El 4 de juny de 2026, la família de la historietista i cineasta franco-iraniana Marjane Satrapi va anunciar la seva mort als 56 anys a París. En el comunicat, els seus fets i coneguts van explicar que l’autora de Persèpolis va morir «de tristesa», com a conseqüència de l’immens dol i la depressió que va patir després de la pèrdua del seu marit i productor, Mattias Ripa, traspassat l’any anterior.
A les 20:30 h del dijous 13 d’octubre de 2011 es presentava al 44.è Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya la pel·lícula Pollo con ciruelas (Poulet aux prunes, 2011), just un mes després de la seva estrena a la Secció Oficial del Festival Internacional de Cinema de Venècia. Com a membre d’un dels jurats d’aquella edició, vaig tenir el privilegi de ser testimoni de la presentació de la codirectora i de veure la pel·lícula assegut just davant d’ella: l’autora Marjane Satrapi (1969-2026), qui havia adaptat la seva pròpia novel·la gràfica al costat de Vincent Paronnaud, després de l’èxit conjunt de Persèpolis (Persepolis, 2007).
La pel·lícula d’animació Persèpolis havia guanyat el Premi del Jurat del Festival de Canes, dos premis César del cinema francès (Millor Òpera Prima i Millor Guió Adaptat), a més de nombrosos guardons i nominacions, inclosa la de Millor Pel·lícula d’Animació als Premis Òscar de 2008. Aquell aclaparador reconeixement a la feina feta va ser fonamental perquè l’autora decidís aprofitar l’oportunitat de dedicar-se a la direcció cinematogràfica a partir d’aquell instant, i Poulet aux prunes seria la seva confirmació en el cinema d’imatge real, amb un repartiment protagonitzat per Mathieu Amalric, amb la participació de Maria de Medeiros, Édouard Baer i Chiara Mastroianni, entre d’altres. La cinta adaptava la seva novel·la gràfica homònima, Pollastre amb prunes (Poulet aux prunes, 2004), que havia suposat la seva consagració definitiva a nivell nacional i internacional. El còmic, publicat pel segell Reservoir Books en edicions en castellà i català, amb traduccions de Carlos Mayor i Mireia Alegre, respectivament, està ambientat a Teheran el 1958 i el protagonitza Nasser Ali Khan, un virtuós músic «que, després que la seva dona, en una discussió airada, hagi trencat el seu tar —un instrument tradicional pràcticament irreemplaçable—, només desitja morir». Les vinyetes mostren, en un cru i contundent blanc i negre, els següents vuit dies fins a arribar al fatal desenllaç: «tal és la seva determinació que no pensa sortir del llit fins que la mort se l’emporti. Li gira l’esquena al món i a tots els seus plaers. No s’aixecarà ni tan sols per menjar el seu plat preferit, pollastre amb prunes».
La novel·la gràfica Poulet aux prunes havia guanyat el Premi al Millor Àlbum al Festival International de la Bande Dessinée d’Angoulême de 2005, el reconeixement més prestigiós que concedeix el certamen a una obra individual. Satrapi es va inspirar directament en la història real del seu oncle avi matern, un cèlebre músic iranià anomenat Nasser Ali Khan (qui en la vida real tocava el tar, un instrument tradicional persa de corda, tot i que a la pel·lícula es va canviar per un violí). La trama central del relat és real, especialment el que li esdevé al seu protagonista, recollida a través dels records i anècdotes que l’autora havia escoltat a la seva llar sobre aquest familiar.
A Sitges, l’autora ens va explicar que tant la novel·la gràfica com la pel·lícula «funcionaven com un homenatge a la passió artística i a com el dolor emocional pot arribar a destruir físicament una persona». Per al protagonista, el tar, irremeiablement trencat, és molt més que un objecte: és l’instrument que permet mostrar la seva genialitat com a artista, però també descobrirem que és un llaç emocional amb el record d’Irâne, el gran amor de la seva vida, i a la qual va renunciar en la seva joventut. En no trobar un instrument que soni amb el mateix virtuosisme, el músic experimenta un trauma psicològic i decideix jeure al llit… del qual ja no s’aixecaria. Durant els tres primers dies es desconnecta del seu entorn familiar i del món exterior. Els següents tres dies rebutja el seu plat preferit, que havia preparat la seva esposa per retornar-li les ganes de viure. Durant els últims dos dies assistim a una mort psicogènica, aparentment producte d’una profunda depressió clínica.
