió inherent al personatge, el del perdedor honest injustament encalçat. Això sí, el Marlowe de Neeson roman igual de pelat que sempre ha estat.
Potser el film no és exactament el que voldríem que fos; al llarg del film volem que aquest ens hipnotitzi, i no ho aconsegueix del tot. Hi manca un xic d’élan. Alguna cosa fa fresa en termes de fluïdesa, de continuïtat; hi som conscients de l’artifici per bé que no és un mal film; té l’encant de com es feien abans les pel·lícules, i els actors hi contribueixen. Neil Jordan ha expressat que si li oferissin la seqüela, la faria encantat.
Per cert, potser serà casualitat, potser no, però aquest Marlowe ha resultat una empresa molt irlandesa. Irlandès, n’és en Nail Jordan, n’és Liam Neeson, i n’és John Baville, sense tenir en compte que els vincles de John Huston —per tant, també dels seus fills— amb Irlanda eren molt forts des que se n’hi anà una bona temporada a causa de la Cacera de Bruixes.
Veredicte
El millor: el regust del que sempre ha estat el cinema autèntic.
El pitjor: manca un xic de punch, de química entre personatges, de més ciment d’unió entre escenes que faci més perfecte el ritme i la fluïdesa de les escenes que el film ja té.
Nota: 8,5.