Satrapi va néixer el 1969 a Raixt (l’Iran), en el si d’una família benestant i d’ideologia progressista. Va utilitzar els records de la seva infantesa i els relats dels seus pares per recrear el Teheran de finals dels anys cinquanta. Volia retratar una època daurada, culta i vibrant de l’Iran, la quotidianitat d’una burgesia iraniana amb una experiència vital molt allunyada del país sever que li va tocar viure a ella després de la Revolució Islàmica de 1979. Una cosa que coneixem molt bé gràcies a la seva obra cabdal, la novel·la gràfica Persèpolis (Persepolis, 2000-2003), publicada originalment a França en quatre volums, disponibles ara també en versió integral, editada pel segell Reservoir Books en castellà i català amb el mateix equip de traductors que la resta de la seva obra.
A finals del mil·lenni i principis del següent, Satrapi irromp en el sector del còmic amb una obra singular que, més enllà d’un assaig acadèmic o documental, mostrava amb vinyetes, i a través dels ulls d’una nena, la realitat de la Revolució Islàmica de 1979 i el seu terrible efecte repressor sobre una societat moderna, que es va desesperar davant el fanatisme i la seva consegüent i obligada desconnexió cultural. La jove protagonista haurà d’aprendre a portar el vel mentre se segreguen els estudiants pel seu gènere i es controla i limita l’educació, especialment de les dones, a més de prohibir-se tot el que no estigui alineat amb el nou règim teocràtic liderat per l’aiatol·là Khomeini (1902-1989), el qual va implantar normes de control social molt severes.
Entre d’altres decisions insòlites es va prohibir la música, considerada un estimulant mental perillós, especialment la que venia d’Occident. L’aiatol·là Khomeini va declarar públicament que la música «embrutia el cervell i actuava com una droga», a més de prohibir per llei que les dones cantessin en públic o en solitari en les emissions de ràdio i televisió, en considerar-se que la seva veu tenia «una càrrega sensual inapropiada». Es va prohibir la tinença de gossos per considerar-los impurs, els jocs de taula com els escacs i les cartes, o la possessió de reproductors de vídeo o cassets. Els homes que treballaven a l’administració pública tenien prohibit afaitar-se i les dones no podien maquillar-se o pintar-se les ungles, una tasca implacable de les patrulles de la moral, com es coneix popularment els Guardians de la Revolució.
Satrapi narra aquest canvi radical amb una explícita renúncia al color i al detall hiperrealista, utilitzant deliberadament un traç pla i expressionista. Aquesta elecció visual permet universalitzar els seus protagonistes, facilitant que els lectors empatitzem amb aquesta nena que «intenta comprendre per què els mateixos intel·lectuals d’esquerra que van celebrar la caiguda del Xah acaben ara sistemàticament executats pel nou règim teocràtic». L’autora desmitifica la pompositat corrupta del règim imperial, però retrata amb la mateixa cruesa l’asfíxia moral imposada pels Guardians de la Revolució. Tanmateix, el veritable valor analític de l’obra es desplega en la seva segona meitat, quan la narració es trasllada a Viena. El complex context polític que es va donar al seu país els anys posteriors a la revolució de 1979 va motivar que fos enviada a Viena perquè continués els seus estudis de secundària al Liceu Francès de la capital austríaca. Un cop va tornar a l’Iran, es va matricular en Belles Arts a la Universitat de Teheran, on va obtenir el màster en Comunicació Audiovisual. A l’exili europeu, la protagonista no troba l’alliberament somiat, sinó «una nova forma de violència passiva: la condescendència, el racisme sistèmic i l’alienació. Satrapi es converteix així en una pària bidireccional: massa iraniana i «perillosa» per a una Europa que la mira amb sospita, i massa occidentalitzada i «corrompuda» per a l’Iran al qual intenta tornar anys després».
En l’assaig La tradición eterna (1895), del filòsof Miguel de Unamuno (1864-1936) —publicat originalment a la revista La España Moderna (1889-1914) i, més tard, recopilat en forma de llibre en el recull En torno al casticismo (1902)—, es va encunyar el terme «intrahistòria» amb el qual reivindicava que la veritable història és la senzilla però intensa vida quotidiana. Precisament per això, Persèpolis funciona com un extraordinari document d’investigació històrica perquè prioritza l’espai domèstic sobre l’institucional. La devastadora guerra entre l’Iran i l’Iraq no s’explica mitjançant mapes de moviments de tropes, «sinó a través de les claus de plàstic pintades de daurat que el govern lliurava als nens dels barris pobres, prometent-los el paradís si morien al front detonant mines terrestres amb els seus cossos». La intrahistòria queda reflectida perfectament «en el dolor col·lectiu que representa el racionament, o en la por que un míssil destrueixi l’edifici del costat mentre es camina per Teheran escoltant cintes de contraban d’Iron Maiden», com si d’un acte revolucionari es tractés.
